Deia Rovira i Virgili que Companys “Mor com a president de Catalunya i dedica a Catalunya l’últim pensament (....). Per això els catalans, ni els d’ara ni els que han de venir, no l’oblidaran mai. I cada 15 d’octubre, data luctuosa, recordaran el seu nom i el seu sacrifici”. Doncs bé, avui és aquella data luctuosa que evoca l’assassinat a mans de l’Espanya franquista del president Lluís Companys i Jover. Però no només per la seva mort, sinó que recordem el president, sobretot, per una trajectòria vital dedicada a la defensa de la classe obrera, la república i la llibertat del país.
Hi ha un aspecte connatural en la figura de Lluís Companys que passa sovint desapercebut i que cal reivindicar sense ambages: l’ascendència del territori en la conformació de la seva personalitat tan singular. Companys prové d’un entorn de pobles senzills i de ciutats i comarques modestes, molt allunyades dels centres de poder i decisió.
Ja al 1922, Companys funda la Unió de Rabassaires, un sindicat de classe, que agrupava parcers, rabassaires, arrendataris i jornalers, amb dos objectius principals: reivindicar el pes polític de la Catalunya rural i lluitar per una legislació social i agrària ambiciosa. Aquell programa polític va anar evolucionant i canviant de socis referents, però impregnant la Catalunya interior d’una identitat i compromís nacional que, generació rere generació, es manté vigent fins als nostres dies.
Per això, l’àmbit municipal fa temps que treballa per reforçar aquesta rellevància històrica del món rural en la conformació del país i d’una Catalunya ‘catalana’, en el sentit que els territoris interiors són una terra d’oportunitat, real i plausible, davant la pressió despersonalitzadora i desnacionalitzadora dels entorns urbans i metropolitans.
És aquest convenciment rural i republicà que distingeix Companys d’altres presidents de la història el que està en el fons de la raó per la qual la Diputació de Lleida aplica avui polítiques d’equitat redistributiva de recursos i discriminació positiva que afavoreixen el repoblament als municipis. Un ideal que també ha servit per impulsar l’Estatut de Municipis Rurals que el Govern de la Generalitat té previst aprovar avui després d’un llarg exercici de consens de l’anterior Govern amb les entitats municipalistes, i que ha de garantir per llei la igualtat d’oportunitats i de serveis als nostres pobles.
Aquest esforç d’actualització legislativa va acompanyat d’un projecte de transformació socioeconòmica que ens ha de permetre fer arrelar projectes de vida als nostres municipis, i d’una voluntat de musculació nacional, perquè allò que anomenem “territori”, “àmbit rural”, “rerepaís”, o com sigui que en vulguem dir, sempre s’ha comportat com a element natural d’integració a Catalunya i la seva cultura.
Davant l’alarmant retrocés social de la llengua a les grans ciutats i les àrees urbanes, soc del convenciment que la força dels municipis de les terres de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran és mes necessària i imprescindible que mai si es vol avançar en el procés de socialització de la identitat nacional catalana i enfortir, al mateix temps, la idea d’una Catalunya lliure, justa i republicana.
Avui fa 84 anys que el president Companys va ser assassinat per fidelitat a la gent, als seus principis i per la defensa de Catalunya. I amb aquell magnicidi es va voler escarnir un poble que creia en uns ideals de “democràcia”, de “república” i de “llibertat” legítimament guanyats a les urnes. Però malgrat tot i el temps transcorregut, encara no hem arribat al final d’aquell camí que ell, amb la seva mort tan digna, ens va assenyalar.