Moment de la sortida de la Mitja 2014 Foto: Esteve Plantada No té cap mena d’emoció. Saps d’entrada qui guanyarà i, més o menys, quin temps farà. I saps quines cares veuràs, "carretera" avall. Però sempre acaba sent un èxit més gran que l’any anterior i sempre t'acaba fent gràcia ser-hi i viure-ho. La Mitja esdevé una cita marcada amb vermell al calendari del granollerisme més irrenunciable, tal com també caldrà que un servidor esquivi la mateixa pregunta de sempre, minuts abans de l'inici: "i tu, no corres?". Sembla mentida que encara no ho hagin après. "No". No penso fer-ho, no m’agrada córrer i no tinc esma de ser tan sofert com vosaltres. I punt.
Indiferents a les meves manies de sedentari ociós, hi ha un munt de gent que escalfa, estona abans de la sortida. Això fa que que la ciutat sembli una altra, que tingui un no-sé-què que s'esfumarà, com cada any, pels volts de les dues del migdia. Però ara passen pocs minuts de les deu i a l’avinguda de Sant Esteve, sota l’inflable de 'L’Aliança', els corredors fan voltes dins l'espai enreixat i corren a un ritme suau. Els músculs agafen la tensió necessària i tot comença a ser a punt pel tret d'inici. A la zona de la sortida, la munió de càmeres i periodistes es confonen amb autoritats, voluntaris i organitzadors. L’alcalde és a primera línia de foc. "Jo no la corro perquè em vaig lesionar jugant a futbol. Ho sabies, que jo era porter, oi?".
Falten només 2 minuts per a què comenci el Quart de la Mitja i l'atracció dels llavis causa furor. "Això és el més maco del Quart, els petons de les parelles que s’acomiaden", em comenta en Jaume Borràs, que també s’ha llevat d’hora per veure l’espectacle. I és ben cert. "Generalment, ell fa la Mitja i ella el Quart", detalla. Ah, l'amor... sempre tan embafador i ensucrat en totes les seves manifestacions. Sense temps per més, la 'happy hour' dels petoners acaba i, ara sí, comença la cursa. Tot a punt per la Mitja. L'espai de la sortida és un eixam en hora punta, amb una abella reina que ha vingut de Kenya.
Un compte enrere que fa llufa
Mentre l’home-que-ha-vingut-a-guanyar fa temps, el món segueix girant. La Clara Armengol, amunt i avall, pateix per la connexió de VOTV. En Josep Casasnovas fa fotos sense parar. Un Paco Monja inhòspitament 'runner' comenta la jugada amb la seva claca. Dos participants desafien el fred i vesteixen, només, un banyador negre que marca el tipus. Fins i tot, just davant meu, hi ha lloc per a un espècimen únic i genuí: el "hipster de l’asfalt". Atleta a l’última, amb barba de metro i mig, tatuatges inspirats en l'horror vacui i mocador de grup 'indie' al cap. Ja hi som tots. I la sortida no es fa pregar. De fet, no ens en sabem avenir quan sentim en Cornellas fent el compte enrere i... el tret que es dispara quan arriba al número 3. Pim, pam, pum! Sortida estranya i caòtica, abans d’hora, sense treva. Coses del directe.
Minuts després, els corredors del Quart desfilen pel carrer Anselm Clavé. Veig, en plena acció, la noia que fa uns vint minuts es petonejava amb el seu xicot a la sortida. De camí, encara bocabadat, la Marta Otín em confessa que ella tampoc és de córrer, "només podria fer la Mini, i no em deixen!". Ens entenem. Segueixo caminant i el trajecte m'ensenya algunes estelades, però no tantes com l'any passat. Deuen ser els estira-i-arronses del fenomen "neoindepe", molt més fanàtic, més llampant i també més inestable. Això sí, encara podem veure una enorme estelada al cèntric i imponent edifici de la farmàcia Arimany.
Parada obligatòria a la Fonda Europa
"Com deu anar la cursa?", em pregunto. De camí a la Fonda Europa, en Nicolau –que aviat en farà 4–, em diu que, de moment, "guanyen les motos". Els nens són així, devastadors, amb una lògica que és tot un clatellot de realisme. Encara atordit, abans d’entrar a la Fonda, m’enganxo a en Lluís i a la Bel. Ell, pare i astrofísic de primera, em pregunta coses que no sé respondre del nou planetari de la ciutat. Em fa pensar que sí, efectivament, que hi ha coses de la ciutat que mai no canviaran. Finalment, m’endinso a les profunditats de la tradició dels esmorzars de forquilla de la fonda més antiga de Catalunya.
La Fonda Europa és plena com un ou. L'Albert Forns i l'Albert Benzekry devoren uns peus de porc amb naps i unes costelletes a la brasa, com senyors que són. Ells tampoc corren la Mitja, tot i que un dels dos Alberts confessa que l’ha arribat a fer amb el cotxe escombra enganxat al cul. Ara, però, fan temps per recollir l'Anna, la Ballbona, que corre la cursa a cor què vols. Em deixen seure amb ells una estoneta i la conversa s’allarga fins que, a les 11:48 tocades, passa l’home-que-ha-vingut-a-guanyar, a tot drap i acompanyat de l’home-que-acabarà-segon. Tot va sobre el previst, doncs.
La resta és un conte amb un final ja prou conegut . La victòria de Kipsang, però, no podrà ocultar l’espectacle que ens meravella, edició rere edició. És un ambient, una emoció, una multitud, un trobar-se gent, una manera de patir, de somiar, d’arribar, d’esforç i d’il·lusió. És la grandesa d'aquest petit moment de glòria, dels aplaudiments, de viure la part més bonica de la competició. És allò de veure en Xavi vestit de McHagum, en Pau amb el cartell d’1:40, la Raquel superant marques, la Pepa somrient o l'embranzida dels col·laboradors més resistents i forts d’aquest diari, en Joan Codina i en Jordi Asturgó. "Quina passada", em dic, com sempre, de camí al Palau, a misses dites, mentre saludo gent que mira com jo i que sempre em pregunta el mateix: "l’any que ve la correm, no?".
Diversos participants de La Mitja, aquest diumenge. Foto: Adrià Costa
