Opinem amb responsabilitat és el títol de l'article d'opinió del
Secretari Regional de Política Municipal de les JERC del Vallès,
Daniel Mallén. L'article parla dels fets ocorreguts per les caricatures de Mahoma. Aqui el podeu llegir sencer.

Opinem amb responsabilitat

Protegim-nos de discursos hipòcrites. No banalitzem qüestions que més tenen a veure amb l'antropologia que amb les portades dels diaris tendenciosos de torn. Fem l'esforç d'analitzar els fets de manera mínimament científica i de contextualitzar degudament les situacions. Aquesta reflexió ens ajudarà a emetre opinions realment formades al voltant de qüestions cabdals de la realitat mundial. Em refereixo en aquest cas al ''pollastre'' internacional originat al voltant de les famoses caricatures publicades a Dinamarca.

La defensa radical de la postura, diguem-ne, occidental és al meu entendre, força absurda. Com a Europeus tenim molt clar el que de manera molt encertada assenyala el bloc d'un amic, que l'humor satíric és la prova del cotó democràtic. Sobre aquest principi no hi puc tenir cap cosa a dir. En tot cas, resulta força poc productiu dedicar-se a fer la prova del cotó a determinats règims. I al respecte d'aquesta apreciació suposo que tampoc existeix gaire volta de full.

Aquest no és un escrit per rebatre res i simplement ofereix un punt de vista personal al voltant d'una qüestió que no m'interessa especialment però sobre la qual m'ha vingut de gust expressar-me. Documentant-me una mica he arribat fins a la intervenció realitzada per l'antropòleg Manuel Delgado Ruiz en el marc de les jornades de Reflexió sobre la violència que van tenir lloc l'any 1999 a la seu de la Secretaria General de Joventut. La conferència porta com a nom ''La violència com a recurs i com a discurs''. Podeu trobar el text íntegre a la pàgina web de la Secretaria General de Joventut i és altament recomanable.

A banda de tota la fantàstica teorització al voltant de la violència, hi trobem detalls que al meu parer ens ofereixen claus per analitzar la situació de manera més justa.

El resultat del procés històric que porta la major part d'Europa cap a la democràcia no pot ser exigible a curt termini als estats àrabs. Sense entrar a qüestionar cap model d'organització social o d'escala de valors, només cal repassar l'història europea per poder prendre consciència del cost que ha tingut per a molts estats assolir estructures socials mínimament avançades. Sense anar gaire lluny podem entrar a valorar la qualitat democràtica de l'Estat Espanyol o recordar que fa 60 anys, Alemanya era una dictadura que enquadrava als seus ciutadans (Joventuts Hitlerianes, Arbeit Front...) i que va promoure l'holocaust jueu. Qui necessiti més indicacions al respecte de les misèries que ha viscut Europa durant el segle XX pot llegir ''Europa Negra'' de Mark Marzower i entendrà que el combat entre la democràcia, el nazisme i el comunisme, va durar fins a la caiguda del mur de Berlin, es va cobrar costos elevadíssims i va ser guanyada de miracle per la democràcia. De fet, la democràcia va triomfar perquè el nazisme va ser aixafat al front rus. Al cèsar el que és del cèsar.

60 anys després de la derrota del nazisme, els Europeus no ens podem creure en el dret d'alliçonar massa a ningú. I més si tenim en consideració que la nostra actuació a nivell internacional és força nociva per als països subdesenvolupats. Exigir una maduresa democràtica als mateixos països que no avancen per culpa nostra fa lleig.

Tal com ens mostra el professor Delgado, els processos de civilització i politització han implicat un aquarterament de la força en les instàncies que els estats moderns han disposat amb aquesta finalitat. La modernització no va consistir sinó en un augment de l'autocontrol dels impulsos agressius, tant social com naturalment concitats, una reducció al mínim de la violència no governamental en la vida pública i privada. En paraules una mica més comprensibles: l'obtenció per part de l'estat del monopoli sobre l'exercici de la violència legítima. Aquest procés vindrà marcat per una cronologia difícilment imposada des de l'exterior.

La criminalització bestial del món islàmic és un fet que segurament es pot viure de manera molt directa als països on s'han produït els pitjors aldarulls o atemptats. Les invasions d'Afganistan e Irak no són elements que ajudin a crear un clima de serenor als països àrabs. El contenciós palestí escalfa el dia a dia i en resum, els països àrabs són un vesper on cal en primer lloc ajudar a posar pau tot fomentant-ne la evolució social i cultural.

En aquest cas importa però realment és el de menys. Culturalment, els musulmans no acostumen a reproduir la imatge humana. I les caricatures de Mahoma representen un insult gros. Totes les cultures tenen els seus tabús i com a occidentals ens podem sentir insultats de moltes maneres, però degut al nivell social i cultural que hem assolit, difícilment anem a cremar ambaixades.

I un darrer apunt. El capitalisme no solucionarà aquest problema, més aviat l'agreujarà.