Una de les primeres i més exitoses exposicions temporals del Museu Comarcal de la Garrotxa va tenir lloc l'any 1982 i portava el títol de "Pas a pas, passa la processó". L'enginy del joc de paraules, rau en la denominació que és dona a les imatges que sortien a passejar pels carrers olotins: un pas.
Fins pocs anys abans a la capital garrotxina se celebraven tres processons. La primera ho feia el capvespre del dia de Rams i sortia de l'església parroquial de Sant Esteve. La segona, tenia la seva base a l'església del Carme i coincidia amb el Divendres Sant. I, finalment el matí del diumenge de Pasqua de Resurrecció, una curiosa comitiva sortia del pati de la farinera de ca l'Arau fent costat a una bellíssima imatge de la Verge Maria que presidia l'oratori particular de la família de fariners. Per aquest origen s'anomenava la processó dels moliners i el seu trajecte pels carrers del Pare Roca, de Sant Rafel, Sant Esteve i Major, anava fins a la plaça del Carme. Allà retrobava una imatge del Crist ressuscitat. Una angèlica veu infantil cantava el Regina Coeli davant del reencontre del Déu fet home i la seva mare. De tot plegat, només en resta avui dia aquesta interpretació que continua fent-se a l'interior de l'església del Carme, després de la missa pasqual.
Val a dir que l'organització de les processons comptava amb un bon nombre de confraries de feligresos que competien cada any per fer de la seva comitiva la més lluïda. Qui aplegava un nombre més alt d'encaputxats, o qui passejava una imatge més realistament fidel als passatges bíblics de la passió del Crist! Quan la fe dels olotins va començar a flaquejar i la prioritat era passar les vacances de Setmana Santa a Roses, les autoritats eclesiàstiques de Sant Esteve i del Carme varen fer un darrer intent per salvar les processons i les varen unificar en una de sola. Tot plegat no va servir per res... i Olot es va quedar sense cap processó.
Val a dir que alguna de les escultures dels passos té un gran valor patrimonial, com ara el Sant Crist de Sant Esteve o el meravellós Ecce Homo del Tura atribuït a Ramon Amadeu. Per això, resulta més sorprenent que la nostra ciutat, en contrast amb Girona, Besalú o Mieres, hagi deixat perdre totalment un acte que més enllà del seu significat religiós té un alt contingut cultural. Potser la clau de tot plegat la tenen els armats, que mantenen ben vives aquelles processons, gràcies a la inevitable tendència de molta gent a disfressar-se i a desfilar sota una disciplina més militar que no pas religiosa.
La secularització de la societat occidental no perdona. Aquells desgraciats abusos del nacional feixisme com treure sota pal·li el dictador assassí i tocar l'himne espanyol a la sortida de la processó de Corpus, la varen accelerar a casa nostra. Ara als carrers olotins ja no són dels cristians. Altres doctrines tenen menys vergonya a fer seu l'espai públic i a manifestar el seu orgull de creients. Tot sigui a fi de bé, sense renunciar a la història, al patrimoni o a les tradicions que ens han ajudat a esdevenir una societat moderna, oberta i tolerant...
Fins pocs anys abans a la capital garrotxina se celebraven tres processons. La primera ho feia el capvespre del dia de Rams i sortia de l'església parroquial de Sant Esteve. La segona, tenia la seva base a l'església del Carme i coincidia amb el Divendres Sant. I, finalment el matí del diumenge de Pasqua de Resurrecció, una curiosa comitiva sortia del pati de la farinera de ca l'Arau fent costat a una bellíssima imatge de la Verge Maria que presidia l'oratori particular de la família de fariners. Per aquest origen s'anomenava la processó dels moliners i el seu trajecte pels carrers del Pare Roca, de Sant Rafel, Sant Esteve i Major, anava fins a la plaça del Carme. Allà retrobava una imatge del Crist ressuscitat. Una angèlica veu infantil cantava el Regina Coeli davant del reencontre del Déu fet home i la seva mare. De tot plegat, només en resta avui dia aquesta interpretació que continua fent-se a l'interior de l'església del Carme, després de la missa pasqual.
Val a dir que l'organització de les processons comptava amb un bon nombre de confraries de feligresos que competien cada any per fer de la seva comitiva la més lluïda. Qui aplegava un nombre més alt d'encaputxats, o qui passejava una imatge més realistament fidel als passatges bíblics de la passió del Crist! Quan la fe dels olotins va començar a flaquejar i la prioritat era passar les vacances de Setmana Santa a Roses, les autoritats eclesiàstiques de Sant Esteve i del Carme varen fer un darrer intent per salvar les processons i les varen unificar en una de sola. Tot plegat no va servir per res... i Olot es va quedar sense cap processó.
Val a dir que alguna de les escultures dels passos té un gran valor patrimonial, com ara el Sant Crist de Sant Esteve o el meravellós Ecce Homo del Tura atribuït a Ramon Amadeu. Per això, resulta més sorprenent que la nostra ciutat, en contrast amb Girona, Besalú o Mieres, hagi deixat perdre totalment un acte que més enllà del seu significat religiós té un alt contingut cultural. Potser la clau de tot plegat la tenen els armats, que mantenen ben vives aquelles processons, gràcies a la inevitable tendència de molta gent a disfressar-se i a desfilar sota una disciplina més militar que no pas religiosa.
La secularització de la societat occidental no perdona. Aquells desgraciats abusos del nacional feixisme com treure sota pal·li el dictador assassí i tocar l'himne espanyol a la sortida de la processó de Corpus, la varen accelerar a casa nostra. Ara als carrers olotins ja no són dels cristians. Altres doctrines tenen menys vergonya a fer seu l'espai públic i a manifestar el seu orgull de creients. Tot sigui a fi de bé, sense renunciar a la història, al patrimoni o a les tradicions que ens han ajudat a esdevenir una societat moderna, oberta i tolerant...