Uns mitjans públics forts, plurals i desgovernamentalitzats són imprescindibles en qualsevol societat democràtica, més si aquests operen en una nació sense estat i en una llengua minoritzada com ho és la catalana. Han d'ajudar a empènyer el sector audiovisual i poder treballar amb estàndards de qualitat i independència informativa alts i aliens a les estretors dels privats. En el cas català, a més, TV3 i Catalunya Ràdio han tingut un paper fonamental en el nation building. No només per la construcció d'un imaginari nacional i per l'expansió i evolució de la llengua, sinó també perquè, sense elles, segurament no haurien estat tan viables i exitosos projectes privats que configuren avui l'espai comunicatiu català.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Els mitjans sota el paraigua de la plataforma 3Cat i gestionats per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals són una història d'èxit. I com que se n'han sortit, són rellevants i incideixen, estan sotmesos a un escrutini i a una crítica constant. Quan no és pels salaris dels seus treballadors i estrelles és perquè es contracten massa productores, perquè un contingut no és bo, perquè no s'ajusten al políticament correcte, perquè són complaents, o bé perquè la seva evolució i adaptació als patrons de consum empipa els nostàlgics. 

En els darrers temps, Junts ha situat la CCMA, els canvis en forma d'unificació de marques informatives per simplificar-les i adaptar-les als hàbits de consum, i altres iniciatives al punt de mira. Ho han fet amb l'argument de la "desnacionalització" que aquest espai branda sempre que no governa. L'argumentari és fàcil d'entendre i apel·la a l'emocionalitat i l'enyor. Van portar el tema al debat de política general al Parlament i avui de nou al ple tot i que la moció no sembla que s'hagi d'aprovar. Tant li fa que s'estigui aplicant el full de ruta pactat i signat el 2022 amb el PSC i amb ERC i que avui repassa Victor Rodrigo o que els seus dos consellers mai s'hagin desmarcat als òrgans de govern dels cinc promoguts per socialistes i republicans en les decisions estratègiques. Sí que ho van fer quan volien que el director de Catalunya Ràdio fos Miquel Calçada —el van acabar situant al consell de RTVE, que ha inaugurat un canal pactat amb Junts, que serà íntegrament en català i que té entre els "grans eixos" els partits d'Espanya— en lloc de Jordi Borda, l'aspirant amb més nota al concurs.   

Les crítiques dins i fora s'han vist alimentades per errors i per la dificultat d'explicar i aplicar alguns canvis, per l'arribada de programes d'escassa qualitat com Bestial, per conflictes interns a l'àrea de documentals atiats per pressions polítiques, o per la deixadesa d'alguns professionals per prioritzar el català. Això, per exemple, crispa molt alguns activistes o dirigents de Junts que, per contra, entomen amb gaudi les habituals entrevistes a Gonzalo Boye, l'advocat de Carles Puigdemont, sempre en castellà.

Seria un desencert esborrar les marques TV3 i Catalunya Ràdio, però també no entendre que el contingut i la forma de concebre'l i presentar-lo ha d'evolucionar i anar més enllà dels canals convencionals —la tele i la ràdio— del moment fundacional, el 1983. És un error romantitzar massa el passat perquè no funciona i hi ha risc d'enganxar-se els dits. No només perquè el món dels mitjans i el digital canvia de pressa, sinó perquè també tenia contradiccions aquella TV3 amb presentadors estrella que acabarien fent el salt a Madrid com ara Susanna Griso, Carles Francino o Àngels Barceló; on la Trinca o Àngel Casas portaven al prime time Lola Flores o Manuel Fraga i els entrevistaven en castellà; o es contractava per treballar en català grans còmics del país que havien fet carrera a Madrid com Cassen o Josep Sazatornil.

Enyorar aquella televisió i criticar que la CCMA incorpori Laura Escanes o Dulceida per fer contingut en català i que arribi també als seus milions de seguidors —molts d'ells catalans i, malauradament, aliens a la llengua del país— no sembla encertat. Més encara quan no va en detriment d'una aposta per continguts infantils o juvenils o es posa en marxa el projecte Som Eva per tal que el català doni la batalla al món digital i entre els joves.

