El tàndem que formen Donald Trump i Elon Musk continua generant inquietud més enllà de les fronteres dels Estats Units. El president electe, vencedor rotund de les eleccions del mes de novembre, escalfa la presa de possessió amb posicionaments geopolítics que congelen somriures, com ara l'annexió de Groenlàndia -part de Dinamarca, país fundador de l'OTAN- o bé el control del canal de Panamà. La sensació és que Trump, a diferència del primer mandat a la Casa Blanca, no es vol quedar a mitges. Menys dispers, i per tant més perillós, sembla que hagi obert el mapa del món hagi posat gomets vermells allà on convingui al Make America Great Again. És per això que el van votar.
Perquè, al darrere dels posicionaments i de les posades en escena del líder republicà, sempre estrafolari, s'hi amaga la voluntat dels Estats Units de continuar dominant el món en dura competència amb la Xina, que ha fet de l'Àfrica i -en menor mesura- l'Amèrica Llatina dos enclavaments fonamentals per fortificar posicions a escala comercial. En essència, Trump vol que el règim xinès li compri més i que li vengui menys, a diferència del que passa ara. La posició proteccionista del president electe nord-americà, que no sempre lliga amb l'essència liberal dels Estats Units, fa pensar en un món més feréstec per al 2025, especialment per a la Unió Europea, sovint subalterna en política internacional.
I Musk? Amb el temps es va constatant que la compra de Twitter, ara X, per més de 40.000 milions de dòlars obeïa a una estratègia per convertir en hegemònic el discurs ultra. Convertit en estrella de la campanya de Trump, l'amo de Tesla i d'Space X s'ha significat en les últimes setmanes com el principal ariet contra Keir Starmer, primer ministre del Regne Unit, i és un dels principals patrocinadors d'Alternativa per Alemanya. Una de les externalitats negatives del triomf de Trump és altres moviments populistes tenen gasolina, perquè no hi ha combustible millor que la victòria. Musk també ho sap, i que Mark Zuckerberg hagi fet virar el vaixell de Meta en control de continguts ho confirma.
Aquell Silicon Valley normalment escorat cap als demòcrates és ara terreny abonat per als nous estaments dels republicans. Que Zuckerberg renegui dels qui fins ara han controlat continguts a Facebook o a Instagram, i que els acusi d'haver tingut "biaix" polític, indica que els temps han canviat. Ja no es tracta de notícies falses, o de continguts inapropiats, o de discursos d'odi. Es tracta que existeixi un món en què les certeses absolutes trontollin, ja sigui per falta de credibilitat dels mitjans tradicionals o perquè la màquina del fang és més poderosa que els fets. El món de Trump i Musk, un matrimoni que ja veurem quan aguantarà, és l'autoritarisme cavalcant a sobre del discurs de la llibertat.
- De Trump a «Little Caracas»: totes les derivades del vesper veneçolà; per Pep Martí
- La carta als Reis dels comuns pels pressupostos (més enllà de l'habitatge); per Carme Rocamora
- El 2024 esmicola el rècord de temperatura amb un escalfament d'1,6 ºC; per Arnau Urgell
- La denúncia d'Ana Polo a Quim Morales per abús genera un moviment #MeToo al periodisme català
- Juli Guiu dimiteix com a vicepresident del Barça per discrepàncies amb Joan Laporta
El passadís
Que Carles Puigdemont domina el llenguatge de la comunicació no és cap sorpresa. No fa cap tuit a l'atzar. Aquest dijous, després que el PP i el madridisme insinuessin que Pedro Sánchez havia ajudat el Barça en la inscripció de Dani Olmo, va fer la següent piulada: "I espera't quan descobreixin el que hem pactat per al Girona". Citava -això no és habitual- un tuit del Nació en el qual es recollien les reaccions de la dreta a la decisió del Consell Superior d'Esports. Puigdemont continua seguint tant com pot el club de la seva ciutat, a qui no pot veure en directe des del 2017. L'últim partit, abans de l'exili, va ser un Girona-Madrid resolt per un inesperat 2-1. L'expresident va optar per no assistir-hi. Jordi Turull, il·lustre perico, va respondre el tuit de Puigdemont ironitzant amb presumptes ajudes també per a l'Espanyol, que no travessa precisament una temporada plàcida.
Vist i llegit
Els noms de Dani Olmo, Pau Víctor i Joan Laporta han estat protagonistes de les pàgines esportives al llarg de tota la setmana. El desenllaç de la inscripció dels dos jugadors, favorable als interessos del Barça, va generar una reacció genuïnament laportiana: botifarra, abraçades i contundència verbal. Dos articles -un de Nadia Tronchoni a El País, un de Joaquín Luna a La Vanguardia- se centren en el gest del president barcelonista, aquesta setmana més al límit que mai. Les dues peces indiquen que Laporta no deixa indiferent i confirmen que, quan es tracta del Barça, el desacomplexament sempre és castigat per les plomes més properes al sistema. Que orbita, ja se sap, al voltant de -i del- Madrid.
L'imperdible
La Filmoteca de Catalunya acull des d'aquesta setmana un cicle en record de Teresa Gimpera, una de les cares del món de l'espectacle més reconegudes de la història recent del país. Icona de la moda i de la publicitat, va morir el juliol del 2024 sense perdre la classe ni el posat distingit. L'obertura del cicle va anar a càrrec del periodista Toni Vall, coneixedor de la figura de Gimpera, una d'aquelles dones que mai va deixar indiferent, també per la tria dels projectes en una època -durant la dictadura franquista- en què l'expressió artística tenia més cotilles. Sempre és bo recuperar El Convidat que li va dedicar Albert Om fa quasi quinze anys, amb visita -animada- inclosa a Luz de Gas. Bon cap de setmana!
Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació
Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.