Donald Trump i el moviment MAGA són un fenomen nou en la política nord-americana, però la seva mentalitat respira antigor. Els mitjans aboquen temps i anàlisis per comprendre l’èxit del moviment trumpià. L'aparició en l'escena política d'Elon Musk i altres multimilionaris de Silicon Valley ha generat passió informativa. Però als Estats Units ja hi ha hagut governs controlats per grans capitalistes i pinxos a la Casa Blanca que han amenaçat altres països.
Trump va citar el que deu ser un dels seus referents històrics en els eu discurs d’investidura: William McKinley, president entre el 1896 i el 1901. De fet, ha decidit canviar el nom d’un dels grans cims d’Alaska pel d’aquest president. Però per què l’atreu tant? Qui era aquest polític del Partit Republicà que va acabar amb el que quedava de l’imperi espanyol?
Un govern de plutòcrates
McKinley era un governador d’Ohio que va ser elegit president dels Estats Units el 1896. Era el candidat del Partit Republicà, que ja s’havia convertit en el portaveu del gran diner, sobretot dels sectors industrials del nord. Aquella campanya és considerada pels historiadors com un tombant. Va ser la més cara fins al moment, dirigida per un personatge brillant, Mark Hanna, que hi va abocar prop de 4 milions de dòlars, deu vegades més que el demòcrata William Jennings Bryan, un populista d’esquerres dins dels cànons nord-amercans.
A Hanna se li atribueix una frase molt repetida: “Hi ha dues coses importants en política. Una són els diners i l’altra és… vaja, ara no ho recordo”. Era un milionari amb negocis en el sector fòssil, amb pous de petroli i mines de carbó, i propietari de diversos diaris. Va exercir una influència enorme. Va ser ell, junt a John David Rockefeller (Standard Oil Company), qui va influir en la política de McKinley, que va imposar forts aranzels a productes essencials com el sucre o la llana. Estaven convençuts que el proteccionisme radical enfortiria l’economia, però el cert és que l’efecte va ser controvertit, amb forts increments de preus.
L’altra tret del govern de McKinley va ser l’expansionisme. Els Estats Units es van annexionar Hawai, convertit en un nou estat. Van provocar la guerra de Cuba, que va fer que Espanya perdés les seves darreres colònies a Amèrica i Àsia. L’explosió del vaixell nord-americà Maine al port de l’Havana es va atribuir a Espanya i fou casus belli. L’armada enviada per Madrid va ser enfonsada per la marina nord-americana. Washington es va quedar també amb Puerto Rico i Filipines.
La construcció del canal de Panamà
McKinley va ser assassinat per un anarquista el 1901 i el va succceir Theodore Roosevelt, el seu vicepresident. Amb més sensibilitat social i ambiental que McKinley (va crear els grans parcs nacionals), Roosevelt era un imperialista radical que va continuar amb l'expansionisme. Va saber aprofitar-se del conflicte entre Panamà i Colòmbia amb molta habilitat. Panamà s'havia independentitzat d'Espanya per unir-se a la Gran Colòmbia de Bolívar, junt a Equador i Veneçuela. Després, aquests països van seguir el seu propi camí. Una guerra civil a Colòmbia va afeblir el país i els panamenys van reclamar la independència.
Era el 1903. Roosevelt es va erigir en garant del dret d'autodeterminació de Panamà. Les autoritats colombianes van haver d'emmudir davant de la presència de vuit cuirassats nord-americans. Només cinc dies després de reconèixer Panamà, els Estats Units acordaven amb el nou estat la constrrucció del canal per l'istme del país. Es va inaugurar el 1914 i va suposar una revolució en les rutes comercials entre l'Atlàntic i el Pacífic.
El triomf de l'aïllacionisme
Si l'expansionisme i els aranzels entronquen els presidents conservadors del 1900 amb Trump, es pot trobar un altre precedent històric del trumpisme -salvant sempre les moltes diferències, sobretot de personalitat- en els governs republicans dels anys 20. Van ser 12 anys (1920-32) de predomini de l'aïlacionisme en política exterior. El president més característic d'aquesta tendència va ser Warren Gamaliel Harding, (1920-23), a qui alguns han considerat com el pitjor president nord-americà.
Amb l'era wilsoniana, quan el demòcrata Woodrow Wilson (1912-20) va fer entrar el país en la Primera Guerra Mundial al costat de França i Gran Bretanya, es va suavitzar l'expansionisme en política exterior, es va rebutjar un cop d'estat militar contra la revolució mexicana i es va impulsar la Societat de Nacions, precedent de Nacions Unides. Harding va ser una reacció a l'era progressista de Wilson, va apartar els Estats Units de la Societat de Nacions i va fer més estrets els lligams amb el món dels negocis. Com a governador d'Ohio, va fer famós un eslògan que ara ressona: Prosper America First.
Harding també va dirigir una Administració molt corrupta, amb escàndols entorn la concessió il·legal de terrenys federals per perforar el sòl per beneficiar els petroliers. Va morir sobtadament el 1923 i van circular rumors d'un possible enverinament. Però les seves polítiques van continuar fins a la Depressió i la victòria de Franklin Roosevelt. És sorprenent com la història ens diu coses i envia senyals que ajuden a entendre els esdeveniments actuals.