Figures com Donald Trump, Javier Milei, Giorgia Meloni o els líders de Vox a Espanya encapçalen un nou autoritarisme adaptat al segle XXI. Aquest fenomen polític, que manté formes i discursos que recorden els feixismes del segle XX, s’ha consolidat com una resposta a les crisis polítiques, econòmiques i socials que han marcat les últimes dècades, especialment des de la crisi financera global del 2008.
Els efectes d’aquella crisi van ser devastadors per a milions de persones arreu del món. Les polítiques neoliberals que van caracteritzar la resposta inicial a la crisi van debilitar el model protector dels estats, que fins llavors es veia com un baluard davant de situacions adverses. Tant a Europa com als Estats Units, la incapacitat de les institucions per oferir solucions permanents va generar un profund descontentament social. Els governs, ja fos l’administració d’Obama o les polítiques d’austeritat liderades per Angela Merkel, van fracassar a l’hora de transmetre confiança i protecció als seus ciutadans.
Els populismes d’extrema dreta han sabut capitalitzar aquest malestar. Amb discursos simplistes, que ofereixen respostes ràpides a problemes complexos, han apel·lat a les emocions més bàsiques: la por, la desconfiança cap a les elits polítiques i la ràbia cap a l’establishment. Aquests moviments han ressuscitat conceptes i idees associades al nacionalisme, al proteccionisme econòmic i a la xenofòbia, tot emparant-se en la defensa d’una suposada “sobirania nacional” i la lluita contra els “enemics interns” i externs.
L'ús de les xarxes socials
Una de les claus del seu èxit és l’ús magistral de les xarxes socials. Els líders populistes han trencat les barreres de comunicació tradicionals, connectant directament amb els ciutadans i creant una narrativa pròpia, sovint basada en notícies falses o mitges veritats. Aquest accés directe al públic els ha permès esquivar el control de les grans corporacions mediàtiques, que tradicionalment han servit com a filtres de la informació política. A través de plataformes com Twitter, YouTube o TikTok, han aconseguit atraure especialment el vot jove, que sovint se sent desconnectat de les formes tradicionals de fer política.
Un altre factor a tenir en compte ha estat la resposta de les esquerres en els darrers anys. La introducció de debats entorn del que s’ha anomenat “polítiques woke” —relacionades amb la justícia social, els drets de les minories o el feminisme— ha polaritzat encara més les societats. Els populismes han aprofitat aquesta situació per reforçar el seu discurs antiestablishment, presentant-se com els defensors dels “valors tradicionals” i la majoria silenciada. Aquesta contraposició ha agreujat la fractura social, creant un escenari on el diàleg entre posicions oposades sembla cada cop més difícil.
Malgrat els reptes que planteja l’auge d’aquests moviments, no tot està perdut per a les democràcies liberals. La història ens ensenya que els cicles polítics són pendulars. Quan els populismes arribin al seu punt màxim de suport i comencin a perdre força, serà imprescindible que els partits tradicionals estiguin preparats per tornar a liderar les nostres societats. Això requereix, però, una profunda reflexió i renovació interna. Les forces polítiques democràtiques hauran de reconnectar amb els ciutadans, oferint solucions efectives als problemes reals, millorant la comunicació i recuperant la confiança en les institucions.
Abordar les arrels del malestar
Una resposta efectiva no només passa per combatre els discursos populistes, sinó també per abordar les arrels del malestar social. Això implica reformes estructurals que millorin les condicions de vida de la població, especialment en matèria de treball, habitatge, salut i educació. Els estats hauran de demostrar que són capaços de protegir i oferir oportunitats a tots els ciutadans, sense distincions.
A mesura que avancem cap al futur, el proper lustre serà determinant. Veurem com es reorganitzen les forces polítiques tradicionals davant d’aquest tsunami populista. Seran capaços de mantenir els valors democràtics i oferir una alternativa atractiva als ciutadans? O, per contra, els populismes consolidaran el seu poder i marcaran una nova era política global?
L’equilibri de forces està en joc, però si alguna cosa ha demostrat la història és que les democràcies tenen una gran capacitat de resiliència. Per tant, és responsabilitat de tots, polítics i ciutadans, preservar aquest model que, malgrat les seves imperfeccions, ha garantit les majors cotes de llibertat i prosperitat en la història recent.