En el concert de la gira internacional de comiat dels escenaris que va celebrar Joan Manuel Serrat al Beacon Theater de Nova York va cantar Pare. Abans d'iniciar la cançó va explicar al públic que quan la va compondre (va ser estrenada el 1973) va creure que la intel·ligència, la ciència i el progrés convertirien la lletra en obsoleta. 50 anys després, però, la lletra manté una vigència inquietant. "Em dol saber la porqueria de testament que deixarem als nostres fills. Potser encara hi som a temps de posar-hi remei, però sembla que ningú tingui pressa", va dir. Ho va repetir, d'una manera més suau, en el seu darrer recital al Palau de Sant Jordi fent aixecar a tothom de la cadira.
Pare és ja una emblemàtica balada ambientalista. Sense esmentar els agents contaminants és com si denunciés els neonicotinoides que maten les abelles; contra la pol·lució química i de metalls pesants que enverinen els rius del planeta; la desforestació de les selves i boscos que provoquen les grans corporacions mineres, energètiques i forestals; els sofisticats armaments que s'utilitzen en les guerres genocides com la d'Ucraïna.
L'ànima de mariner que diu tenir Serrat a Mediterráneo es transforma també en ànima ambientalista quan canta Plany al mar; un Mare Nostrum convertit en un abocador i una mortalla. Protesta del cantautor contra la inconsciència de contaminar la principal font de la nostra cultura. "Sembla mentida/que en el seu ventre/es fes la vida/ai, qui ho diria!/sense rubor/mireu-lo fet una claveguera/ferit de mort".
Durant la retransmissió en directe que va fer TV3 del darrer recital vaig recordar el Serrat de veu natural, romàntica i de fàcils aguts de Cançó de matinada, Paraules d'amor i La guitarra; el que vaig entrevistar l'agost de 1967 després d'una actuació a Banyoles junt amb Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra i Rafael Subirachs. Ell tenia 24 anys i començava a ser una promesa del moviment de la "Nova Cançó". Jo tenia 20 anys i feia els meus primers reportatges com a redactor del setmanari "Olot-Misión". Aquella entrevista publicada en castellà (19/8/1967) va portar cua per una resposta del noi de Poble Sec a una pregunta meva sobre l'admiració que tenia Josep Pla per la trajectòria de Raimon. "No quiero hablar de Josep Pla. Un hombre que escribe sobre Rusia sin haver estado es capaz de todo. Vallverdú, Papasseit o Espriu. Estos se lo han jugado todo. Pla es un catalán repugnante". Serrat va afegir que Raimon "continuará siendo el grande. Ha sido el primero y como tal ha sido el que más dificultades se ha encontrado".
Ja podeu imaginar la reacció del cap i casal quan la declaració del Serrat va arribar als cercles catalanistes de Barcelona. Va obrir el foc el periodista Rafael Pradas a "El Correo Catalán" amb una entrevista titulada "Joan Manuel Serrat. Aclara y se sincera" (5/9/1967) en la que el cantautor desmentia la declaració i considerava que jo havia perjudicat el moviment de la "cançó" en un moment que es lluitava per la seva continuïtat. Serrat va tractar "Olot-Misión" de "semanario de aficionados".
No vaig trigar a demanar el dret a rèplica reafirmant-me en el que havia escrit i assegurant que el que m'havia dit Serrat sobre Pla era encara més despectiu i lamentava el seu menyspreu envers el nostre setmanari ("El Correo Catalán" 19/9/1967). L'escriptor Miquel Arimany va tancar el tema amb un article també publicat al "Correu" (22/9/1967) titulat "Ni quito ni pongo rey..." que venia a dir que tant Serrat com jo érem molt joves; que ell podia haver estat més diplomàtic i contingut parlant de Pla i que jo podia haver evitat reproduir la seva resposta si era impublicable. Ho seria també avui?, em pregunto.
Anys més tard i després d'una etapa a "Diario de Barcelona", el 1974 vaig ser cridat pel director del "Correu", Andreu Roselló, per formar part de la redacció del diari junt amb periodistes com Rafael Pradas i Josep Martí Gómez. Mai més vaig entrevistar a Serrat, ni ens vam tornar a veure.
