En el darrer debat per les eleccions municipals d'Olot, el candidat de Junts i actual alcalde va afirmar que tenia la fórmula màgica per arreglar el nucli antic d'una manera definitiva, i va apuntar que l'any 2031 estaria plenament finalitzat aquest procés.
En aquell moment va xocar-me l'apel·lació a la màgia i vaig anotar-la, tot preguntant-me que, si realment existís aquesta fórmula, quins haurien estat els motius per no haver-la estat aplicant després de dotze anys de governar la ciutat. Què havia passat, des de la finalització del Pla de Barris o després de quatre anys de l'aprovació del PIAM del Nucli Antic?
També se'm feia difícil d'entendre com era possible que, en una intervenció d'aquesta complexitat en un nucli antic, es pogués fixar una data precisa de finalització quan, pel seu propi caràcter, es tracta de processos vius, amb diferents agents i interessos, que requereixen temps i la incorporació de noves visions.
He recordat aquella afirmació quan aquests darrers dies s'ha donat a conèixer públicament l'encàrrec que l'Ajuntament d'Olot ha fet a l'arquitecta Itziar Gonzalez confiant-li la rehabilitació del Nucli Antic. De bon principi caldria valorar positivament aquesta decisió, que pot indicar que l'Ajuntament es planteja abordar seriosament el tema i pel perfil específic de la persona escollida.
En una entrevista a El Punt el juny de 2017, tot parlant del nucli antic d'Olot, l'arquitecta destacava la importància cabdal de les polítiques d'habitatge i posava èmfasi en la necessitat de revertir la situació actual i que considera normal obviar l'obligació dels propietaris de conservar el patrimoni, complint amb la funció social que les lleis els exigeixen.
A la mateixa entrevista, alertava del risc de la creació de suburbis per la manca de rehabilitació dels habitatges i pel seu lloguer, moltes vegades sense tenir condicions per ser habitats. Per evitar-ho, apuntava que caldria aplicar la llei i també buscar fórmules col·laboratives, com seria el cas de les masoveries urbanes, per a propietaris que no tinguin prou recursos. Tota una declaració d'intencions que fa tenir esperances amb la feina que pugui portar a terme.
Tanmateix, al costat de les idees i de les intencions d'una determinada persona, per més vàlida que sigui, és imprescindible que hi hagi una determinació clara dels responsables polítics municipals per afrontar aquest procés, una estratègia i un projecte concrets i que s'hi destinin els recursos necessaris, econòmics i humans, sostinguts en el temps, tot plegat recolzat amb el més ampli consens possible.
En aquest marc no caldrà apel·lar a fórmules màgiques que no existeixen, sinó al treball diari i constant, sotmès també al debat i a l'avaluació crítica.
En aquell moment va xocar-me l'apel·lació a la màgia i vaig anotar-la, tot preguntant-me que, si realment existís aquesta fórmula, quins haurien estat els motius per no haver-la estat aplicant després de dotze anys de governar la ciutat. Què havia passat, des de la finalització del Pla de Barris o després de quatre anys de l'aprovació del PIAM del Nucli Antic?
També se'm feia difícil d'entendre com era possible que, en una intervenció d'aquesta complexitat en un nucli antic, es pogués fixar una data precisa de finalització quan, pel seu propi caràcter, es tracta de processos vius, amb diferents agents i interessos, que requereixen temps i la incorporació de noves visions.
He recordat aquella afirmació quan aquests darrers dies s'ha donat a conèixer públicament l'encàrrec que l'Ajuntament d'Olot ha fet a l'arquitecta Itziar Gonzalez confiant-li la rehabilitació del Nucli Antic. De bon principi caldria valorar positivament aquesta decisió, que pot indicar que l'Ajuntament es planteja abordar seriosament el tema i pel perfil específic de la persona escollida.
En una entrevista a El Punt el juny de 2017, tot parlant del nucli antic d'Olot, l'arquitecta destacava la importància cabdal de les polítiques d'habitatge i posava èmfasi en la necessitat de revertir la situació actual i que considera normal obviar l'obligació dels propietaris de conservar el patrimoni, complint amb la funció social que les lleis els exigeixen.
A la mateixa entrevista, alertava del risc de la creació de suburbis per la manca de rehabilitació dels habitatges i pel seu lloguer, moltes vegades sense tenir condicions per ser habitats. Per evitar-ho, apuntava que caldria aplicar la llei i també buscar fórmules col·laboratives, com seria el cas de les masoveries urbanes, per a propietaris que no tinguin prou recursos. Tota una declaració d'intencions que fa tenir esperances amb la feina que pugui portar a terme.
Tanmateix, al costat de les idees i de les intencions d'una determinada persona, per més vàlida que sigui, és imprescindible que hi hagi una determinació clara dels responsables polítics municipals per afrontar aquest procés, una estratègia i un projecte concrets i que s'hi destinin els recursos necessaris, econòmics i humans, sostinguts en el temps, tot plegat recolzat amb el més ampli consens possible.
En aquest marc no caldrà apel·lar a fórmules màgiques que no existeixen, sinó al treball diari i constant, sotmès també al debat i a l'avaluació crítica.