La Paeria de Lleida ha celebrat aquesta setmana el congrés Àgora de Lleida, un espai de debat i reflexió, encara virtual, per a pensar quines poden ser les oportunitats i aliances de la ciutat post-Covid, amb el qual la ciutat de Lleida comença a perfilar la mirada llarga que tota bona governança necessita. Governar és fer-se càrrec de la realitat del dia a dia tal com ens assalta, disposar d’un model de governança és dotar-nos d’una guia que ens eviti les improvisacions i els cops de timó, sempre que ens puguem moure en un marc fàcil de reconèixer. I en aquest context vaig llançar la proposta que Lleida ha de buscar una capitalitat còmplice amb el territori.
Des de mitjans del passat mes de març, un període de temps que se’ns ha fet molt més llarg i feixuc del que ens podíem esperar, totes les administracions, i la pràctica totalitat de les famílies, hem hagut de reformular prioritats, improvisar solucions i recórrer al vell esquema d’encert-error per fer front a la situació de paràlisi de la qual ens havia fet ostatges la pandèmia del coronavirus. Ha estat un marc tan inesperat com desconegut, tan devastador com imprevisible. Com a mínim, teníem un objectiu clar: preservar la salut i salvar el màxim de vides possible, i aquesta ha estat l’única prioritat que, amb encerts i errades, ens ha permès arribar on som ara. I justament ara som en el moment en què sabem que amb el virus hi hem de conviure i que ja és un factor estructural de la realitat que l’ha contaminat tota: de les relacions econòmiques a les socials.
És el moment, doncs, de començar a pensar en un futur a mitjà termini, de posar els llums llargs sense perdre de vista les actuacions que encara són requerides en el dia a dia. Una cosa no treu l’altra. Hem entrat en un terreny desconegut i només podrem albirar possibles sortides des del coneixement parcial que tenim sobre com el virus ens condiciona i en la confiança que els principis de transparència, equitat i solidaritat són ara més necessaris que mai. Fa setmanes que repeteixo que la nostra actuació pública ha de servir per evitar que els més dèbils en surtin més dèbils encara, i no em cansaré de repetir-ho.
Des del cronista Muntaner fins a l’últim polític han reconegut a la ciutat de Lleida la capitalitat, però fent mutar els adjectius: capital de la Terra Ferma, capital de la Catalunya interior, capital de Ponent, segona capital de Catalunya, capital agroramadera... Potser és símptoma que encara Lleida no ha trobat el seu punt exacte de lideratge, ja sigui en el territori físic o en l’imaginari de les persones.
La ciutat de Lleida, al meu entendre, hauria d’aprofundir en l’exercici d’una capitalitat còmplice amb els municipis que la vinculen a la seva realitat econòmica i social i al seu imaginari cultural, que s’estén de la plana al Pirineu. Ser la capital, només ser la capital, no deixa de ser un fet politicoadministratiu que aporta molts avantatges i comporta alguns inconvenients. Cal trobar l’equilibri solidari i empàtic que alliberi la ciutat de la bombolla que manta vegada l’ha envoltat i la faci referent real del territori que representa. Sé que l’alcalde Miquel Pueyo ja té en ment aquesta recerca de les empaties territorials, i per això va promoure fa uns mesos aquelles trobades amb altres capitals de comarca per a generar espais de confiança intermunicipal.
En l’àmbit del món agrari i ramader, el que vertebra encara les nostres principals relacions econòmiques i socials, podem trobar exemples de com Lleida ciutat ha de ser la capital còmplice de la demarcació de Lleida. Venim d’anys d’una certa desconfiança entre les fires de Sant Josep de Mollerussa i Sant Miquel de Lleida que, en més d’una ocasió, ha provocat disfuncions entre les seves ofertes i les demandes dels pagesos. Seria positiu, i ara com ara Lleida pot fer el primer pas, trobar la complicitat d’ambdues institucions firals afectades per un mateix handicap: les fires ja no es podran organitzar com abans.
En canvi, aquest estiu estem tenint un exemple de capitalitat còmplice amb l’establiment d’espais de concentració de treballadors temporers afectats per la Covid-19. Poder traslladar a la capital aquelles persones afectades per la malaltia allibera els municipis fructícoles del Segrià, el Pla d’Urgell i la Noguera dels esforços i les tensions sanitàries que haurien viscut als seus pobles. I, per a exercir de manera còmplice aquesta capitalitat, la Paeria de Lleida ha comptat amb el suport i la empatia de la Diputació de Lleida, aportant els recursos que en cada moment han calgut amb visió àmplia de territori, amb ambició de capitalitat. L’ambició d’aconseguir que el lideratge de Lleida el puguem reivindicar com a propi des de Bellvís a Os de Balaguer, i traçar, al temps, estratègies de complicitat per a fer de Lleida una capital còmplice de la plana al Pirineu.