De tota la seva obra musical i poètica considero que Pare i Plany al mar quedaran com un llegat ambientalista dirigit a les futures generacions. Ho celebro com ecologista. Aquella antiga controvèrsia ha quedat definitivament arxivada.
Pare és ja una emblemàtica balada ambientalista. Sense esmentar els agents contaminants és com si denunciés els neonicotinoides que maten les abelles; contra la pol·lució química i de metalls pesants que enverinen els rius del planeta; la desforestació de les selves i boscos que provoquen les grans corporacions mineres, energètiques i forestals; els sofisticats armaments que s'utilitzen en les guerres genocides com la d'Ucraïna.
L'ànima de mariner que diu tenir Serrat a Mediterráneo es transforma també en ànima ambientalista quan canta Plany al mar; un Mare Nostrum convertit en un abocador i una mortalla. Protesta del cantautor contra la inconsciència de contaminar la principal font de la nostra cultura. "Sembla mentida/que en el seu ventre/es fes la vida/ai, qui ho diria!/sense rubor/mireu-lo fet una claveguera/ferit de mort".
Durant la retransmissió en directe que va fer TV3 del darrer recital vaig recordar el Serrat de veu natural, romàntica i de fàcils aguts de Cançó de matinada, Paraules d'amor i La guitarra; el que vaig entrevistar l'agost de 1967 després d'una actuació a Banyoles junt amb Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra i Rafael Subirachs. Ell tenia 24 anys i començava a ser una promesa del moviment de la "Nova Cançó". Jo tenia 20 anys i feia els meus primers reportatges com a redactor del setmanari "Olot-Misión". Aquella entrevista publicada en castellà (19/8/1967) va portar cua per una resposta del noi de Poble Sec a una pregunta meva sobre l'admiració que tenia Josep Pla per la trajectòria de Raimon. "No quiero hablar de Josep Pla. Un hombre que escribe sobre Rusia sin haver estado es capaz de todo. Vallverdú, Papasseit o Espriu. Estos se lo han jugado todo. Pla es un catalán repugnante". Serrat va afegir que Raimon "continuará siendo el grande. Ha sido el primero y como tal ha sido el que más dificultades se ha encontrado".
Ja podeu imaginar la reacció del cap i casal quan la declaració del Serrat va arribar als cercles catalanistes de Barcelona. Va obrir el foc el periodista Rafael Pradas a "El Correo Catalán" amb una entrevista titulada "Joan Manuel Serrat. Aclara y se sincera" (5/9/1967) en la que el cantautor desmentia la declaració i considerava que jo havia perjudicat el moviment de la "cançó" en un moment que es lluitava per la seva continuïtat. Serrat va tractar "Olot-Misión" de "semanario de aficionados".
No vaig trigar a demanar el dret a rèplica reafirmant-me en el que havia escrit i assegurant que el que m'havia dit Serrat sobre Pla era encara més despectiu i lamentava el seu menyspreu envers el nostre setmanari ("El Correo Catalán" 19/9/1967). L'escriptor Miquel Arimany va tancar el tema amb un article també publicat al "Correu" (22/9/1967) titulat "Ni quito ni pongo rey..." que venia a dir que tant Serrat com jo érem molt joves; que ell podia haver estat més diplomàtic i contingut parlant de Pla i que jo podia haver evitat reproduir la seva resposta si era impublicable. Ho seria també avui?, em pregunto.
Anys més tard i després d'una etapa a "Diario de Barcelona", el 1974 vaig ser cridat pel director del "Correu", Andreu Roselló, per formar part de la redacció del diari junt amb periodistes com Rafael Pradas i Josep Martí Gómez. Mai més vaig entrevistar a Serrat, ni ens vam tornar a veure.
De tota la seva obra musical i poètica considero que Pare i Plany al mar quedaran com un llegat ambientalista dirigit a les futures generacions. Ho celebro com ecologista. Aquella antiga controvèrsia ha quedat definitivament arxivada.