02
de juny
del
2021
Actualitzat
a la
13:42h
Valentí Grau (Terrassa, 1943, "com el licor"), és un home de jazz. Actualment és el director artístic del Festival de Jazz de Terrassa, però sempre ha estat enrolat en l'organització. El seu càrrec, diu, "fa relativament poc que té nom". I és que va entrar a formar part de Jazz Terrassa el 1962. El 1964 va organitzar el seu primer concert, i començava una llarga carrera com a mànager, promotor i organitzador que l'han convertit en "el de sempre" pel jazz egarenc.
En Valentino, o Bird, com es fa conèixer internacionalment dins del sector, és un sac d'anècdotes, de records desordenats que sempre acaben portant al mateix punt: la passió per la música. Un cop començada la 40a edició del Festival de Jazz, Grau parla amb LaTorre sobre els principis d'una cita referent, la relació d'aquest gènere musical amb la ciutat i el perquè d'aquesta.
- Per quin motiu va néixer el Festival de Jazz de Terrassa?
- El motiu essencial pel qual vam començar aquesta aventura va ser complementar i acabar amb força la temporada anual estable de jazz a Terrassa, que havia començat feia 10 anys i estava consolidada. Era un segon pas per acostar Terrassa al jazz i el jazz a Terrassa, més enllà de l'antiga cava del carrer Sant Quirze.
- Qui el va impulsar?
- Als anys seixanta, els membres dels Amics de les Arts i les Joventuts Musicals ens vam començar a interessar pel gènere. Era un grup intel·lectual, dels d'abans (riu). Volíem descobrir i innovar, importar tendències que en altres punts tenien molt d'èxit. El 1971 es va fundar l'antiga Jazz Cava, i va suposar un punt d'inflexió i d'expansió que ens va conduir a impulsar el festival.
- Què té el jazz, que agradés tant a aquest grup i mereixés un festival a Terrassa?
- Es va convertir en una passió que una minoria amb moltes inquietuds vivíem amb molt sentiment. El jazz era un gènere en què destacaven les persones negres, i ens hi vam solidaritzar. Provenia d'una minoria que s'havia fet un lloc al panorama musical i això en el context social dels seixanta ens va cridar l'atenció. Ara, per sort, ja és un gènere universal.
- Aleshores ja existia el de Barcelona.
- Sí, però era tancat. Nosaltres volíem un festival obert, amb concerts i activitats a l'aire lliure, de cara a la ciutat. No ens volíem centrar exclusivament en els concerts, sinó que hi volíem implicar el cinema i la pedagogia. El Festival de Jazz de Terrassa és de tota la ciutat, i no d'un grup reduït.
- Pensaven que podria arribar a les 40 edicions?
- No, sabíem que la temporada estable funcionava, però no sabíem com reaccionaria el públic general. Arribats a aquest punt, sabem que si tenim jazz durant tot l'any, la seva supervivència està assegurada, ja que la flama es manté encesa.
- Què el fa únic, al festival de jazz de Terrassa?
- Vam buscar un model de festival que impliqués Terrassa i la seva ciutadania. Per això, es fa de cara a la ciutat, amb la implicació de diversos sectors i amb protagonisme pels grups locals, a banda de mites mundials. A més, és la culminació de tot un any de concerts, i és que en molts festivals, se celebren com un bolet i no tornen a donar senyals de vida fins al cap d'un any.
- Què suposa la Nova Jazz Cava pel jazz egarenc?
- Ho és tot, la mare, el bressol, la base d'operacions del jazz a Terrassa. I des de fa uns anys, també el punt neuràlgic del Festival de Jazz.
- Si miren enrere, que veuen pel camí?
- Ja són molts anys de jazz. I el festival ha anat evolucionant. Recordo actuacions mítiques en emplaçaments com el MNACTEC o el Cine Rambla, abans de convertir-se en un festival de Club. Fins al 1982, amb el primer festival, no vam tenir subvencions, però sempre hem tingut un equip molt competent, d'entre 15 i 20 membres que ho han anat tirant endavant. Ens besàvem en l'economia de butxaca, diners que hi aportàvem nosaltres.
- Economia de butxaca?
