Enric Datzira, geògraf de 40 anys, en duu disset al capdavant de Cima (Centre d'Interpretació del Medi Ambient). Fa educació ambiental per a les escoles però també estudis de turisme rural i temes de patrimoni artístic, cultural, arquitectònic, consum responsable, justícia social o cultura de la pau. Una diversificació obligada per la crisi en un sector atomitzat de moltes petites empreses en què els clients habituals (fundacions, obres socials i Administracions) s'han desinflat.

-Li semblaria bé pagar per entrar als parcs naturals ?
No ho veig clar però pagar per serveis potser sí. A més, com es faria? Hi ha moltes maneres d'entrar al territori i per molts llocs. No sé si el territori és de l'Administració, tot i que el gestioni.

-Fins on ha d'arribar el Parc de Sant Llorenç?
Depèn del nivell de protecció, el que li toca ara és el periurbà, aquell que surts caminant o que hi arribes amb la bicicleta, el que fa de coixí amb el parc natural. Primer cal saber què en volem fer, i si el valorem perquè és un pulmó de la ciutat i per mantenir les ciutats separades, perquè podríem arribar al punt que Sabadell i Terrassa tinguessin un continu urbà i perdessin la seva personalitat. Li toca a aquest territori, que fins ara era per posar-hi allò que sobrava dins la ciutat, però ens ho hem de mirar bé perquè quan ens l'haurem menjat s'haurà acabat. Aquests espais haurien d'entrar una mica a la ciutat a partir dels torrents, que no hi hagués tanta separació i aprofitar-los. Això vol dir no poder-hi fer res? No, però és diferent posar-hi un hospital que un golf, podrien ser espais intermitjos entre parcs naturals i una zona totalment urbanitzable.

-La ciutat té reptes ambientals específics?
No ha caigut en un procés de crear barris residencials com Sant Quirze. Hi ha molt espai intern de fàbriques antigues i això dóna marge de creixement però després haurem de treballar la mobilitat interna. Terrassa no s'ha carregat el territori, ha de potenciar el carril bici, el transport públic i el periurbà, que el tenim perquè no l'hem venut a les urbanitzacions.
 
-Ara hi ha més consciència ecològica?
Sí, perquè es consumeix menys... Abans la gent llençava una nevera o una moto als abocadors, ara la cosa ha millorat. Les ciutats eren molt bèsties abans, fa 30 anys Terrassa era una ciutat molt més dura pel que fa al soroll i al trànsit. Les ciutats no estaven tan pensades per a les persones.

-I ara ja no és estrany veure educació ambiental a les escoles... 
En el centre educatiu està ja molt establerta. Cal treballar el consum responsable, ser conscient de la repercussió que té. És un cert poder de la gent que pot espantar a les multinacionals...

-A Terrassa som educats des d'un punt de vista ambiental?
No, perquè no és una prioritat: l'economia, el confort i el benestar encara ho són.

-Estem lluny dels nòrdics?
A vegades creiem que són paradisos i et trobes els fiords finesos destrossats per la mineria.

-Hi ha algun país modèlic?
Energèticament, Dinamarca, perquè aposta per les energies renovables, l'eòlica principalment. Però a Catalunya no volem parcs eòlics perquè hi ha impacte paisatgístic. I a Suècia la planificació territorial és molt interessant perquè la primera matèria és molt natural, hi ha mineria però hi ha molt bosc, molta gestió forestal.

-El canvi climàtic és quelcom dramàtic o s'ha exagerat?
Dramàtic no, el problema és la capacitat que tinguem un cop ho sigui: això és com anar a 200 km/h per la carretera, no és gaire dramàtic però si passa algú ja no tens capacitat de reaccionar encara que frenis. Ara anem a 200 i de moment no hi passa ningú.

-Podríem viure sense energia nuclear?
Trigaríem més de deu anys perquè has de desenvolupar les altres energies. Això és com canviar el combustible de l'avió amb el qual vas, has d'esperar a arribar a l'aeroport perquè si no, cau. Cal un pla estratègic i el perill dels residus radioactius triga milers d'anys a desaparèixer. El 40% de l'electricitat que consumim a casa és nuclear. Si l'aturéssim un dia per l'altre es paralitzaria el país, seria com parar el tren de cop: els vagons vénen al darrere...

-És compatible el progrés econòmic amb el respecte al medi?
L'hedonisme i el fet de voler cada cop més no té perquè dur més progrés, entenent-lo com un major benestar. Si canviéssim els valors de la gent addicte als diners, com l'amo d'Eurovegas, per d'altres menys materials com el coneixement, el gaudi de la natura, seria més sostenible i econòmicament més viable, el progrés seria diferent i l'economia també fluiria. Estem dirigits a un consum molt material, de llençar.

-Eurovegas donaria molts llocs de treball però seria sostenible?
Seria un impacte de personalitat. També és un tema de por: no sé si t'agrada o no però et resoldria el tema de treball, que és el que et fa por ara. La gent diu més que sí perquè li alleugeriria una por, que no pas perquè li faci il·lusió. Seria un impacte en la manera de ser nostra, d'aculturació americana, i també econòmic.