Com les abelles

Les abelles de la mel són un superorganisme, o sigui, el conjunt de molts organismes capaços d'actuar com un sol organisme. Però no són l'única espècie que es defineix com a superorganisme. N'hi ha uns quants, entre els més característics trobaríem les formigues, les termites, les vespes, els dofins, i... els humans! Els superorganismes representem menys del 2% dels milions d'espècies que conviuen al planeta, però alhora representem més del 50% de la biomassa, o sigui, 50% del pes de tots els éssers vius del planeta.

Què vol dir això? Que evolutivament, l'estratègia d'una espècie de treballar com a superorganisme és extremadament exitosa, aconseguint una distribució territorial per tot el planeta gràcies a la seva capacitat adaptativa. Sabíeu que totes les formigues pesen aproximadament el mateix que tots els humans del planeta? O que hi ha 4 vegades més quilos de termites que de persones? O que els micelis (tota mena de fongs) han aconseguit generar tanta biomassa que pesen 24 vegades més que nosaltres?

Però què vol dir ser un superorganisme? Doncs les particularitats més importants d'un superorganisme són: ens comportem com una unitat, cada colònia és singular, tenim una alta capacitat adaptativa i tenim rols socials ben definits i molt diversos i complementaris.

La capacitat organitzativa d'un superorganisme ens permet ser altament eficients en la gestió de recursos. Els humans estem, actualment, superant els 8,1 bilions d'individus al planeta, i per gestionar el nostre procés vital consumim 18 tera-watts d'energia en qualsevol moment, utilitzem 9.000 bilions de metres cúbics d'aigua a l'any i necessitem el 40% de la superfície total del planeta per aconseguir menjar i recursos.

La Garrotxa no n'és pas una excepció, la capacitat de càrrega de la nostra comarca es troba per sota dels 40.000 habitants, i actualment ja estem superant els 60.000. Però tot i aquest creixement tenim un exili juvenil imparable. La nostra joventut no creu que pugui realitzar-se com a persones a la Garrotxa, i prefereixen buscar sort a ruscs més grans, a Barcelona o a altres països.

Per això, estava pensant què és el que no estem fent prou bé com a superorganisme de la Garrotxa si no podem aconseguir que la nostra descendència vulgui quedar-se a viure aquí, amb nosaltres? És evident que no estem generant les condicions perquè això succeeixi, de fet inclús m'he trobat vegades que algunes garrotxines tenen molt interioritzat que quedar-se a la Garrotxa és de "perdedors", perquè l'èxit està a les ciutats. En tenir aquests pensaments em sentia un pèl avergonyida. Us imagineu una colònia de formigues on les formigues joves prefereixin buscar-se la vida en altres colònies que quedar-se a viure a la seva pròpia? A mi em sembla una mica trist i em fa pensar que no estem gestionant bé, ni el valor que té aquesta comarca en si, ni el valor que té la joventut per aquesta comarca.

Què passaria si valoréssim més les singularitats de la Garrotxa, i aprenguéssim a adaptar-nos millor als canvis globals? Què passaria si la Garrotxa com una unitat, es proposés crear els rols socials diversos que permetés que la nostra joventut es pogués realitzar com a persona?

Pensant en aquestes preguntes, les imatges que em venien eren precioses, i sentia que me'n pujava la vitalitat i l'esperança. Per això vaig pensar a proposar-vos aquest petit exercici de cin minuts, de reflexionar amb aquestes dues preguntes i gaudir per un moment d'un futur possible.