Malgrat la davallada de l'independentisme a Catalunya, els resultats de les darreres ecleccions al Parlament al Baix Montseny van demostrar que continua existint una majoria favorable a l'autodeterminació de Catalunya a la comarca. El Baix Montseny, a més, destaca per ser un dels espais històrics de l'esquerra independentista, tant és així que una de les primeres Candidatures d'Unitat Popular es va presentar a Arbúcies, la CUPA, que va guanyar contra pronòstic les primeres eleccions democràtiques del 1979 i va ser al poder fins al 2003. 

Roger Prims (Lliçà d'Amunt, 1977) llicenciat (2002) i DEA (2007) en Història Moderna i Contemporània per la UAB, graduat en Filologia Catalana la UOC (2018), ha publicat, fa poc, un article a la revista del Museu de Granollers Vint anys d’independentisme revolucionari Baix Montseny i al Vallès Oriental, 1992-2012. Prims, professor de secundària de professió i exregidor de la CUP a la Garriga entre el 2015 al 2019, ja en va fer una ponència per al Centre d'Estudis de Granollers on va repassar la vinculació històrica de la comarca amb l'independentisme revolucionari. 

Com el definiries l'independentisme revolucionari?
L’independentisme revolucionari seria el que queda a l’esquerra d’ERC. Prové de la tradició iniciada el 1968 amb el PSAN, el Partit Socialista de Lliberament Nacional, que intenta unir en aquell moment la lluita per l'alliberament social i la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans fixant-se en les lluites d'alliberament del Tercer Món. El pare del PSAN és el Front Nacional de Catalunya, que ja té aquesta voluntat, però molt desdibuixada en l'àmbit social. I quan apareix el PSAN, s'enceta una tradició arriba fins als nostres dies, que és la CUP, Arran, Endavant, la xarxa de casals i ateneus populars dels Països Catalans. Un magma social, polític i cultural, ue busca l'alliberament Nacional dels Països Catalans, però al mateix temps l'alliberament social. Acabar amb tota forma d'opressió, podem dir, també, des del punt de vista socioeconòmic.

Històricament, creus que han tingut un paper rellevant en la política del Baix Montseny i el Vallès Oriental, aquestes agrupacions?
Sí, tot i que depèn de l’època. Als anys 90 era un espai petit i marginal numèricament, però amb alguns focus importants. Amb el temps va prendre força per factors interns i externs. Ha entrat a molts ajuntaments i n'ha determinant la governabilitat, i ha influït en l’associacionisme, festes majors alternatives, com la de Cardedeu, i moviments populars. No ha dirigit la vida política de la comarca, però sí que ha tingut un pes creixent i, en alguns casos, determinant. Moviments ecologistes o les consultes per la independència en són exemples. Al Baix Montseny, històricament, la presència és especialment forta.

Ha entrat a molts ajuntaments n'ha determinant la governabilitat, ha influït en l’associacionisme i en festes majors alternatives

Entre el 1992 i el 2012, quins han estat els principals grups d'independentisme revolucionari al Baix Montseny i al Vallès Oriental?
Comença al voltant de Maulets, després un grup que té una rellevància important és la PUA, als anys noranta. A partir de la dècada dels 2000, ja podem parlar d'una extensió d'experiències diverses, els Ateneus, sobretot assemblees de joves. Cap al 2007–2010 la CUP esdevé el gran referent polític, fins a l’entrada al Parlament el 2012. També Endavant hi té presència, tot i una vida inicial complicada a la comarca.

Que era la PUA? 
PUA vol dir Plataforma per la Unitat d’Acció. Va existir aproximadament entre 1995 i 2000. Reunia col·lectius autònoms i experiències d’esquerra transformadora, no sempre explícitament independentistes, sobretot de Barcelona i el Penedès. Va sorgir perquè la tradició independentista clàssica no responia del tot a les noves necessitats dels anys 90, marcats pel moviment antiglobalització i l’ocupació. Aquí a la comarca, la PUA neix a partir de l'implicació de gent que hi arriba via assemblees internacionalistes, de Solidaritat Internacionalista, que no tenien contacte amb els nuclis independentistes que hi havia prèviament. I llavors, la PUA acabarà derivant a Endavant, que ja representa una tradició, una família consolidada dins l'esquerra independentista.

