Se n'ha anat un capellà senzill, humil, discret i bo. Exactament, el proppassat vint-i-tres de desembre. Fregant els cent anys. Els hauria complert el Nadal d'enguany. Era fill de Terrassa. Es deia Pau Caldés i Claret... Mai no és tard per evitar que el seu adéu ens passi per alt. Es mereix un sentit homenatge, tot i que ja no és entre nosaltres.
 
Em costa d'entendre el poc interès de la jerarquia terrassenca en fer-ho conèixer. Fins ara -que jo recordi- tampoc ni un sol mitjà local se n'ha fet ressò. En canvi -ves per on- algun de Barcelona ens ha passat la mà per la cara. Potser aquella dita del "ningú no és profeta a casa seva" hi té molt a veure. Fil per randa. Quina llàstima! 
 
Se'n van els bons. Sense fer soroll. De puntetes. Que els hi ho preguntin -si no- als veïns del barri de la Barceloneta. L'aire que respiren troba a faltar l'alè de Mossèn Pau. Era dels que es deixava veure. Passejava força pel carrer. Coneixia la seva gent i tenia empatia amb tothom. Fos o no creient. Es posava al seu abast. Perquè, primer de tot, es donava a sí mateix. Un bon referent per a molts col·legues seus, ancorats i amagats dins la foscor d'un despatx. 
 
Fou rector de l'església de Sant Miquel al llarg de gairebé mig segle. Era un més de la colla. Estimava i l'estimaven. De debò. En la més pura essència del missatge cristià. 
 
No podem passar per alt el seu coratge i fortalesa d'esperit: recordem -sense anar més lluny- com va protegir els treballadors portuaris en les assemblees de les acaballes del franquisme. El troben molt a faltar gent per qui es va deixar la pell (avis sols, gent sense recursos, malalts, drogoaddictes, etcètera). La seva generositat arribà a l'extrem de lliurar el propi cos a la ciència.
 
Es trobava tan arrelat en aquest barri mariner que hauria volgut morir allà. De ben segur que el seu traspàs vingué donat més per l'enyor que no per l'edat prou avançada. Feia només tres mesos que l'havien traslladat a una residència de preveres vellets. La de Sant Josep Oriol, a Les Corts. Ell no se'n sabia avenir.
 
Allà, certament, tenia força comoditats. En forma d'ascensor, biblioteca, música, televisió, jardí i atencions vàries. Tanmateix, notava a faltar una activa participació en la mateixa vida del que ell sempre va sentir com el seu poble. No endebades havia participat en un munt de manifestacions contra la degradació turística de l'entorn. En el fons, una mena de teologia de l'alliberament adaptada a la vida moderna. Amb un estil integrat, camperol i proper al tarannà dels seus fidels. No m'estranya que aquesta manera de fer i la seva bonhomia xoqués amb la parafernàlia i distància que sovint embolcalla part del clergat. 
 
Quan un se sent sol, es com si es perdés a sí mateix. Allunyat d'un esquema profund, té la percepció que l'envolta una mena de fossat. Que es troba buit i mancat d'una brúixola que li marqui nords. Fins i tot, esqueixat pel dolor de veure's abocat a la manca de relacions socials... Em fa tot l'efecte que el nostre personatge va viure aquest procés en el decurs de la part final de la seva vida. 
 
Déu faci que referents de la fondària d'aquest terrassenc ens fixin esquemes que ens ensenyin a viure coherentment!

Josep Ballbè