Hi ha coses que són molt més complicades a comarques que no pas a l'àmbit metropolità. Aconseguir un bon nivell de sostenibilitat en la mobilitat n'és una.
Anar a peu, en bicicleta o patinet o ser usuari del transport públic col·lectiu, són els modes més sostenibles. L'ús del vehicle privat, sigui cotxe o sigui moto, estaria a l'altra banda de la balança. Resulta que si mirem les estadístiques, els barcelonins haurien de guanyar tots els marcadors de la sostenibilitat: gairebé la meitat dels seus desplaçaments els fan a peu o en bicicleta i un 30% en bus, tramvia o metro. Menys d'una cinquena part són els qui van en moto o en automòbil. Per contra, a les comarques com ara la Garrotxa, els ciutadans es mouen sobretot en vehicles, essent l'ús del transport públic i la bicicleta marginals.
Es clar que a casa nostra no hi ha el centenar d'estacions de metro del cap i casal, ni el miler d'autobusos que no paren de recórrer carrers i avingudes, ni un servei de bicicleta pública de lloguer. I, tampoc hi ha uns vials prou amples per destinar-hi carrils al bus i a la bicicleta. Les condicions no tenen res a veure. I, qualsevol comparació percentual no té sentit.
Ara bé, això no significa que a ciutats com Olot i comarques com la Garrotxa, no es pugui i no s'hagi de treballar per aconseguir una mobilitat molt més sostenible. Hi ha un bon menú de receptes a aplicar-hi. Bona part de les mesures han d'anar a cura de les administracions públiques. Les podem classificar en dos grans blocs, el de l'adequació de l'espai públic per afavorir la caminabilitat i la ciclabilitat i el de la potenciació del transport públic.
Pacificar carrers és la primera mesura que no tant sols respon a objectius de sostenibilitat sinó també de seguretat viària: restringir la circulació de vehicles, limitar la velocitat, penalitzar l'estacionament lliure als carrers, constitueixen pautes d'actuació que cal anar implantant, progressivament i amb ganes. La cultura tant "cotxista" de la societat occidental no ho posa fàcil a les decisions municipals. Massa gent creu que té dret a arribar en auto fins al menjador de casa... Per tant, les mesures coercitives han d'anar ben acompanyades de permanents campanyes pedagògiques d'una nova manera de moure's.
La segona mesura és el desplegament d'un sistema eficaç de transport públic. No es tracta de fer circular tot el dia busos immensos amunt i avall sense ningú. Es tracta d'aprofitar les noves tecnologies per desenvolupar sistemes de transport a la demanda que responen molt millor a sistemes urbans de baixa densitat i al món rural. A la nostra ciutat hi ha l'oportunitat de transformar un servei pensat per aquell Olot dels setanta, amb els entranyables Teibus, en un servei que s'adeqüi a les necessitats actuals i utilitzi les eines tecnològiques disponibles.
L'ús de l'automòbil també requereix una transformació. La primera, substituint com més aviat millor, els motors tèrmics per elèctrics, la qual cosa fa necessària la implantació de molts més punts de recàrrega. Altrament, convé afavorir "el sharing", una modalitat molt adient als desplaçaments per raó de feina cap als polígons industrials de la comarca.
Ara bé, no es tracta de posar molts deures a les administracions públiques i després agafar el cotxe per anar a fer un toc a la cantonada. Es tracta de transformar la nostra mentalitat, de pensar un xic més en la salut i en el futur de la humanitat al planeta terra. Cada passa de més, cada quilòmetre en bicicleta, cada bitllet de bus ens acosta de veritat a una mobilitat sostenible.
Anar a peu, en bicicleta o patinet o ser usuari del transport públic col·lectiu, són els modes més sostenibles. L'ús del vehicle privat, sigui cotxe o sigui moto, estaria a l'altra banda de la balança. Resulta que si mirem les estadístiques, els barcelonins haurien de guanyar tots els marcadors de la sostenibilitat: gairebé la meitat dels seus desplaçaments els fan a peu o en bicicleta i un 30% en bus, tramvia o metro. Menys d'una cinquena part són els qui van en moto o en automòbil. Per contra, a les comarques com ara la Garrotxa, els ciutadans es mouen sobretot en vehicles, essent l'ús del transport públic i la bicicleta marginals.
Es clar que a casa nostra no hi ha el centenar d'estacions de metro del cap i casal, ni el miler d'autobusos que no paren de recórrer carrers i avingudes, ni un servei de bicicleta pública de lloguer. I, tampoc hi ha uns vials prou amples per destinar-hi carrils al bus i a la bicicleta. Les condicions no tenen res a veure. I, qualsevol comparació percentual no té sentit.
Ara bé, això no significa que a ciutats com Olot i comarques com la Garrotxa, no es pugui i no s'hagi de treballar per aconseguir una mobilitat molt més sostenible. Hi ha un bon menú de receptes a aplicar-hi. Bona part de les mesures han d'anar a cura de les administracions públiques. Les podem classificar en dos grans blocs, el de l'adequació de l'espai públic per afavorir la caminabilitat i la ciclabilitat i el de la potenciació del transport públic.
Pacificar carrers és la primera mesura que no tant sols respon a objectius de sostenibilitat sinó també de seguretat viària: restringir la circulació de vehicles, limitar la velocitat, penalitzar l'estacionament lliure als carrers, constitueixen pautes d'actuació que cal anar implantant, progressivament i amb ganes. La cultura tant "cotxista" de la societat occidental no ho posa fàcil a les decisions municipals. Massa gent creu que té dret a arribar en auto fins al menjador de casa... Per tant, les mesures coercitives han d'anar ben acompanyades de permanents campanyes pedagògiques d'una nova manera de moure's.
La segona mesura és el desplegament d'un sistema eficaç de transport públic. No es tracta de fer circular tot el dia busos immensos amunt i avall sense ningú. Es tracta d'aprofitar les noves tecnologies per desenvolupar sistemes de transport a la demanda que responen molt millor a sistemes urbans de baixa densitat i al món rural. A la nostra ciutat hi ha l'oportunitat de transformar un servei pensat per aquell Olot dels setanta, amb els entranyables Teibus, en un servei que s'adeqüi a les necessitats actuals i utilitzi les eines tecnològiques disponibles.
L'ús de l'automòbil també requereix una transformació. La primera, substituint com més aviat millor, els motors tèrmics per elèctrics, la qual cosa fa necessària la implantació de molts més punts de recàrrega. Altrament, convé afavorir "el sharing", una modalitat molt adient als desplaçaments per raó de feina cap als polígons industrials de la comarca.
Ara bé, no es tracta de posar molts deures a les administracions públiques i després agafar el cotxe per anar a fer un toc a la cantonada. Es tracta de transformar la nostra mentalitat, de pensar un xic més en la salut i en el futur de la humanitat al planeta terra. Cada passa de més, cada quilòmetre en bicicleta, cada bitllet de bus ens acosta de veritat a una mobilitat sostenible.