Vagi per endavant el meu agraïment a les persones que presten el seu temps i el seu coneixement per a participar en els ajuntaments com a representants polítics municipals, i sobretot, a les que ho fan amb vocació municipalista i de servei públic. Dit això, torna a ser decebedor ésser una ciutadana que vol exercir el seu dret al vot, unes municipals més. No voldria semblar una tertuliana a l'ús, llançant opinions poc construïdes sobre temes que no controlo, però sobre cultura en tinc unes quantes.
La més genèrica és la buidor. Veure la poca ambició o la inexistència de polítiques culturals coherents, de mirades amb perspectiva àmplia, de projectes que vagin en una direcció i no semblin el bolet de torn. Veure que ningú exposa un idea de cultura que transformi el present i impulsi el futur. I que es continuï barrejant la participació i l'associacionisme amb la cultura, quan són elements de construcció de ciutadania o d'acció democràtica, que poden tenir o no a veure amb les arts i la cultura, però que de base, tenen a veure amb altres àmbits. Tot i que segur que algú pensa que dona vots, és clar.
I que apareguin idees esperpèntiques de projectes que no se sap si responen a un gran projecte tècnic de detecció d'unes necessitats, a la necessitat d'assoliment d'uns objectius concrets o a la resposta a demanda ciutadana abastament consensuada (que seria el desitjable), o més aviat responen a la necessitat d'haver d'omplir unes quantes línies del programa electoral amb temes que ressonin a cultura. Política cultura absent o ornamental.
La decepció més gran, però, a mi personalment, em ve "dels meus", de l'esquerra, dels partits i agrupacions d'esquerres. Una esquerra encallada en debats petits, sense pensar en gran, sense col·locar la cultura en la centralitat de l'acció pública. Quan llavors, sentim en tots els àmbits i taules i jornades i laboratoris que només col·locant la cultura i l'educació al centre hi col·loquem les persones.
Encallada en aquesta cosa de la "cultura és allò que fem entre totes", com si l'acció pública i professional no fos allò que fem entre totes. Encallada en creure's els arguments neoliberals que tot ho supediten a les normatives interpretades amb un biaix, sense ser creativa ni imaginativa per a escapar-se d'aquestes cotilles, sense buscar solucions innovadores per a resoldre els reptes.
Encallada en propostes que s'apropen al populisme en lloc de treballar per bastir polítiques que generin prosperitat compartida: les oportunitats culturals i educatives no són de les elits, són del conjunt de la ciutadania i cal treballar per a garantir-ne l'excel·lència i l'accessibilitat. La cultura no mobilitza, la cultura revoluciona. Potser per això acaba no interessant als polítics...
La més genèrica és la buidor. Veure la poca ambició o la inexistència de polítiques culturals coherents, de mirades amb perspectiva àmplia, de projectes que vagin en una direcció i no semblin el bolet de torn. Veure que ningú exposa un idea de cultura que transformi el present i impulsi el futur. I que es continuï barrejant la participació i l'associacionisme amb la cultura, quan són elements de construcció de ciutadania o d'acció democràtica, que poden tenir o no a veure amb les arts i la cultura, però que de base, tenen a veure amb altres àmbits. Tot i que segur que algú pensa que dona vots, és clar.
I que apareguin idees esperpèntiques de projectes que no se sap si responen a un gran projecte tècnic de detecció d'unes necessitats, a la necessitat d'assoliment d'uns objectius concrets o a la resposta a demanda ciutadana abastament consensuada (que seria el desitjable), o més aviat responen a la necessitat d'haver d'omplir unes quantes línies del programa electoral amb temes que ressonin a cultura. Política cultura absent o ornamental.
La decepció més gran, però, a mi personalment, em ve "dels meus", de l'esquerra, dels partits i agrupacions d'esquerres. Una esquerra encallada en debats petits, sense pensar en gran, sense col·locar la cultura en la centralitat de l'acció pública. Quan llavors, sentim en tots els àmbits i taules i jornades i laboratoris que només col·locant la cultura i l'educació al centre hi col·loquem les persones.
Encallada en aquesta cosa de la "cultura és allò que fem entre totes", com si l'acció pública i professional no fos allò que fem entre totes. Encallada en creure's els arguments neoliberals que tot ho supediten a les normatives interpretades amb un biaix, sense ser creativa ni imaginativa per a escapar-se d'aquestes cotilles, sense buscar solucions innovadores per a resoldre els reptes.
Encallada en propostes que s'apropen al populisme en lloc de treballar per bastir polítiques que generin prosperitat compartida: les oportunitats culturals i educatives no són de les elits, són del conjunt de la ciutadania i cal treballar per a garantir-ne l'excel·lència i l'accessibilitat. La cultura no mobilitza, la cultura revoluciona. Potser per això acaba no interessant als polítics...