Ara fa uns dies molts garrotxins i gent vinguda de més enllà vam tenir ocasió de compartir el buit que sentíem per la pèrdua recent d'en Xavier Ruscalleda, en Rusca, a Sant Martí de Capsec. En un prat bonic, al costat de l'església romànica, en Pep Fargas va exercir de mestre de cerimònies amb una posada en escena digna i sòbria, amb un acompanyament musical molt especial: la peça "Homenatge a Teresa" en la veu d'en Xavier, que li havia sentit ara fa uns 25 anys a l'Hospici, la primera nit que vaig sortir quan acabava de ser mare, o el "Grândola vila morena" que havia cantat a les trobades del dilluns per demanar la llibertat dels presos polítics. La veu esquinçada d'en Xavier ressonava muntanya enllà, al prat de Bianya, i ens agombolava a tots. I la tendresa de la "Cançó de bressol" d'Estellés va acabar de fer aflorar tota mena d'emocions, sabent com sabíem que era un poema dedicat a la filla morta del poeta. Al meu entorn, el rostre d'alguns amics encara reflectia el senyal de malalties recents, alguna de greu. A terra, un noi dibuixava en silenci tota l'escena, ben concentrat. Va ser un acte multitudinari que vam sentir íntim.

Aviat farà deu anys que es va estavellar l'avió de Germanwins, hi viatjaven 3 noies d'Olot. Encara recordo el dia, l'instant precís, la trucada que no atens perquè ets en un acte, i la insistència que denota que "passa alguna cosa". Després del desconcert, va arribar el plor soterrat, la impotència, la ràbia. No hi havia consol possible. Es van fer cerimònies particulars i es va organitzar un acte d'homenatge de la ciutat a la Mireia, l'Anna i l'Ariadna. L'escriptor Francesc Serés, amb el text "El dol de la ciutat", hi va posar paraules. Paraules escollides, que van anar caient com pluja fina, que vam escoltar commoguts en un silenci quasi sagrat. Aquell dia vam sentir que compartíem el sentiment de pèrdua d'una manera profunda, que es reforçava un vincle entre nosaltres.

Fa més temps encara, van morir quatre persones a la Garrotxa arran d'un tiroteig. Molta gent vam ser presents al tanatori, i recordo com si fos ara com fèiem una cua rere l'altra, per arribar a cada sala de vetlla. Estàvem estabornits. Ens anàvem abraçant per torns, coneixíem les famílies d'uns i dels altres. En sortir vaig fer aquest tuit, reproduït després a l'editorial d'un diari que acabava de sortir, de la mà de l'enyorat Carles Capdevila: "Tornant del tanatori. Un dolor profund, i una sensació de plena comunió amb les famílies. Som un poble, i els hem pogut dir que els estimem".

Davant la mort, ens apleguem. Davant la pèrdua de persones de la nostra ciutat, davant fets terribles com aquests que recordem, el que ens consola és compartir el dolor amb altres ciutadans com nosaltres, acompanyar-nos entre veïns, amics o familiars de qui ha mort. Recordar-los, fer-los presents. Perquè el patiment és individual, però el dolor, certament, esdevé un sentiment col·lectiu ben poderós. Volem trobar la millor manera de retre'ls homenatge, i de fer-los perviure en la memòria. Perquè el seu llegat forma part de la ciutat i del que som.