- Sí, a la Cava vella venien artistes internacionals perquè els col·locàvem a diferents llocs de Catalunya; els programàvem petites gires amb parada a Terrassa. Després aconseguíem que ens fessin un preu raonable. Ningú entenia com ho feien perquè no teníem un "duro", ni ajudes.
- Com recorden les primeres edicions?
- Van ser un boom, una revolució. Fins ben entrats els 90, els festivals no eren habituals a Catalunya. Aleshores ens vam endur molt protagonisme, i tot i que duia el nom de la ciutat, el festival de Jazz de Terrassa era pràcticament el Festival de Jazz de Catalunya.
- D'on va sorgir la idea de celebrar el Pícnic Jazz?
- Com ja he dit, la nostra intenció era entregar el festival a la ciutat. Per avançar en aquest sentit, després d'haver fet concerts en indrets com el MNACTEC o el Cine Rambla, vam voler muntar un ciri encara més gran, el 1997. Per això vam desestimar les opcions de la plaça Vella o la plaça Catalunya: el parc de Vallparadís, que encara no era com el coneixem ara, va ser l'escollit fins a convertir-se en un lloc emblemàtic. La idea va ser del company Joan Soler.
- Quina ha estat la millor edició, la més recordada? I els concerts?
- Malgrat que considero que totes les edicions han sortit rodones i han complert les expectatives, penso que els primers anys, sense tanta competència, el festival brillava encara més. Van ser els temps de Claudia Blay, Celia Cruz, Carla Bley, Wayne Shorter... Tot i això, sempre hem aconseguit portar estrelles com és el cas del gran Billy Cobham enguany.
- Quin ha estat el període més difícil?
- Sense dubte, els últims, des de la crisi econòmica del 2008. Mai hem tingut dubtes sobre si se celebrava o no, però ha sigut difícil aguantar. La infraestructura d'un festival com el nostre suposa una despesa molt gran, i sempre l'hem volgut mantenir ben amunt. Estem recolzats i agraïm les administracions, però sí que a vegades hem anat justos.
- A hores d'ara, què suposa el Jazz per a Terrassa i Terrassa pel jazz?
- Terrassa s'ha guanyat ser considerada una ciutat de jazz, un emblema del gènere a escala internacional. I no ho dic jo, ho diuen els millors músics del gremi. Al darrere hi ha molt esforç i molts contactes que ens han permès crear una atmosfera, un ambient, que qui en sap, el reconeix.
- Qui ho diu?
- Ho han reconegut noms propis, però especialment recordo una anècdota amb molt d'afecte. Anys enrere, va venir una Big Band de Nova York a la Cava, i un dels seus membres, bregat en mil batalles i coneixedor del gènere, em va cridar i em va dir: Hey man, Valentino, esto es un club, esto es el jazz.
- En quin moment es troba el jazz català? Ha crescut?
- Es troba en molt bona salut, i veiem que els joves estan molt ben formats. A Terrassa, especialment, hi ha desenes d'artistes emergents, gràcies a grans escoles i conservatoris. El jazz va començar sent un gènere dels negres i ara és de tothom. Tenim jazz per anys!
- El Festival de Jazz és un referent internacional? Es coneix al sud dels Estats Units?
- Sí, sense cap mena de dubte. Després de 40 anys per Terrassa hi ha passat tothom. La bombolla s'ha anat fent gran i els músics coneixen que a Terrassa s'hi fa jazz. Sovint ens trobem que venen artistes internacionals reputats, que han estudiat en escoles on els professors els donen records pels organitzadors del festival.
- Com encaren aquesta edició?
- La preparació ha estat molt dura, marcada per la incertesa. Les restriccions eren canviants i sobretot patíem -i patim- pels artistes internacionals i les restriccions a les fronteres. Les expectatives, en qualsevol cas, són altíssimes, i celebrem que es pugui dur a terme tot i el context.
- Estan contents amb el cartell que han confeccionat?
- Sí, moltíssim. Ens l'hem jugada i segur que val la pena. Ens ha costat contractar, i sobretot, convèncer a alguns artistes. Tot i això, estem molt contents i crec que la programació és equilibrada, amb projectes més tradicionals, i d'altres nous i sorprenents. Trobo clau la presència de mites, estrelles emergents i joves amb molt de futur.
