Antònia Font, durant la seva actuació al Centre Cultural Terrassa Foto: C.B.Alegria a mitges al Centre Cultural. L'equipament terrassenc no es va omplir per assimilar l'experiment musical d'Antònia Font, "Vostè és aquí", 40 cançons d'entre un i dos minuts i mig que més aviat són bocins que encaixen en un puzzle de creativitat. Cal mastegar molt abans de digerir una obra que, en quant a abundància i atreviment, s'assembla al "White album" dels Beatles o al "Autobiografía" de Duncan Dhu. Això sí, després queda un bon regust al paladar i cada tema esdevé una dosi addictiva.
A banda de la curiosa estratègia de reproduir el disc sencer (temes instrumentals inclosos) per ordre cronològic (amb l'excepció de 'Per jo i tots es ciclistes'), el grup mallorquí liderat per Joan Miquel Oliver va tornar a evidenciar que l'escenari no és el seu hàbitat natural. Fidels al seu hieratisme i a la poca interacció, al públic d'Antònia Font sempre li queda una estranya sensació de coitus interruptus, de no deixar-se anar del tot, de no poder trencar la fredor i el to cerimonial que la banda els transmet i que l'actuació acaba quan els músculs comencen a escalfar-se. El concepte de llunyania va quedar plasmat en la distància entre el públic i els músics, tres dels quals estaven sobre petites plataformes al fons de l'escenari. Pau Debon només es va apropar en la segona part del concert.
Quan feien 'patxanga', corrien el risc de ser percebuts com un grup de ball d'envelat en una festa major de poble i en el cas de l'últim àlbum, com que les cançons són tan curtes, passava molt poc temps entre aplaudiment i aplaudiment i algunes picades de mans semblaven forçades.
Així, en un ambient més de Liceu o de Camp Nou, la gent no va començar a aixecar-se (tímidament) fins que van sonar clàssics del passat com 'Canta' o 'Alpinistes samurais'. Això sí, l'alliberament en forma de catarsi es va revelar com una tromba amb 'Wa yeah' i va tenir continuïtat amb 'Alegria' o 'Armando rampas', una de les joies del brillant "Taxi".
Tampoc van resultar molt lúcids a l'hora d'escollir els bisos (sobretot en algunes peces del comercial i irregular "Lamparetes") i es va trobar a faltar el discurs esbojarrat i luxuriós de l' 'Astronauta rimador' o un hit del principi com 'Viure sense tu'.
Malgrat la indiferència del públic cap al nou disc (semblava que ningú se'n sabia les lletres), van sonar amb convicció cançons com 'Per què vaig venir', 'Goril·les vestits', 'A metròpolis', 'Leyenda negra' i dues nadales impecables com 'Santa Claus' i 'Polaris'. Menció apart mereix la interpretació a cappella de Pau Debon en 'Cartes de Ramiro'.
En un escenari ple de bicicletes penjants, Pau Debon va fer exercici sobre una bicicleta estàtica a l'hora d'interpretar 'Per jo i tots es ciclistes'. Una metàfora prou il·lustrativa d'un grup que sona més contundent i convençut en estudi i al qual se li ha d'exigir més en directe. Sobretot, tenint en compte que són la formació més rellevant del panorama nacional en els últims vint anys, perquè van liderar en solitari la transició entre el final del rock català i la fèrtil escena actual. La bona notícia és que tornen a ser aquí i, per tant, ho poden fer. Com diuen a 'Multicinemes': "tot s'arregla amb el just bricolatge que les coses en sí necessiten".
