Avui dimarts el Cinema Catalunya ofereix en directe dues òperes des del Gran Teatre del Liceu. Són Pagliacci (de Ruggero Leoncavallo) i Cavalleria rusticana (de Pietro Mascagni). Solen representar-se conjuntament, donat que són obres breus (d’un i dos actes) i conformen el màxim exponent de l’escola verista italiana.
El verisme és un estil sorgit a Itàlia després del romanticisme, un moviment principalment narratiu i operístic que s’inspira en el naturalisme francès impulsat per Émile Zola. Sense anar més lluny, Pagliacci comença amb un actor a l’escenari que exclama: “jo sóc el pròleg”. La voluntat de l’autor és acostar l’obra a l’espectador per convèncer-lo que allò que veurà no és una ficció per entretenir-lo, sinó un drama real que l’ha de commoure com ho faria qualsevol episodi de la seva pròpia vida. Com en les obres del naturalisme, a les dues òperes es deixa molt clara la influència que té l’entorn social en la vida i el caràcter dels protagonistes.
Amor i mort
Les dues òperes tracten sobre la mort per gelosia amorosa. En concret, són dos triangles amorosos situats al sud d’Itàlia. El primer, a Calàbria, narra la història d’una companyia de teatre que porta per tots els pobles la Commedia dell’Arte, que en aquest cas acabarà de manera tràgica quan un veí del poble flirtegi amb una actriu; en l’altre, a Sicília, un marit enganyat transformarà l’adulteri en una qüestió d’honor (d’aquí el títol de l’obra, noblesa rústica).
Òpera i cinema
El verisme italià (de la paraula vero, cert) es contraposa al romanticisme per convertir cada obra en un “fragment de vida”, extret de la realitat social més dura. La música, colossal i amb continuïtat narrativa, va inspirar Martin Scorsese, que va fer servir Cavalleria rusticana en els moments més tràgics de Toro Salvaje. Francis Ford Coppola també la va utilitzar a El Padrino III. Per la seva banda, Brian de Palma va escollir Pagliacci per al clímax dramàtic de Los intocables. Ara, la composició que es representa al Liceu es podrà veure també als cinemes de tot Catalunya.
El verisme és un estil sorgit a Itàlia després del romanticisme, un moviment principalment narratiu i operístic que s’inspira en el naturalisme francès impulsat per Émile Zola. Sense anar més lluny, Pagliacci comença amb un actor a l’escenari que exclama: “jo sóc el pròleg”. La voluntat de l’autor és acostar l’obra a l’espectador per convèncer-lo que allò que veurà no és una ficció per entretenir-lo, sinó un drama real que l’ha de commoure com ho faria qualsevol episodi de la seva pròpia vida. Com en les obres del naturalisme, a les dues òperes es deixa molt clara la influència que té l’entorn social en la vida i el caràcter dels protagonistes.
Amor i mort
Les dues òperes tracten sobre la mort per gelosia amorosa. En concret, són dos triangles amorosos situats al sud d’Itàlia. El primer, a Calàbria, narra la història d’una companyia de teatre que porta per tots els pobles la Commedia dell’Arte, que en aquest cas acabarà de manera tràgica quan un veí del poble flirtegi amb una actriu; en l’altre, a Sicília, un marit enganyat transformarà l’adulteri en una qüestió d’honor (d’aquí el títol de l’obra, noblesa rústica).
Òpera i cinema
El verisme italià (de la paraula vero, cert) es contraposa al romanticisme per convertir cada obra en un “fragment de vida”, extret de la realitat social més dura. La música, colossal i amb continuïtat narrativa, va inspirar Martin Scorsese, que va fer servir Cavalleria rusticana en els moments més tràgics de Toro Salvaje. Francis Ford Coppola també la va utilitzar a El Padrino III. Per la seva banda, Brian de Palma va escollir Pagliacci per al clímax dramàtic de Los intocables. Ara, la composició que es representa al Liceu es podrà veure també als cinemes de tot Catalunya.