En Valentino, o Bird, com es fa conèixer internacionalment dins del sector, és un sac d'anècdotes, de records desordenats que sempre acaben portant al mateix punt: la passió per la música. Un cop començada la 40a edició del Festival de Jazz, Grau parla amb LaTorre sobre els principis d'una cita referent, la relació d'aquest gènere musical amb la ciutat i el perquè d'aquesta.
- Per quin motiu va néixer el Festival de Jazz de Terrassa?
- El motiu essencial pel qual vam començar aquesta aventura va ser complementar i acabar amb força la temporada anual estable de jazz a Terrassa, que havia començat feia 10 anys i estava consolidada. Era un segon pas per acostar Terrassa al jazz i el jazz a Terrassa, més enllà de l'antiga cava del carrer Sant Quirze.
- Qui el va impulsar?
- Als anys seixanta, els membres dels Amics de les Arts i les Joventuts Musicals ens vam començar a interessar pel gènere. Era un grup intel·lectual, dels d'abans (riu). Volíem descobrir i innovar, importar tendències que en altres punts tenien molt d'èxit. El 1971 es va fundar l'antiga Jazz Cava, i va suposar un punt d'inflexió i d'expansió que ens va conduir a impulsar el festival.
- Què té el jazz, que agradés tant a aquest grup i mereixés un festival a Terrassa?
- Es va convertir en una passió que una minoria amb moltes inquietuds vivíem amb molt sentiment. El jazz era un gènere en què destacaven les persones negres, i ens hi vam solidaritzar. Provenia d'una minoria que s'havia fet un lloc al panorama musical i això en el context social dels seixanta ens va cridar l'atenció. Ara, per sort, ja és un gènere universal.
- Aleshores ja existia el de Barcelona.
- Sí, però era tancat. Nosaltres volíem un festival obert, amb concerts i activitats a l'aire lliure, de cara a la ciutat. No ens volíem centrar exclusivament en els concerts, sinó que hi volíem implicar el cinema i la pedagogia. El Festival de Jazz de Terrassa és de tota la ciutat, i no d'un grup reduït.
- Pensaven que podria arribar a les 40 edicions?
- No, sabíem que la temporada estable funcionava, però no sabíem com reaccionaria el públic general. Arribats a aquest punt, sabem que si tenim jazz durant tot l'any, la seva supervivència està assegurada, ja que la flama es manté encesa.
Valentí Grau és director artístic del Festival de Jazz de Terrassa des de la seva primera edició, el 1982. Foto: Adrià Costa
- Què el fa únic, al festival de jazz de Terrassa?
- Vam buscar un model de festival que impliqués Terrassa i la seva ciutadania. Per això, es fa de cara a la ciutat, amb la implicació de diversos sectors i amb protagonisme pels grups locals, a banda de mites mundials. A més, és la culminació de tot un any de concerts, i és que en molts festivals, se celebren com un bolet i no tornen a donar senyals de vida fins al cap d'un any.
- Què suposa la Nova Jazz Cava pel jazz egarenc?
- Ho és tot, la mare, el bressol, la base d'operacions del jazz a Terrassa. I des de fa uns anys, també el punt neuràlgic del Festival de Jazz.
- Si miren enrere, que veuen pel camí?
- Ja són molts anys de jazz. I el festival ha anat evolucionant. Recordo actuacions mítiques en emplaçaments com el MNACTEC o el Cine Rambla, abans de convertir-se en un festival de Club. Fins al 1982, amb el primer festival, no vam tenir subvencions, però sempre hem tingut un equip molt competent, d'entre 15 i 20 membres que ho han anat tirant endavant. Ens besàvem en l'economia de butxaca, diners que hi aportàvem nosaltres.
- Economia de butxaca?
- Sí, a la Cava vella venien artistes internacionals perquè els col·locàvem a diferents llocs de Catalunya; els programàvem petites gires amb parada a Terrassa. Després aconseguíem que ens fessin un preu raonable. Ningú entenia com ho feien perquè no teníem un "duro", ni ajudes.