Des de mitjans del passat mes de març, un període de temps que se’ns ha fet molt més llarg i feixuc del que ens podíem esperar, totes les administracions, i la pràctica totalitat de les famílies, hem hagut de reformular prioritats, improvisar solucions i recórrer al vell esquema d’encert-error per fer front a la situació de paràlisi de la qual ens havia fet ostatges la pandèmia del coronavirus. Ha estat un marc tan inesperat com desconegut, tan devastador com imprevisible. Com a mínim, teníem un objectiu clar: preservar la salut i salvar el màxim de vides possible, i aquesta ha estat l’única prioritat que, amb encerts i errades, ens ha permès arribar on som ara. I justament ara som en el moment en què sabem que amb el virus hi hem de conviure i que ja és un factor estructural de la realitat que l’ha contaminat tota: de les relacions econòmiques a les socials.
És el moment, doncs, de començar a pensar en un futur a mitjà termini, de posar els llums llargs sense perdre de vista les actuacions que encara són requerides en el dia a dia. Una cosa no treu l’altra. Hem entrat en un terreny desconegut i només podrem albirar possibles sortides des del coneixement parcial que tenim sobre com el virus ens condiciona i en la confiança que els principis de transparència, equitat i solidaritat són ara més necessaris que mai. Fa setmanes que repeteixo que la nostra actuació pública ha de servir per evitar que els més dèbils en surtin més dèbils encara, i no em cansaré de repetir-ho.
Des del cronista Muntaner fins a l’últim polític han reconegut a la ciutat de Lleida la capitalitat, però fent mutar els adjectius: capital de la Terra Ferma, capital de la Catalunya interior, capital de Ponent, segona capital de Catalunya, capital agroramadera... Potser és símptoma que encara Lleida no ha trobat el seu punt exacte de lideratge, ja sigui en el territori físic o en l’imaginari de les persones.
La ciutat de Lleida, al meu entendre, hauria d’aprofundir en l’exercici d’una capitalitat còmplice amb els municipis que la vinculen a la seva realitat econòmica i social i al seu imaginari cultural, que s’estén de la plana al Pirineu. Ser la capital, només ser la capital, no deixa de ser un fet politicoadministratiu que aporta molts avantatges i comporta alguns inconvenients. Cal trobar l’equilibri solidari i empàtic que alliberi la ciutat de la bombolla que manta vegada l’ha envoltat i la faci referent real del territori que representa. Sé que l’alcalde Miquel Pueyo ja té en ment aquesta recerca de les empaties territorials, i per això va promoure fa uns mesos aquelles trobades amb altres capitals de comarca per a generar espais de confiança intermunicipal.
En l’àmbit del món agrari i ramader, el que vertebra encara les nostres principals relacions econòmiques i socials, podem trobar exemples de com Lleida ciutat ha de ser la capital còmplice de la demarcació de Lleida. Venim d’anys d’una certa desconfiança entre les fires de Sant Josep de Mollerussa i Sant Miquel de Lleida que, en més d’una ocasió, ha provocat disfuncions entre les seves ofertes i les demandes dels pagesos. Seria positiu, i ara com ara Lleida pot fer el primer pas, trobar la complicitat d’ambdues institucions firals afectades per un mateix handicap: les fires ja no es podran organitzar com abans.
En canvi, aquest estiu estem tenint un exemple de capitalitat còmplice amb l’establiment d’espais de concentració de treballadors temporers afectats per la Covid-19. Poder traslladar a la capital aquelles persones afectades per la malaltia allibera els municipis fructícoles del Segrià, el Pla d’Urgell i la Noguera dels esforços i les tensions sanitàries que haurien viscut als seus pobles. I, per a exercir de manera còmplice aquesta capitalitat, la Paeria de Lleida ha comptat amb el suport i la empatia de la Diputació de Lleida, aportant els recursos que en cada moment han calgut amb visió àmplia de territori, amb ambició de capitalitat. L’ambició d’aconseguir que el lideratge de Lleida el puguem reivindicar com a propi des de Bellvís a Os de Balaguer, i traçar, al temps, estratègies de complicitat per a fer de Lleida una capital còmplice de la plana al Pirineu.