Parlar a la gent jove, o potser no tan jove, d'una màquina d'escriure podria ser avui un exercici curiós. Podríem comprovar com moltes d'aquelles eines, que havien format part de les nostres vides i ens semblaven imprescindibles no fa tants anys, avui han desaparegut del tot, també del nostre imaginari col·lectiu. Tot avança molt de pressa i vivim en un món on sembla que els ordinadors, les pantalles i els mòbils més sofisticats hagin existit sempre.
Pensava això quan, visitant el Museo d'Olivetti, a Ivrea, població del Piamonte italià, veia algunes d'aquelles màquines d'escriure, de calcular o els primers ordinadors que havia fet servir; unes eines que combinaven la seva funcionalitat amb un acurat i singular disseny. Avui, tot allò, fins i tot la mateixa empresa, ja és història, i aquelles màquines només estan als prestatges dels museus o en mans d'alguns nostàlgics.
Més enllà de les màquines, el que m'ha semblat especialment interessant a Ivrea és la singularitat de la "Ciutat industrial del segle XX", avui patrimoni de la humanitat, i el seu Museo all'aperto delle architetture moderne (MaAM). Aquest conjunt agrupa diversos edificis dedicats a la producció, a la investigació, als serveis socials i a l'habitatge, tots ells promoguts per l'empresa Olivetti. Un projecte que plantejava una nova relació entre l'empresa i el treballador, la fàbrica i la ciutat, situant el factor humà com a centre del desenvolupament empresarial.
I, al darrere d'aquest projecte, descobrir la personalitat singular d'Adriano Olivetti, no només com empresari d'èxit, sinó especialment com a pensador i polític compromès i com home de cultura. Persona vinculada activament amb l'arquitectura i la planificació urbanística, a les diferents escales, regionals, intermunicipals i municipals, que va saber implicar-hi els professionals més destacats del seu temps. Tot això, que encara ara pot semblar una novetat al nostre país, passava entre els anys 30 i 60 del passat segle.
Fent un salt temporal i d'escala, ens podríem preguntar si avui seria imaginable una situació mínimament equivalent a casa nostra de manera que, al costat de l'activitat purament empresarial, s'assumís el corresponent compromís social i col·lectiu, vers els propis treballadors i vers la ciutat. Compromís que hauria de passar per responsabilitzar-se dels efectes, directes o indirectes, que l'activitat econòmica comporta i no esperar o exigir que sigui l'administració o, en darrera instància, el conjunt de la societat, els que se n'hagin de fer càrrec.
La tecnologia avança constantment d'una manera imparable i, de la mateixa manera que les màquines d'escriure ja fa temps que han desaparegut, també quedaran obsoletes moltes altres coses que avui ens semblen imprescindibles. El que és cert és que hauria de continuar sent de plena actualitat bona part del pensament d'Olivetti que posava en el centre de la comunitat a la persona, entesa de manera oposada a l'individu. Un ideari que destacava la importància de l'espai i del territori concret on aquesta persona pogués viure realment la seva vida en comunitat, amb una atenció especial cap a l'arquitectura i el disseny de la ciutat.
Pensava això quan, visitant el Museo d'Olivetti, a Ivrea, població del Piamonte italià, veia algunes d'aquelles màquines d'escriure, de calcular o els primers ordinadors que havia fet servir; unes eines que combinaven la seva funcionalitat amb un acurat i singular disseny. Avui, tot allò, fins i tot la mateixa empresa, ja és història, i aquelles màquines només estan als prestatges dels museus o en mans d'alguns nostàlgics.
Més enllà de les màquines, el que m'ha semblat especialment interessant a Ivrea és la singularitat de la "Ciutat industrial del segle XX", avui patrimoni de la humanitat, i el seu Museo all'aperto delle architetture moderne (MaAM). Aquest conjunt agrupa diversos edificis dedicats a la producció, a la investigació, als serveis socials i a l'habitatge, tots ells promoguts per l'empresa Olivetti. Un projecte que plantejava una nova relació entre l'empresa i el treballador, la fàbrica i la ciutat, situant el factor humà com a centre del desenvolupament empresarial.
I, al darrere d'aquest projecte, descobrir la personalitat singular d'Adriano Olivetti, no només com empresari d'èxit, sinó especialment com a pensador i polític compromès i com home de cultura. Persona vinculada activament amb l'arquitectura i la planificació urbanística, a les diferents escales, regionals, intermunicipals i municipals, que va saber implicar-hi els professionals més destacats del seu temps. Tot això, que encara ara pot semblar una novetat al nostre país, passava entre els anys 30 i 60 del passat segle.
Fent un salt temporal i d'escala, ens podríem preguntar si avui seria imaginable una situació mínimament equivalent a casa nostra de manera que, al costat de l'activitat purament empresarial, s'assumís el corresponent compromís social i col·lectiu, vers els propis treballadors i vers la ciutat. Compromís que hauria de passar per responsabilitzar-se dels efectes, directes o indirectes, que l'activitat econòmica comporta i no esperar o exigir que sigui l'administració o, en darrera instància, el conjunt de la societat, els que se n'hagin de fer càrrec.
La tecnologia avança constantment d'una manera imparable i, de la mateixa manera que les màquines d'escriure ja fa temps que han desaparegut, també quedaran obsoletes moltes altres coses que avui ens semblen imprescindibles. El que és cert és que hauria de continuar sent de plena actualitat bona part del pensament d'Olivetti que posava en el centre de la comunitat a la persona, entesa de manera oposada a l'individu. Un ideari que destacava la importància de l'espai i del territori concret on aquesta persona pogués viure realment la seva vida en comunitat, amb una atenció especial cap a l'arquitectura i el disseny de la ciutat.