El passat 10 de juliol el Govern de la Generalitat de Catalunya aprovava i publicava al DOGC la declaració de Cal Macià-Casa Vallmanya, a Alcarràs, com a BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional). Més de 3 (!) anys després que la Iniciativa Popular registrés la petició el 30 de maig de 2022, es tancava un llarg i feixuc procés, on l’administració hi ha posat tota mena d’entrebancs, per acabar reconeixent, ara sí, que la casa tenia un valor molt superior al que se li havia atorgat l’any 2008, quan havia estat declarada Bé Cultural d’Interès Local.

Cal recordar que la mateixa Generalitat, en primera instància, el gener del 2023 va rebutjar la petició presentada per la Iniciativa Popular i que els historiadors i investigadors que s’hi agrupen, tossuts ells, van haver d’escriure el llibre Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià (Pagès editors, 2024), l’original del qual va ser aportat, tal com raja, com a documentació justificativa annexada al recurs de reposició que varen presentar en estar en absolut desacord amb el rebuig inicial de la Generalitat i dels seus serveis tècnics, desconeixedors per complert de les peculiaritats, la història i la importància de la casa i la finca de Francesc Macià i Llussà.

I, cal recordar també, que la mateixa Generalitat s’ha negat recentment a incloure en la declaració del BCIN, en una decisió del tot incomprensible historiogràficament i patrimonialment parlant, cap dels 6 espais que vàrem al·legar des de la Iniciativa Popular que també tenien que ser protegits i, per tant, incorporats a la declaració, a banda de la casa noble: La casa dels Caçadors, el magatzem agrícola (escoles velles), la bàscula, els contorns del camí dels xiprers, les escoles noves i els fonaments de les antigues cases dels colons.

Bé, arribats en aquest punt, hom es pot preguntar: i ara què? Ja tenim la casa noble declarada en la categoria que li correspon però això en garanteix la preservació o l’arribada d’ajudes? La casa ja es pot considerar com a salvada i serà museïtzada? La declaració durà al propietari a executar les obres que l’ajuntament li ha requerit que faci i que mai a executat sense que se l’hagi sancionat? Això farà que l’alcalde d’Alcarràs mostri algun interès pel tema? Això farà que la Generalitat, la Diputació de Lleida i l’Ajuntament d’Alcarràs compleixin els compromisos fets públics i adquireixin la casa com van anunciar que havien acordat fer, a so de bombo i platerets, per cert, el desembre del 2023? Doncs la resposta a aquestes i moltes altres preguntes que a qualsevol dels mortals perplexos amb el serial se li puguin ocórrer és no. Rotundament, no.

La salvació de la casa i el compliment dels acords adquirits són qüestions de simple voluntat política, com ja ho eren abans d’aprovar-se una declaració que pot quedar, com tantes altres, en pur formalisme, això sí, carregat de simbolisme. En tot, cas, sí que és cert, que, a dia d’avui, les administracions implicades i la Generalitat de Catalunya en particular, tenen una excusa menys de les moltes que venen encadenant els darrers anys per justificar la seva inacció, quan no connivència amb el procés de desaparició física d’aquesta singular masia i de tots els valors que representa.

És a la Generalitat, doncs, a qui li toca actuar davant les continues negligències de l’Ajuntament que no vol fer complir la normativa ni els seus propis requeriments al propietari i que s’està mostrant –incomprensiblement, en ser governada per Junts-ERC, partits que hom pressuposaria interessats en salvar-la– com una administració hostil a la preservació de la casa. Fins ara, el departament de Cultura s’emparava en la no finalització del procés de declaració del BCIN i ens deia que tenia les mans lligades per poder actuar, que corresponia a l’ajuntament. Doncs bé, ara aquesta excusa ja no hi és i és a la Generalitat a qui li pertoca complir l’enèsim compromís verbalitzat davant la Iniciativa Popular, el de dur a terme les obres d’apuntalament de la casa i girar la factura, de forma subsidiària, al seu propietari, tal i com estableix la llei. En definitiva, fer allò que l’ajuntament no s’ha atrevit a fer per desídia i per no creure’s mai que la casa és un actiu i un atractiu de primer ordre per al poble d’Alcarràs i les comarques de Ponent. És l’hora que la Generalitat de Catalunya faci complir la Llei de Patrimoni Cultural Català sense més dilacions i, que, en paral·lel, obri el procés d’expropiació de Cal Macià-Casa Vallmanya abans no sigui massa tard i no quedi cap ni rastre físic ni vestigi de la que segons ella, tal i com fa constar en la declaració final aprovada: «mereix gaudir de la protecció de Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Lloc Històric, ja que aquest immoble està vinculat a esdeveniments de la Generalitat republicana i records de la figura del president Macià, primer president de la Generalitat en època moderna».

Heu gastat totes les excuses possibles, ara és l’hora d’actuar: paletes a Vallmanya!