La lluita i la il·lusió han ajudat l'Ander Mirambell, nascut a Callella de Mar, però establert des de fa anys a Terrassa, a empènyer el trineu que es dirigeix cap als Jocs Olímpics de Vancouver (Canadà), un somni des que va començar a practicar l'skeleton ara fa quatre anys. No n'és plenament conscient, però el seu nom fa història en ser el primer català que participa en aquesta disciplina en uns Jocs. Mentrestant, segueix somiant... Aquesta vegada en arribar als 140 km/h a Vancouver i amb la cara a només cinc centímetres de terra.
Com definiria l'skeleton?
És un esport en què la sortida i el pilotatge són la clau. La sortida és una part decisiva del resultat final. En d'altres esports és molt difícil compaginar aquests dos factors, però aquest ho aconsegueix i això fa que sigui molt especial.
Com es condueix el trineu?
Com que vas estirat condueixes carregant amb les espatlles cap a la banda dreta o cap a l'esquerra. Per tant, només que et moguis cap un costat o cap a l'altre talles el vent i ja el dirigeixes.
Què va pensar en saber que compliria el somni d'anar a Vancouver?
Realment encara no ho he assimilat del tot, però estic molt satisfet. Tinc molt a agrair al meu entorn -els entrenadors, la família, gent que m'ha acompanyat a l'aeroport...- per tot el que m'han ajudat durant aquests quatre anys.
Dissabte de la setmana passada va entrar per primer cop en una segona mànega de la Copa del Món...
Sí, i n'estic molt content, perquè és el millor resultat que he obtingut fins ara. Em vaig assabentar que entrava a la segona mànega perquè un càmera de la televisió em va dir que era vintè. Em va costar de creure, però vaig cridar d'alegria.
El fet de saber que podrà participar als Jocs de Vancouver també el devia motivar especialment.
Sens dubte. Ha estat un punt de suport molt important. Anar als Jocs em dóna més seguretat.
Van ser complicats els seus inicis en aquesta modalitat esportiva?
Doncs, per exemple, no teníem les sabatilles adequades i les vam crear nosaltres. D'unes vambes d'atletisme, en vam arrencar la part del davant i hi vam enganxar un ratllador de formatge, i a la del darrere vam posar-hi paper de vidre. Ens deien: "Ara soparem formatge o beurem caipirinha amb el gel picat".
El seu somni fins ara era anar als Jocs i ja hi és. Ara què?
M'agradaria tenir les eines per demostrar si serveixo o no per aa quest esport, perquè fins ara m'he sentit una mica l'Indiana Jones de l'skeleton a la Copa del Món. Voldria tenir bons recursos, un bon equip, un entrenador propi... per arribar a ser un dels millors del món.
Quin és el seu rècord pel que fa a la velocitat màxima obtinguda?
De 136,2 km/h. El vaig aconseguir l'any passat a la Copa del Món, però a Vancouver espero poder arribar fins als 140 km/h. Seria genial. Com que tinc un trineu molt més competitiu que l'any passat confio que serà possible.
Sempre ha mostrat una gran il·lusió per triomfar i per això, en part, va començar a practicar aquest esport. El seu primer trineu es deia Il·lusió; ¿té nom el que porta ara?
No, el d'ara, que és nou d'aquest any, encara no té nom. Però si el bategés possiblement el batejaria amb el nom de VancAnder, en referència a Vancouver i Ander.
Diuen que els bons professionals van durant gairebé tot el recorregut, que és d'uns 3 quilòmetres, amb els ulls tancats...
És cert, però jo encara no hi vaig. Això ho fan els millors del món, perquè d'aquesta manera abaixen més el cap i tallen menys el vent.
És difícil arribar fins aquí?
Sí, perquè han estat quatre anys molt durs, sobretot per la falta de recursos. Hem tingut els mínims.
A causa de les poques facilitats per competir, s'ha plantejat alguna vegada marxar a un altre país?