Va sorgir perquè la tradició independentista clàssica no responia del tot a les noves necessitats dels anys 90, marcats pel moviment antiglobalització i l’ocupació

Com creus que van influir les Olimpíades del 1992 en la cultura política o la reacció de l'independentisme revolucionari?
A nivell general, crec que va marcar un abans i un després en l'independentisme i l'esquerra independentista. Se'n deriven tres anys durs, a nivell general i hi ha una certa necessitat de reorganització que portarà probablement obrir nous camins. Va ser un cop molt dur, però també una opció per recomençar, repensar coses, treure gent nova,  L'independentisme ja no hi arribava bé al 92. Arriba una mica desorganitzat, Terra Lliure està en hores molt baixes i l'operació repressiva era bestial, sobredimensionada i va comportar tortures a molts militants.

Hi va haver contactes de Terra Lliure amb la comarca?
No, que jo tingui constància, no. Hi va haver campanyes de solidaritat, per exemple, amb en Benjamí Ramos, però és un cas diferent. És un pres d'ETA que havia viscut a Granollers, que s'acaba portant a la presó a quatre camins. 

L'independentisme revolucionari és una força que es nodreix, bàsicament, de joves

Quin paper van tenir l’ecologisme, el feminisme o l’antiglobalització dins l’independentisme revolucionari?
Bé, l'independentisme està molt vinculat a tots aquests discursos, que van calant, que van connectant amb noves necessitats. Sobretot, l'independentisme revolucionari és una força que es nodreix, bàsicament, de joves. I llavors ha de satisfer-ne les inquietuds i necessitats. Històricament aquestes altres lluites, en molts casos, també eren capitanejades per joves. I en el cas de l'ocupació i la lluita per l'accés a un habitatge digne, sobretot a la primera dècada dels 2000, hi ha una activitat molt forta vinculada a l'ocupació d'espais per denunciar l'especulació urbanística. Al Vallès hi ha molts casos en els quals o la militància d'esquerra independentista hi participa al costat d'altres col·lectius, o directament els lidera, com és el cas de Cardedeu. Les ocupacions d'espais servien per denunciar la manca d'equipaments públics o fer patent l'existència d'habitatges buits mentre el jovent no pot accedir a una llar digne. Així s'expliquen les ocupacions d'algunes torres d'estiueig o l'ocupació del Casino o el cas de Can Calet, a les Franqueses. 

En el feminisme, es creen assemblees de dones i creix la presència femenina, sobretot a partir dels 2000. El moviment antiglobalització i les lluites internacionalistes també influeixen, amb connexions amb col·lectius diversos, des de Justícia i Pau fins a revistes com Setembre.

Llquests espais autogestionats i les xarxes de juvenils, creus que van ser importants per assegurar la implantació de l'esquerra independentista a la comarca?

Sens dubte, no sempre ha sigut així, però a tot arreu on hi ha hagut assemblees de joves, en molts casos han estat gairebé de les primeres experiències organitzades que han funcionat. I en molts llocs això s'ha traduït en l'articulació d'una candidatura de la CUP que amb èxit ha aconseguit entrar a l'Ajuntament. Aquí al Baix Montseny crec que és bastant clar. I sí que és veritat que sol anar lligat molt l'assemblea de joves i amb la recerca d'un espai propi, un casal. Aquests espais han servit de focus de difusió d'allò que es fa políticament i al mateix temps actua com a pol d'atracció per captar nova gent a partir de la programació. A la Garriga hi va haver una assemblea de joves bastant activa, a Cardedeu també i a Sant Celoni l'Assemblea de Joves i el casal Quico Sabater, que han originat una candidatura. 

Els casals han servit de focus de difusió d'allò que es fa políticament i al mateix temps com a pol d'atracció per captar nova gent

Com va afectar el Procés a l'esquerra independentista de la comarca?
Amb l’esclat del procés independentista, hi ha el referèndum, l’aparició dels CDR i, en molts casos, la transformació o evolució d’espais militants que venen del període anterior. Aquest seria, segurament, un fil que es podria continuar estirant per analitzar què passa amb aquella militància i amb les estructures organitzatives que ja existien. A més a més, després del 2012 apareixen noves experiències organitzatives, nous casals i espais autogestionats. Fins i tot hi ha llocs on no hi havia hagut res prèviament i, de cop, s’hi obren nous projectes, com ha passat recentment a les Franqueses. Igualment, hi ha noves candidatures de la CUP i s’obté representació municipal en municipis on no existia tot aquest ferment previ. Tot això indica que, malgrat els canvis, hi ha una línia de continuïtat molt clara.

