El personatge de la Vanessa porta bons records a Bertran."Que m'aturin pel carrer i amb un somriure em diguin 'El vídeo' o 'Que fort' fent un cop de cabellera, no em sap gens de greu. Al contrari, em fa moltíssima il·lusió. M'agrada que personatges com la Sandra o la Vanessa estiguin en un raconet de la memòria de la gent. Això és un regal", explica Lloll Betran. Han passat molts anys des de "El joc del segle" però aquesta igualadina segueix seduint i lluint al teatre. Empalma una actuació teatral amb una altra, i enmig li apareixen 'bolos' musicals, recitals o presentacions. Dona hiperactiva, reconeix que la seva gran passió és la música, "la trobo fascinant, et xucla i et pot transportar on sigui. Quan em diuen què vull fer, sempre responc: cantar!".
- Què poden esperar els terrassenc d'aquesta obra?
Una comèdia ben refrescant. La gent surt molt relaxada i contenta. En moments de crisi és bo que la gent es distregui. És una comèdia que no busca ser transcendent sinó divertir.
- La medicina del riure.
L'art pot servir per reflectir la realitat però també per fugir-ne. De plorar, ja podem plorar sols. En canvi, sempre és millor i ve més de gust riure junts. I com actriu afirmo allò de 'no hi ha millor banda sonora que els aplaudiments i les rialles'.
- Pera, Rañé i Lloll. Una comèdia d'èxit assegurat?
Si en una cassola i poses bons ingredients (guió, actors, director) sortirà bona. Amb en Joan i en Ferran ens entenem molt bé, professionalment i personalment. Crec que, tots quatre, comptant l'Anna, afinem la mar de bé.
- Què té la Irene de Lloll, i la Lloll de la Irene?
El tempo vital, que jo defineixo 'd'allegro con brío'. Per la resta, som pols oposats. A la Irene li agrada manar i ordenar, jo sóc més de deixar fer i que em deixin fer. Em preocupava que el personatge resultés antipàtic. Si cal es fa, però en aquesta comèdia podia ser espinós. Per això, vam convertir-la amb una senyora glamurosa i esnob, amb un punt d'excèntrica. Així té més joc i el públic la sent més propera.
- Què me'n diu del terrassenc Miquel Gorriz, que la dirigeix?
Oh, en Miquel té un tempo 'molto allegreto'! És molt juganer però d'una manera serena i relaxada, sense crispació. Ha sabut treure tot el partit al text. I ha sigut un encert fer la trama atemporal, amb un toc retro-futurista.
- Què té el teatre que enganxa?
És la veritable casa de l'actor. Tens el públic en directe, cada nit fas una representació única i irrepetible. I això és impagable. M'encanta ser al teatre i sí, hi ha vida més enllà de la televisió.
- Tornaria a la televisió?
Sí, però no a qualsevol preu. Si fos un projecte d'artesania, m'animaria. Estaria bé tornar-hi però sinó continuaré fent teatre, i sent la mar de feliç.
- Comèdia o drama?
Si només pogués escollir un dels dos gèneres, sens dubte seria la comèdia, perquè pots fer les tres coses més importants per mi: pensar, riure i emocionar. No m'he tancat mai les portes a les obres dramàtiques i no m'hi sento incòmode, però és més gratificant fer riure la gent.
- Com veu el futur?
Ja porto 28 anys dalt l'escenari i no he perdut mai la il·lusió. Això és una sort. Les energies també estan intactes i amb gran satisfacció de veure la motxilla ben plena i amb un bon rebost d'actuacions. Encara tinc la sensació que puc encetar moltes coses, que no estic al final. No em vull jubilar mai, vull ser la iaia del teatre català. Després de tant temps, el teatre el continuo trobant fascinant.
