Un dia prens consciència que ja no estàs al dia de les estrenes del cinema o del teatre, que ja no saps qui són els grups de música de moda, que ja no entens certes obres artístiques d'èxit, que ja no desxifres certes converses dels joves. De mica en mica vas sentint com si aquest món ja no fos el teu, com si se t'escapés. I comences a parlar del que passava "a la teva època" sense percebre que encara ets ben present al món, i que pots viure intensament sense necessitat de seguir l'actualitat més estricta. Cal deixar pas a les noves generacions, sents que diuen. Però la gent gran té dret a existir i a reivindicar-se. Cada cop n'hi ha més, i s'estan organitzant per viure la vellesa amb plenitud.
Fer-se gran, certament, fins no fa gaire temps t'invisibilitzava com a dona. En quedar-se fora del mercat laboral quedaves apartada de la societat. Això està canviant, i les dones grans d'ara no estan disposades a renunciar al benestar. En primer lloc, es cuiden per mantenir un benestar físic: escolten les necessitats del cos, són conscients que cal mantenir-lo en moviment per no encarcarar-se. La menopausa les afecta profundament i és imprescindible actuar de manera decidida per afrontar-la. Ara saben que és imprescindible enfortir els músculs, tenir cura de l'alimentació, evitar els excessos, combatre el sedentarisme. En segon lloc, procuren el benestar mental. Cal mantenir actiu el cervell, aprendre constantment (long life learning) i no deixar mai les inquietuds culturals per afrontar aquesta etapa vital i combatre els riscos associats, com ara la pèrdua de memòria o la depressió.
I en tercer lloc, busquen el benestar emocional. La solitud és la gran por a què s'enfronten, i no en parlen gaire, però la tenen ben present i els angoixa. També és present la por a la malaltia, a la incertesa econòmica, a la dependència. Observant aquestes velles menudes que caminen amb bastó, que compren dues pastanagues i un carbassó al mercat i compten les monedes petites per donar-ho just, que allarguen la conversa per necessitat de companyia, algunes ja s'hi veuen, i farien el que fos per no trobar-se en aquesta situació de soledat absoluta.
Cal preparar-se per aquesta nova etapa en què ja no hi ha obligacions laborals. Cal decidir en què invertir el temps perquè sigui un procés enriquidor i no pas un anar passant dia rere dia. A les dones, els van fer creure que eren útils a la societat com a treballadores productives. Ara cal que es puguin sentir útils d'altres maneres: col·laborant en causes solidàries, en entitats, fent mentories, oferint la seva experiència als que comencen... hi ha un munt de possibilitats.
El procés d'envelliment s'ha de poder experimentar en comunitat en la mesura que es pugui: des de participar en activitats que estimulin intel·lectualment, fins a practicar l'anomenat co-housing, que es perfila com una alternativa molt vàlida de futur per pal·liar les mancances a què fèiem referència relacionades amb la solitud no desitjada. Qui més qui menys afirma que no vol dependre dels fills quan ja no tingui prou autonomia, que vol deixar que facin la seva vida. Per tant, la solució de cuidar-se entre iguals va prenent cos.
A banda d'aquests reptes que ha d'afrontar cada dona per ella mateixa, sorgeixen nous reptes col·lectius, que a mesura que la societat avança es fan més visibles: des de la valorització de les històries de vida i de superació, posant en valor les trajectòries personals, fins a la reivindicació del paper de les cuidadores, el suport a la digitalització de la gent gran, la creació de programes per a la mobilitat de persones amb dificultats motrius, el foment de serveis d'ajuda a domicili, els plans de formació específica per a aquest col·lectiu, l'aprofitament de la tecnologia que permet molts recursos per ajudar aquest col·lectiu i, en definitiva, tots aquells aspectes relatius a la cura de la salut de les dones grans, que massa sovint s'han sentit desateses per un sistema que no les tenia prou en compte i que necessiten acompanyament en aquest procés, per sentir-se com un recurs per a la societat i no pas com una càrrega.
Moltes dones es reivindiquen a través de les xarxes de sororitat que les empodera a través del vincle que estableixen entre elles, per tal que puguin continuar o iniciar projectes de creixement personal que les faci sentir valuoses. Per això els cal disposar de nous espais de socialització i aprenentatge, que poden ser privats o públics. Cal potenciar nous entorns ciutadans en aquest sentit, que fomentin un envelliment actiu i saludable, connectat al món. Només així serà possible afrontar aquesta etapa amb prou qualitat de vida.