Sant Hilari Sacalm comença l'any Ximeno aquest 2026, dedicat a Josep Ximeno i Planas, un intel·lectual de principis del segle XX que va destacar en la seva aportació en l'àmbit de la premsa i la cultura catalana. La regidoria de Cultura, Història i Patrimoni de Sant Hilari impulsa la commemoració amb l’objectiu de donar a conèixer la seva obra, les seves postals, els setmanaris estiuencs que va dirigir, la seva tasca en la promoció de l’estiueig i campanyes populars per dur a terme millores pel poble. 

Durant tot l’any es faran activitats i el 13 de gener hi haurà la presentació oficial a les 18:30 hores de la tarda a la Sala Noble en un acte que comptarà amb la presència de familiars de Josep Ximeno, el periodista Jordi Grau, el president de Sútia d’Art, Joan Escolà, i l’alcalde de Sant Hilari, Jordi Rotllant.

Qui era Josep Ximeno?

Josep Ximeno Planas (Barcelona, 1864 – Sant Hilari Sacalm, 1926) va ser un periodista i autor teatral barcelonès, fundador del setmanari Lo Teatre Regional, una publicació fundada el 1892 que ressenyava tot el moviment teatral a Catalunya. El 25 de juliol de 1897 va marxar de Barcelona desterrat després de ser condemnat per injúries, ignorant que no hi tornaria mai més, i que s’establiria no pas a Sant Celoni, com tenia pensat en un primer moment, sinó a Sant Hilari Sacalm.

A Sant Hilari, va ser el fundador i director de L’Estiuada, un setmanari publicat al poble dedicat als estiuejants –i de caràcter nacionalista– amb 82 números impresos durant els estius d’entre el 1908 i el 1914. L’any 1922 va fundar un altre setmanari literari i estiuenc, Lliroia, que va durar només dos estius.

També va ser el propietari d’una botiga de records, joguines i postals, batejada amb el nom de La Modernista i coneguda com a Can Ximeno. Ximeno editava fotografies de Sant Hilari i dels voltants per fer-ne postals, un mercat molt rendible atesa la nombrosa i adinerada colònia estiuenca i gràcies a les quals podem saber com era el poble d’aquell temps. El mercat hilarienc se’l repartia amb més editors de postals locals, fet que exemplifica la importància econòmica de l’estiueig.

Ximeno va utilitzar la revista Lliroia per fer una campanya, a través de subscripció popular, per acabar el campanar, que es va inaugurar l’agost del 1922, amb una gran celebració. Va morir el 1926 a Sant Hilari, amb l’estima de tot el poble, que li dedicaria un dels carrers més importants de la vila, en agraïment a la seva generosa tasca cívica i cultural.

Desterrat de Barcelona per denunciar plagi

Josep Ximeno Planas va anar a viure a Sant Hilari Sacalm perquè el 1897 va ser desterrat de Barcelona, per injúries, després d’haver acusat un autor teatral de plagi, tot i tenir raó. Tot va començar a les pàgines de Lo Teatro Regional, arran de l’estrena teatral de La Suripanta, del prolífic Anton Ferrer i Codina (Barcelona, 1837-1905), representada al Teatre Romea el 12 de març del 1895.

Poques setmanes després, Ximeno Planas hi parlava de les sospites de plagi que van sorgir a la sala de descans del teatre, el dia de l’estrena, i, a més, del rumor que l’autor havia declarat que donaria 5.000 pessetes a qui li demostrés que l’obra era un plagi. A la revista del 23 de març, Ximeno declarava que acceptava l’oferta, a través d’un text que ocupava tota una pàgina.

Però com que no va obtenir resposta, al número següent, del 30 de març, feia una “Pública declaració” en la qual afirmava que La Suripanta “deu sa originalitat a la producció francesa ‘Les Vacances du Mariage’, comedia-vaudeville, original dels senyors Albin Valabrègue i Maurice Hennequin, estrenada a París el 12 de febrer de 1887, en el teatre Menus-Plaisirs”.

I a continuació hi reportava els nombrosos “punts de contacte”, referents a l’argument, als detalls de la trama i al diàleg. A més, donava una altra dada, la versió italiana de l’obra francesa, Il maritto in campagna, va ser representada al teatre Eldorado de Barcelona el 15 de setembre del 1892, és a dir, tres anys abans de l’estrena de La Suripanta.

Un adeu a través de la premsa

El 24 de juliol del 1897, el setmanari Lo Teatre Regional anunciava a portada un “¡Adeu siau!!!” del seu fundador i redactor, Josep Ximeno Planas. El text era curt: “Als meus amichs, als meus companys en lletras, al publich en general, à tots quants han vingut interessantse per la sort meva y dels meus, al allunyarme de Barcelona pera lo compliment de la sentencia imposada, permeteume esplahi lo meu cor, enviant-vos desde aqueixes planas lo testimoni del meu etern agrahiment. Bons amichs, bons companys, à reveure”. Tots els lectors, tots els barcelonins, coneixien el cas perquè els diaris i les revistes n’havien informat extensament.

El crític havia estat condemnat a viure desterrat a més de 25 quilòmetres de Barcelona, durant tres anys, sis mesos i vint-i-un dies i, com que no tenia diners per a pagar la multa de 250 pessetes, sumada al cost del judici, hauria d’afegir-hi un dia més d’exili per cada cinc pessetes que quedés a deure després de ser subhastats els seus mobles.

La revista anunciava que l’endemà, diumenge, dia 25, pujaria al tren de les 4:08 de la tarda, en direcció a Girona, a l’estació de França, per a començar a complir la sentència, i que la població escollida per a domiciliar-s’hi seria Sant Celoni, a 51 quilòmetres de Barcelona. Molta gent volia acomiadar-se’n i calia saber-ne l’hora precisa. També deia que una comissió d’escriptors l’acompanyaria en el viatge fins a Sant Celoni i que abans de pujar al tren se li oferiria un banquet d’homenatge. Llavors ignorava que no tornaria mai més a Barcelona i que s’establiria no pas a Sant Celoni sinó a Sant Hilari Sacalm.