“Ho ha tornat a fer”. Amb aquesta frase començava ahir, dijous 10 de febrer, la presentació del nou llibre de Sílvia Alcàntara, que porta per títol La casa cantonera. La va pronunciar Andreu Ayats, professor de llengua de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), referint-se a la qualitat del segon treball de l’escriptora terrassenca.
Alcàntara va publicar la seva primera novel·la fa dos anys, quan ella ja passava els 60, i va aconseguir que aquesta es mantingués durant 81 setmanes al rànquing de les més venudes. Qui més qui menys tothom ha sentit a parlar d’Olor de colònia, i quasi sempre bé. A dia d’avui ja va per la vuitena edició i se n’han venut quasi 50.000 còpies. L’èxit va enganxar per sorpresa a Alcàntara, que en poc temps va convertir-se en una escriptora reconeguda. Ahir l’esperaven a El Cau Ple de Lletres un gran grup de lectors impacients per a sentir les explicacions de l’autora. “Feia temps que la idea de La casa cantonera em rondava pel cap”, va dir Alcàntara. “Em venia de gust parlar de gelosia, un sentiment conegut per tots però potser dels que menys acceptem”, va continuar. El punt de partida de la història és la mort d’una dona que és considerada ‘la boja del poble’. Aquest esdeveniment fa tornar al poble a les seves dues filles, que feia anys que no tenien cap mena de contacte.
Comparacions inevitables
“Si té alguna cosa d’Olor de colònia és que els dos transcorren en un món molt tancat. Aquell en una colònia industrial i aquest dins d’una casa”. Així responia Alcàntara a la inevitable pregunta sobre les similituds amb la seva primera novel·la. La que ara publica, però, gira entorn a només cinc personatges. “Aquesta m’ha costat més d’escriure. La història passa en un temps real de tres hores d’un dia de setembre molt calorós. I mentre l’escrivia estava atrapada en aquest moment. Per això al final faig venir una tempesta, per refrescar”, va dir rient.
Només el temps dirà si La casa cantonera té el mateix èxit que la seva primera novel·la. Si ens refiem dels que ja se l’han llegit, el tindrà. “Se’ns ha fet molt curta!”, diuen.
Alcàntara va publicar la seva primera novel·la fa dos anys, quan ella ja passava els 60, i va aconseguir que aquesta es mantingués durant 81 setmanes al rànquing de les més venudes. Qui més qui menys tothom ha sentit a parlar d’Olor de colònia, i quasi sempre bé. A dia d’avui ja va per la vuitena edició i se n’han venut quasi 50.000 còpies. L’èxit va enganxar per sorpresa a Alcàntara, que en poc temps va convertir-se en una escriptora reconeguda. Ahir l’esperaven a El Cau Ple de Lletres un gran grup de lectors impacients per a sentir les explicacions de l’autora. “Feia temps que la idea de La casa cantonera em rondava pel cap”, va dir Alcàntara. “Em venia de gust parlar de gelosia, un sentiment conegut per tots però potser dels que menys acceptem”, va continuar. El punt de partida de la història és la mort d’una dona que és considerada ‘la boja del poble’. Aquest esdeveniment fa tornar al poble a les seves dues filles, que feia anys que no tenien cap mena de contacte.
Comparacions inevitables
“Si té alguna cosa d’Olor de colònia és que els dos transcorren en un món molt tancat. Aquell en una colònia industrial i aquest dins d’una casa”. Així responia Alcàntara a la inevitable pregunta sobre les similituds amb la seva primera novel·la. La que ara publica, però, gira entorn a només cinc personatges. “Aquesta m’ha costat més d’escriure. La història passa en un temps real de tres hores d’un dia de setembre molt calorós. I mentre l’escrivia estava atrapada en aquest moment. Per això al final faig venir una tempesta, per refrescar”, va dir rient.
Només el temps dirà si La casa cantonera té el mateix èxit que la seva primera novel·la. Si ens refiem dels que ja se l’han llegit, el tindrà. “Se’ns ha fet molt curta!”, diuen.