TV3 i Catalunya Ràdio han rebut crítiques a banda i banda. Dels que la troben una factoria d'independentistes (teleprocés), no la voldrien, o només la tolerarien "complementària i antropològica" com va dir el 1983 José María Calviño quan era director general de RTVE; i també dels que la titllen d'"espanyolista" (alguns criden "tanqueu TÑ3!") perquè hi veuen un país que, sigui o no fidedigne, no és el que els agradaria tenir. Als mitjans públics sempre els ha passat i han estat víctimes d'aquesta pinça amb actors ben diversos que ajustaven el discurs al moment. Alguns socialistes, per exemple, carregaven sense miraments contra la Corpo pel seu posicionament i atenció a política durant el procés, però els sembla perfecte que l'actual TVE ho iguali o superi per ajudar el govern de Pedro Sánchez a contrarestar el relat de la dreta mediàtica.

Els dirigents de Junts tenen tot el dret a expressar crítiques (també sobre marques malgrat que, com recordava Oriol March, van abandonar la de Convergència, que alguns èxits els havia donat, i en cinc anys van passar pel PDECat, la Crida i Junts), però en aquest àmbit caldria esperar-ne una mica de coherència i altura de mires. Tard o d'hora tornaran al Govern i hauran de cuidar una de les poques estructures d'estat reals de Catalunya. Si l'abonyeguen buscant un grapat de vots, els serà més difícil.    

Avui no et perdis

• Què es van comprometre a fer els partits amb la CCMA i què s'ha fet?; per Víctor Rodrigo.
• Moció de censura instrumental per fer fora Sánchez? Junts alimenta el marc de la ruptura; per Oriol March.
• Catalunya pot prohibir la compra especulativa de pisos?; per David Cobo.
• Un polèmic gir de guió als jutjats absol el guàrdia urbà que va disparar a un sensesostre; per David Cobo.
• Memòria nacional: Macià a Moscou; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

El passadís

Les bones perspectives a les enquestes i la centralitat que està aconseguint el seu discurs provoquen que Sílvia Orriols i Aliança Catalana es normalitzin. Ahir mateix, molts dirigents de Junts miraven d'implicar-la en un vídeo i una foto lamentables fetes amb IA on l'alcaldessa de Ripoll estabornia i tirotejava Carles Puigdemont. Demanaven que actués la Fiscalia i feien tant soroll com podien als mitjans. Orriols els pren vots, però veurem si l'ànim que exhibien assenyalant-la a ella i als seus entorns mediàtics i digitals implica també descartar-hi els pactes. A Ripoll, quan estaven acordats els termes de la moció de censura contra la líder xenòfoba se'n van desdir. En qualsevol cas, dimecres que ve Orriols serà la protagonista als luxosos salons de l'Hotel Palace la Gran Via de Barcelona. El Nova Economia Fòrum, amb patrocini de les patums del Cercle de Confiança i de Solaria, l'ha convidada a ser la protagonista d'un dels seus esmorzars, on tradicionalment intervenen líders polítics i empresaris rellevants. Caldrà veure quin to usa, qui se l'escolta i també qui la presenta.   

Vist i llegit

A l'esquerra li falta discurs sobre seguretat o senzillament el coratge necessari per aplicar les seves idees mentre una part de la dreta instrumentalitza aquest debat per justificar polítiques xenòfobes i repressives. Sobre això escriu a Catalunya Plural un interessant article Jaume Bosch, que va ser dirigent del PSUC i ICV i alt càrrec al departament d'Interior quan es va refundar el cos dels Mossos. "La manipulació que la dreta i l’extrema dreta fan del debat sobre la seguretat ve de lluny. Després de les eleccions municipals de 1979 les restes del franquisme acusaven els ajuntaments democràtics d’un suposat increment de la delinqüència del que culpaven la democràcia", recorda Bosch amb la necessària perspectiva abans de recordar totes les aportacions i receptes que s'han fet en aquest àmbit per garantir cossos policials al dia i democràtics. El podeu recuperar aquí.   

La cançó

El 1792 França va deixar de ser una monarquia. Però els presidents de la República, amb amplis poders executius, s'han convertit amb el pas dels anys en una mena de reis. Alguns, com Mitterrand o Chirac, han estat esquitxats o condemnats per corrupció. Però Nicolas Sarkozy és el primer dels vuit de la V República que acaba empresonat. Una part de la societat francesa s'ha sentit ultratjada i colpida mentre que altres fan notar que al seu sistema, i a diferència del que passa, per exemple, a Espanya, on el monarca és inviolable, la justícia funciona per tothom. Ell és el personatge de la setmana i com que avui toca cançó cap altra millor que Quelqu'un m'a dit, el gran èxit de l'àlbum d'homenatge a la chanson francesa que la seva esposa, Carla Bruni, va publicar el 2002. Si us voleu divertir una mica també podeu escoltar la versió en català (amb uns comentaris previs carregats de sarcasme) que en van fer els Amics de les Arts el 2010.   

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]