Sí. En aquest sentit, sempre somies a ser americà, suís o alemany i tenir molts més recursos. Però bé, un s'ha de sentir orgullós de la seva nacionalitat. I per a mi és un orgull representar la meva gent, tot i tenir enveja d'altres països.
Com definiria l'skeleton?
És un esport en què la sortida i el pilotatge són la clau. La sortida és una part decisiva del resultat final. En d'altres esports és molt difícil compaginar aquests dos factors, però aquest ho aconsegueix i això fa que sigui molt especial.
Com es condueix el trineu?
Com que vas estirat condueixes carregant amb les espatlles cap a la banda dreta o cap a l'esquerra. Per tant, només que et moguis cap un costat o cap a l'altre talles el vent i ja el dirigeixes.
Què va pensar en saber que compliria el somni d'anar a Vancouver?
Realment encara no ho he assimilat del tot, però estic molt satisfet. Tinc molt a agrair al meu entorn -els entrenadors, la família, gent que m'ha acompanyat a l'aeroport...- per tot el que m'han ajudat durant aquests quatre anys.
Dissabte de la setmana passada va entrar per primer cop en una segona mànega de la Copa del Món...
Sí, i n'estic molt content, perquè és el millor resultat que he obtingut fins ara. Em vaig assabentar que entrava a la segona mànega perquè un càmera de la televisió em va dir que era vintè. Em va costar de creure, però vaig cridar d'alegria.
El fet de saber que podrà participar als Jocs de Vancouver també el devia motivar especialment.
Sens dubte. Ha estat un punt de suport molt important. Anar als Jocs em dóna més seguretat.
Van ser complicats els seus inicis en aquesta modalitat esportiva?
Doncs, per exemple, no teníem les sabatilles adequades i les vam crear nosaltres. D'unes vambes d'atletisme, en vam arrencar la part del davant i hi vam enganxar un ratllador de formatge, i a la del darrere vam posar-hi paper de vidre. Ens deien: "Ara soparem formatge o beurem caipirinha amb el gel picat".
El seu somni fins ara era anar als Jocs i ja hi és. Ara què?
M'agradaria tenir les eines per demostrar si serveixo o no per aa quest esport, perquè fins ara m'he sentit una mica l'Indiana Jones de l'skeleton a la Copa del Món. Voldria tenir bons recursos, un bon equip, un entrenador propi... per arribar a ser un dels millors del món.
Quin és el seu rècord pel que fa a la velocitat màxima obtinguda?
De 136,2 km/h. El vaig aconseguir l'any passat a la Copa del Món, però a Vancouver espero poder arribar fins als 140 km/h. Seria genial. Com que tinc un trineu molt més competitiu que l'any passat confio que serà possible.
Sempre ha mostrat una gran il·lusió per triomfar i per això, en part, va començar a practicar aquest esport. El seu primer trineu es deia Il·lusió; ¿té nom el que porta ara?
No, el d'ara, que és nou d'aquest any, encara no té nom. Però si el bategés possiblement el batejaria amb el nom de VancAnder, en referència a Vancouver i Ander.
Diuen que els bons professionals van durant gairebé tot el recorregut, que és d'uns 3 quilòmetres, amb els ulls tancats...
És cert, però jo encara no hi vaig. Això ho fan els millors del món, perquè d'aquesta manera abaixen més el cap i tallen menys el vent.
És difícil arribar fins aquí?
Sí, perquè han estat quatre anys molt durs, sobretot per la falta de recursos. Hem tingut els mínims.
A causa de les poques facilitats per competir, s'ha plantejat alguna vegada marxar a un altre país?
Sí. En aquest sentit, sempre somies a ser americà, suís o alemany i tenir molts més recursos. Però bé, un s'ha de sentir orgullós de la seva nacionalitat. I per a mi és un orgull representar la meva gent, tot i tenir enveja d'altres països.
