Totes les ciutats tenen fars. Personalitats que generen unanimitats en positiu. A Balaguer, una d’aquestes persones era Lluís Muixí i Pijoan, referència a Catalunya en el món de la pastisseria que ha mort aquest dissabte als 87 anys.

D’entre les moltes paraules de condol que s’han publicat en les darreres hores, una ha destacat entre la resta: mestre. Muixí ho era, i així era reconegut per tantes persones que havien copsat el seu talent, bé provant pastissos i dolços o bé observant les grans obres de sucre i xocolata que exposà cada Setmana Santa durant gairebé trenta anys, primer a l'aparador de la botiga de la plaça de Sant Jaume i, després, al Passeig de l’Estació, indret on va acabar el seu periple com a professional fa tres anys.

Fill de pastisser, “lo Lluiset” va saber conjugar la finor del treball a l’obrador amb una pastisseria d’espectacle en una època on la cuina no havia arribat als combles de la sofisticació i el show actuals. Va ser un xocolater que va publicitar com ningú l’ofici de pastisser amb les seves grans obres, algunes d’elles molt celebrades i totes esperades a la ciutat de Balaguer i demés rodals del país. 

Era hàbil en l’orfebreria de bomboneria i destre en la gestació de fesomies a gran escala, algunes d’elles de celebritats que va arribar a conèixer i tractar. Era afable i gastava una expressivitat de murri que obria les portes de la seva bondat que podrien acreditar els molts alumnes que van passar per les escoles de reposteria on impartia classes magistrals sobre la xocolata, “que sempre és més bona per treballar que el sucre”.

El sucre donava problemes, però no el va fer desistir mai dels seus propòsits creatius per molt que sovint es trenqués en mil bocins. Sempre se’n sortia, perquè va ser un pencaire, un home d’un món que ja s’escola per l’aigüera del temps, un treballador de gremi. Un artesà que va superar-se, que va ser reconegut arreu per la seva tasca i, ara, recordat per sempre gràcies a les moltes obres que deixa com a llegat. 

Muixí serà enterrat aquest diumenge, just quan els seus col·legues estaran aqueferats ultimant les mones per a l’endemà, que era el seu gran dia. La darrera cirereta de la seva vida. Fins i tot en això ha estat perfeccionista, el mestre.