Menys de 45 passos separen les façanes assolellades que donen a la Plaça Major, de les façanes ombrívoles de la mateixa illa que donen al carrer dels Sastres. Són pocs metres, molt pocs, i en el mig minut que es tarda en anar d'una banda a l'altra, podem veure les dues cares d'una mateixa realitat. Un Barri Vell que es va morint sense impuls, sense idees i sense projecte que encamini el seu futur.
Una cara orgullosa del lloc que ocupa i prou endreçada, que rebrà ajudes públiques per lluir encara més amb l'actuació municipal que s'està portant a terme. Una cara amagada amb força edificis tancats i tapiats o amb bastides, que si bé poden ser bones com escenari ocasional d'un o altre festival, no haurien de formar part d'un paisatge urbà enquistat que ha assumit la càrrega d'incorporar-les com a pròpies.
No és pas per un destí cruel o per un designi inexcusable contra què no es pot lluitar, que el carrer dels Sastres i altres d'aquesta banda nord del Barri Vell formen part del pati del darrere. La qüestió és que la ciutat en conjunt, amb l'administració municipal al capdavant, ha deixat d'apostar-hi i de tenir interès i confiança en la seva recuperació.
Ningú pensa que intervenir en els centres històrics de les ciutats sigui una tasca fàcil, ni que doni resultats immediats, ni tant sòls que tingui rèdits electorals si això és el que preocupa. Ben al contrari, és un repte a llarg termini, difícil, costós i sense retorn ràpid, però és una obligació inexcusable que cal entomar des dels poders públics amb l'Ajuntament al davant. Cal dedicar-hi temps, estructura i recursos, assumint-ho com un projecte de ciutat i no d'una majoria o altra de govern.
Si bé s'han de reconèixer iniciatives puntuals, la realitat és que sense un projecte col·lectiu, sense una estratègia sostinguda en el temps i sense actuacions que canviïn la tendència, viure a moltes parts del Barri Vell d'Olot continuarà sent el darrer recurs per aquelles persones que no tenen cap altra opció.
Sense una població estable no serà possible la recuperació del centre de la ciutat i, malauradament, continuarem tenint un pati del darrere que no es veu, que no es trepitja i que cada vegada quedarà més al marge de la Plaça Major, malgrat estar només a 45 passos.
Una cara orgullosa del lloc que ocupa i prou endreçada, que rebrà ajudes públiques per lluir encara més amb l'actuació municipal que s'està portant a terme. Una cara amagada amb força edificis tancats i tapiats o amb bastides, que si bé poden ser bones com escenari ocasional d'un o altre festival, no haurien de formar part d'un paisatge urbà enquistat que ha assumit la càrrega d'incorporar-les com a pròpies.
No és pas per un destí cruel o per un designi inexcusable contra què no es pot lluitar, que el carrer dels Sastres i altres d'aquesta banda nord del Barri Vell formen part del pati del darrere. La qüestió és que la ciutat en conjunt, amb l'administració municipal al capdavant, ha deixat d'apostar-hi i de tenir interès i confiança en la seva recuperació.
Ningú pensa que intervenir en els centres històrics de les ciutats sigui una tasca fàcil, ni que doni resultats immediats, ni tant sòls que tingui rèdits electorals si això és el que preocupa. Ben al contrari, és un repte a llarg termini, difícil, costós i sense retorn ràpid, però és una obligació inexcusable que cal entomar des dels poders públics amb l'Ajuntament al davant. Cal dedicar-hi temps, estructura i recursos, assumint-ho com un projecte de ciutat i no d'una majoria o altra de govern.
Si bé s'han de reconèixer iniciatives puntuals, la realitat és que sense un projecte col·lectiu, sense una estratègia sostinguda en el temps i sense actuacions que canviïn la tendència, viure a moltes parts del Barri Vell d'Olot continuarà sent el darrer recurs per aquelles persones que no tenen cap altra opció.
Sense una població estable no serà possible la recuperació del centre de la ciutat i, malauradament, continuarem tenint un pati del darrere que no es veu, que no es trepitja i que cada vegada quedarà més al marge de la Plaça Major, malgrat estar només a 45 passos.