Creus que aixó s'ha traduït en un creixement de les forces de l'esquerra independentista?
Si als anys noranta tot hi havia dos militants en un poble, sovint això ha acabat derivant, amb el temps, en assemblees més grans que acaben impulsant una candidatura de la CUP. Els focus més importants dels anys noranta són, sens dubte, Cardedeu i Caldes. I el cas de Cardedeu és paradigmàtic: la CUP arriba a obtenir quatre regidors, entra al govern i s’hi manté quatre anys governant amb ERC. Un altre cas és el de Sant Celoni, que mencionàvem abans. La feina impulsada des del Casal Quico Sabater i la militància que l’ha sostingut ha tingut un impacte important. La candidatura de la CUP també ha acabat influint en la política local, fins al punt que actualment formen part d’un pacte de govern. És un moment particular, aquest de “late o post-procés”, en què tot sembla una mica desencaixat, però, tot i així, es manté una base sòlida i consolidada.

També és significatiu que, posteriorment, s’hagi engegat el projecte de La Clau, que confirma aquest arrelament i continuïtat. A la Garriga, per exemple, el que ha costat més és obrir un espai propi. Ara existeix l’Ateneu El Safareig, però la trajectòria és llarga: la candidatura de la CUP hi és des del 2007–2008, però no es presenta fins al 2015. Des d’aleshores ha mantingut dos regidors a cada mandat i, en les últimes eleccions, va ser l’únic municipi on la CUP va créixer. De fet, va estar a punt d’obtenir un tercer regidor, mentre que a la majoria de llocs la tendència era a la baixa. Això demostra que hi ha espais on l’arrelament és molt fort.

La feina impulsada des del Casal Quico Sabater i la militància que l’ha sostingut ha tingut un impacte important

Però aquesta implantació no s'ha vist a tot arreu.
Òbviament, també hi ha municipis on és més difícil. Granollers n’és un exemple particular. Tot i tenir presència d’independentisme revolucionari des dels noranta, primer amb gent vinculada a la PUA, després amb intents diversos de casals i finalment amb l’espai de L’Esquerda, tot plegat no ha acabat de quallar de manera estable, especialment en l’àmbit electoral. Hi ha activitat, hi ha iniciatives, però no han arribat a consolidar-se amb la mateixa força que en altres municipis.

En canvi, al Baix Montseny la continuïtat és molt més notable. Tant a Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve, Llinars o Cardedeu l’espai ha continuat funcionant i creixent. En el cas de Llinars és especialment il·lustratiu: la CUP es va dividir en dues llistes, però, fins i tot així, totes dues van obtenir representació. Això demostra que l’espai és prou ampli i arrelat com per mantenir-se, fins i tot en situacions de conflictivitat interna. Les baralles internes sempre hi són, no ho hem dit, però és un mal que ha perseguit molts anys el moviment independentista d'esquerres. 

Les baralles internes sempre hi són, no ho hem dit, però és un mal que ha perseguit molts anys el moviment independentista d'esquerres

Què penses de la tendència de fer candidatures de front ampli?
Crec que és un debat obert dins l'esquerra independentista, això és evident. Hi ha moltes sensibilitats diferents a l'entorn d'aixó, jo penso quel a CUP, sobretot a nivell local, respon molt a dinàmiques estrictament municipals. És una candidatura que es creu el municipalisme en aquest sentit. Una fórmula no té per què funcionar a tot arreu. Penso que cada cas s'ha de mirar el que és més adequat en funció de la realitat que vols representar. Potser en un lloc t'entens molt bé amb l'ANC i en un altre hi ha afinitat amb una altra entitat de caire social, que el tema independència no li sembla malament, però no és la seva prioritat. Depèn de cada lloc, en funció de les necessitats de cada col·lectiu.

Les conjuntures en cada cas són diferents, però si et presentes i entres a l'Ajuntament, quan més puguis incidir, millor. Això és evident, entres per ser útil, per fer política i per canviar la vida de la gent.