Confesso que no sé si la gent d’abans es queixava tant com ho fem nosaltres del veloç trànsit de la vida. Intueixo que no, que els ritmes eren més assossegats i que el pas del temps es vivia amb més serenor. Hi penso molt en aquests nostres acceleraments, i ho faig quan la realitat em convida a aturar-me: un aniversari, una defunció, una trobada casual amb algú que et costa reconèixer d’entrada, veure una foto d’aquell actor i pensar que s’ha fet vell... són instants que t’orienten sobre la teva posició en el fris cronològic de la vida com aquella xinxeta vermella dels mapes turístics: vostè és aquí.
Aquests dies he tornat a pensar en aquesta icona orientadora arran de la recent jubilació del Josep Pla i Llobera, referent educatiu de l’Escola Pia i de la ciutat de Balaguer. El seu adeu a les aules actualitza novament la ubicació del nostre cartograma vital però ens dona l’opció de fer-li un compliment en forma d’agraïment per tota la seva tasca professional que ha dignificat aquest ofici tan bonic com complicat que és el de docent. La seva trajectòria mereix que es posi en valor, i més ara que les dinàmiques del nostre món s’aboquen a enaltir perillosament els ignorants, a ovacionar els cretins i massa sovint a insultar la intel·ligència.
Si ho volen breu, es podria dir que el senyor Pla ha estat un mestre amb vocació que s’ha passat la vida ensenyant i educant. Així de senzill. Així d’essencial. Si ho volen desenvolupat, diríem que ha estat un mestre en l’accepció més alta del mot, la que s’eleva per damunt de les definicions del diccionari i de les delimitacions del títol acadèmic.
No tots els professors són mestres, i ell ho ha estat fonamentalment per tres raons: perquè ha sabut explicar-se i comunicar, perquè ha estat capaç d’amorosir les matèries que impartia, i perquè s’ha ocupat de la formació dels alumnes amb un interès que ha sobrepassat els perímetres de l’aula per dur-lo, per exemple, a la sala de reforç acadèmic que ell mateix va dirigir fora del centre durant anys. D’això se’n diu vocació, i el Josep Pla l’ha mostrat i l’ha compartit amb la seva afabilitat i un bondadós sentit de l’humor. No són menors aquestes dues característiques. Les formes, molt sovint, són tan importants com el fons.
Per reblar aquest panegíric, que prometo que no he exagerat per regalar-li les orelles, vull remarcar una altra virtut que ha tingut el Josep; ha sabut equilibrar la proximitat amb l’autoritat. Ha estat proper i disposat i, alhora, ferm en el domini de la classe i en la gestió d’un alumnat no sempre (o mai) dòcil ni obedient.
Ha aconseguit transitar entre aquests dos conceptes com si fos una bisectriu, la recta que divideix l’angle en dues parts iguals i que tantes vegades va delinear a la pissarra amb esforç i alguna que altra errada forçada pels guixos i els estris icsele que es veia obligat a utilitzar per complir amb l’exercici davant l'estudiantat. Aquelles inexactituds, que generaven murmuris còmics quan no riallades, les va saber aprofitar còmplice per donar-li contingut educatiu. Les lliçons, amb anècdotes, arriben més bé. I això també ho va saber fer.
El trobaran a faltar els escolars i companys i el continuaran recordant els exalumnes, que lamentaran potser que les noves generacions no disposin de la seva avaluació i mestratge. Però així és la vida. Som aquí intentant gaudir-la com ell ha fet amb la seva feina i com segur farà a partir d’ara.