- Com recorden les primeres edicions?
- Van ser un boom, una revolució. Fins ben entrats els 90, els festivals no eren habituals a Catalunya. Aleshores ens vam endur molt protagonisme, i tot i que duia el nom de la ciutat, el festival de Jazz de Terrassa era pràcticament el Festival de Jazz de Catalunya.
Valentí Grau va entrar a formar part de Jazz Terrassa el 1962 i el 1964 va organitzar el seu primer concert. Foto: Adrià Costa
- Com ja he dit, la nostra intenció era entregar el festival a la ciutat. Per avançar en aquest sentit, després d'haver fet concerts en indrets com el MNACTEC o el Cine Rambla, vam voler muntar un ciri encara més gran, el 1997. Per això vam desestimar les opcions de la plaça Vella o la plaça Catalunya: el parc de Vallparadís, que encara no era com el coneixem ara, va ser l'escollit fins a convertir-se en un lloc emblemàtic. La idea va ser del company Joan Soler.
- Quina ha estat la millor edició, la més recordada? I els concerts?
- Malgrat que considero que totes les edicions han sortit rodones i han complert les expectatives, penso que els primers anys, sense tanta competència, el festival brillava encara més. Van ser els temps de Claudia Blay, Celia Cruz, Carla Bley, Wayne Shorter... Tot i això, sempre hem aconseguit portar estrelles com és el cas del gran Billy Cobham enguany.
- Quin ha estat el període més difícil?
- Sense dubte, els últims, des de la crisi econòmica del 2008. Mai hem tingut dubtes sobre si se celebrava o no, però ha sigut difícil aguantar. La infraestructura d'un festival com el nostre suposa una despesa molt gran, i sempre l'hem volgut mantenir ben amunt. Estem recolzats i agraïm les administracions, però sí que a vegades hem anat justos.
- A hores d'ara, què suposa el Jazz per a Terrassa i Terrassa pel jazz?
- Terrassa s'ha guanyat ser considerada una ciutat de jazz, un emblema del gènere a escala internacional. I no ho dic jo, ho diuen els millors músics del gremi. Al darrere hi ha molt esforç i molts contactes que ens han permès crear una atmosfera, un ambient, que qui en sap, el reconeix.
- Qui ho diu?
- Ho han reconegut noms propis, però especialment recordo una anècdota amb molt d'afecte. Anys enrere, va venir una Big Band de Nova York a la Cava, i un dels seus membres, bregat en mil batalles i coneixedor del gènere, em va cridar i em va dir: Hey man, Valentino, esto es un club, esto es el jazz.
Grau sosté que el jazz català i egarenc es troben "en molt bona salut". Foto: Adrià Costa
- En quin moment es troba el jazz català? Ha crescut?
- Es troba en molt bona salut, i veiem que els joves estan molt ben formats. A Terrassa, especialment, hi ha desenes d'artistes emergents, gràcies a grans escoles i conservatoris. El jazz va començar sent un gènere dels negres i ara és de tothom. Tenim jazz per anys!
- El Festival de Jazz és un referent internacional? Es coneix al sud dels Estats Units?
- Sí, sense cap mena de dubte. Després de 40 anys per Terrassa hi ha passat tothom. La bombolla s'ha anat fent gran i els músics coneixen que a Terrassa s'hi fa jazz. Sovint ens trobem que venen artistes internacionals reputats, que han estudiat en escoles on els professors els donen records pels organitzadors del festival.
- Com encaren aquesta edició?
- La preparació ha estat molt dura, marcada per la incertesa. Les restriccions eren canviants i sobretot patíem -i patim- pels artistes internacionals i les restriccions a les fronteres. Les expectatives, en qualsevol cas, són altíssimes, i celebrem que es pugui dur a terme tot i el context.
- Estan contents amb el cartell que han confeccionat?
- Sí, moltíssim. Ens l'hem jugada i segur que val la pena. Ens ha costat contractar, i sobretot, convèncer a alguns artistes. Tot i això, estem molt contents i crec que la programació és equilibrada, amb projectes més tradicionals, i d'altres nous i sorprenents. Trobo clau la presència de mites, estrelles emergents i joves amb molt de futur.