Al segle XII, el castell de Terrassa tenia al seu redós les servituds necessàries dels seus senyors: el fuster, el sabater, el teixidor, el boter, els pagesos que treballaven les terres del castell. Fins i tot probablement l’establiment d’un hostal pels viatgers de camí a Manresa o a Montserrat. Depenien del castell unes 14 viles o masies. I, si afegim l’aparició d’un mercat, tot plegat portaria a l’inici de la concentració de poblament al voltant del Castell-Palau, que es constituiria com la «Vila del Palau de Terrassa» l’any 1193.

La prosperitat de la vila la convertí en el centre important on començà a destacar pels seus obradors de «draps de sarja de Terrassa». Això comportà el creixement demogràfic de la vila fins el punt que en temps de Jaume I aquest concedí una gran peça de terra a la “Horta del Canyo”, on es van edificar les cases del que en va dir la Vila Nova, que seria el primer “eixample” de Terrassa (zona dels carrers de Joan Coromines i de la Vila Nova). No hi ha cens d’aquella època, per tant no podem saber la població de la vila, fins l’any 1543 del primer fogatge seriós, quan comptava amb 3.000 habitants.

A partir d’aquell moment l’evolució demogràfica va anar creixent moderadament fins al segle XX, en el que l’augment fou considerable, amb 2.420 habitants el 1600; 1.500 el 1700; 1.015 el 1717; 2.935 el 1767; 3.000n el 1857; 22.679 el 1910; 92.234 el 1960; 172.000 el 2000 i 216.000 el 2012. Tot i aquesta progressió la vila va estar a punt de desaparèixer. Això va succeir en el segle XIV i XV.

Els anys 1348 i 1349 la població va patir el flagell de la pesta negra. Això, afegit a les constants vendes de la vila per part del rei Pere i el pes econòmic de la reconstrucció de les muralles, comportà que la municipalitat estès greument endeutada. Davant les fortes taxes i delmes, provocaren que gran part dels habitants abandonessin les seves llars buscant millors mitjans de vida, principalment a Barcelona.

Les calamitats i les participacions econòmiques en les guerres van fer que el rei Pere el Cerimoniós ordenés el primer cens de Catalunya l’any 1359, que donaren com a resultat que la vila i el terme de Terrassa contava amb 650 habitants. Poc a poc la població va anar davallant alarmantment, fins el punt que l’any 1483 només quedaven 42 cases habitades, de manera que era evident que la vila anava camí de desaparèixer del tot.

Curiosament la parròquia de Sant Pere, quan encara no s’havia produït la separació en dues municipalitats, entre l’any 1359 i 1558 la seva població es mantingué amb la costant de 260 habitants. Acabades les guerres civils i la dels Remences i amb la pau establerta pel rei Ferran II, la sentència de Guadalupe l’any 1486, possibilità la fi dels mals usos a canvi d’un pagament (no tan sols en el mal ús remença), i això va provocar que es postergués el conflicte que havia durat més de quatre segles entre senyors i pagesos.

Com diu l'historiador Antoni Rovira i Virgili “Aquesta sentència és un dels fets més transcendental de la Història de Catalunya, un dels que més ha influït en la seva prosperitat posterior. Catalunya va ser l’únic país de la Península que tingué una classe rural amb arrelament a la gleva, una pagesia rica, lliure i culta”.

La vila de Terrassa va veure el ressorgiment de la població que va portar a l’enderroc de les muralles medievals i el seu creixement cap a l’Est, amb 330 habitants el 1496; 455 el 1513; 540 el 1521; 585 el 1534; 880 el 1544, i 1.085 el 1558.

La corba demogràfica s’enfilà fins el punt d’arribar als 200.000 habitants en el segle XXI. Només hi va haver un daltabaix durant les guerres dels Segadors i la de Successió.