Per a qualsevol afeccionat del futbol lleidatà, la situació que travessa el Lleida CF no és només preocupant, sinó profundament decebedora. Fa dos mesos que el club viu en la incertesa sobre la seva viabilitat. El balanç és esfereïdor: gairebé cinc milions d’euros de deute, una afició dividida, institucions en silenci i una gestió que mereix passar als llibres, però no com a exemple, sinó com un cas de desgovern.
Luis Pereira, actual propietari del club, va arribar amb una actitud valenta, gairebé messiànica, prometent redreçar el rumb del Lleida. L’ambició i coratge se li ha de reconèixer. No obstant això, la seva gestió ha estat una concatenació d’errors, negligències i decisions que només poden entendre’s des de la inexperiència o, pitjor encara, des de la irresponsabilitat. El Lleida CF està ofegat econòmicament, sense projecte esportiu sòlid i amb una ciutat que, en gran part, li gira l’esquena.
I aquí és on el drama es multiplica. Perquè no estem parlant d’un fracàs exclusivament esportiu o financer, sinó d’una pèrdua de capital emocional i identitari. El Lleida CF, hereu d’una llarga tradició futbolística a la ciutat, ha vist com una part de la seva afició ha emigrat cap a l’Atlètic Lleida, un projecte que, amb més humilitat però també amb més ordre, ha sabut captar molts seguidors descontents. L’altra meitat de la ciutat, simplement, ha deixat de creure.
La Paeria i l’alcalde Fèlix Larrosa, mentrestant, callen. I el seu silenci és poc menys que irresponsable. Una institució com l’Ajuntament no pot limitar-se a observar des de la barrera mentre un símbol esportiu i social de la ciutat s’enfonsa. A roda del Paer en cap també hi va l'oposició, que en el seu moment no va estalviar crítiques ferotges als germans Esteve (Luis Pereira els ha acabat fent menys dolents), i que ara es mostra passiva, incapaç o no disposada a exercir el paper de fiscalització que la ciutadania li exigeix.
És cert que han sorgit alguns noms de possibles empresaris interessats a salvar el club. Però, com pensen fer rendible un projecte a Segona RFEF, amb una base social afeblida, una marca desprestigiada i un passiu econòmic tan gran? Quina motivació pot tenir algú per invertir en un club amb aquestes condicions, si ni tan sols el context institucional és mínimament favorable? El president adjunt, Marc Torres, va admetre fa una setmana en una entrevista radiofònica que calia “una certa dosi d’inconsciència” per comprar el Lleida CF. La realitat porta a creure que això és així.
No oblidem tampoc que el Lleida CF ha estat competint amb una mesura cautelar. És a dir, la seva presència a Segona RFEF no ha estat plenament reconeguda, sinó subjecta a una resolució judicial. Aquest fet, que hauria d’haver activat totes les alarmes, ha estat menystingut amb frivolitat. El cas del Lleida CF hauria de ser objecte d’anàlisi en qualsevol curs de gestió esportiva. No pas per les seves fites, sinó per les seves errades. És un manual viu de tot allò que no s’ha de fer: des d’una gestió empresarial desastrosa fins a una manca absoluta de lideratge institucional.
El futur del Lleida CF penja d’un fil, i la ciutat sembla haver deixat de respirar al ritme del seu club. Potser encara hi ha temps per salvar-lo, però la redempció no vindrà ni del silenci institucional ni de promeses buides. Vindrà de l’autocrítica i d’un compromís real amb el que aquest club representa per a Lleida. Si no, només quedaran les cendres d’una història que mereixia un final molt diferent.