Lluís Vilà i Vendrell, pintor i escultor de Banyoles ha mort a l'edat de 57 anys per causes que encara es desconeixen. Dimarts va anar a dormir i els familiars el van trobar sense vida dimecres a la tarda, segons ha explicat a l'ACN Karin Torres, que treballava amb el reconegut pintor. L'enterrament tindrà lloc el dissabte 3 d'abril a dos quarts de dotze del matí al paratge dels Desmais de Banyoles. Des de l'any 1971, Vilà ha ralitzat més de 80 exposicions i ha format part d'una desena de col·leccions. Lluís Vilà va formar part del grup del Tint de Banyoles, un dels grans referents artístics de final del franquisme pel seu paper regenerador de la cultura.
Vilà inicià l'activitat artística a principis del anys 70 participant en la Mostra Col·lectiva del Grup Tint-1, a la llotja del Tint de Banyoles. Des de els seus inicis fins a mitjans dels anys 80 va treballar en el camp de la investigació i la instal·lació dins dels corrents conceptuals de l''eat art' i l'art fungible. Realitza obres com 'Les sabates comestibles' (1979), participa a Art 14'83 CIAC a Basilea, 'Entre pa enlluït' (1984) a la Fundació Miró de Barcelona, 'Fagocotosi' (1985) a la Sala Montcada de la Fundació La Caixa de Barcelona i 'Cambio de Piel' (1985) als festivals de Navarra.
A poc a poc va anar deixant les referències directes als elements comestibles per referir-s'hi indirectament des de nous materials com ara el ferro i la pintura sobre paper. En aquesta nova etapa s'interessa per l'embolcall del menjar en conserva, es a dir, les llaunes, i treballa escultures en ferro sense volum, que presenta a la Sala Vinçon de Barcelona (1990) i a la Sala Tránsito de Madrid (1991).
Vilà també ha estat present a diverses fires internacionals, participant al pavelló d'Espanya per a la Expo de Sevilla (1992). Realitza 'Clástics', intervenció en la remodelació del volcà Croscat a Olot, premi FAD (1994), i exposa 'Capitals del Disseny' en el Centre George Pompidou de París, i a l'exposició 'El moble català des del segle XV ', al Palau Robert.
Una constant en la seva obra ha estat la utilització de materials fungibles i la seva crítica dirigida a la societat de consum, que dóna per acabada amb l'exposició 'Àlef' (1996), treball caracteritzat en el fet d'utilitzar com a pintura la seva pròpia sang, a la galeria Alter Ego de Barcelona. A partir d'aquest moment integra el llenguatge pictòric i escultòric en una sola cosa, creant la sèrie 'Navegants' 1995-1997, la sèrie 'Contraris' (1995) que continua amb 'Logos' (2001).
A 'Nautes' (2006), una obra que s'acosta cada vegada més a l'art conceptual, l'artista reflexiona amb un to irònic, paradoxal i crític, realitzant escultures i pintures de cos infantil renunciant a la seva iconografía de cos habitual, cosos que volen esmenar l'error primordial de què ens parla Antonin Artaud.
