Joan Porta i Salse tenia un revers que era el Gitano de Balaguer, un personatge que es va fer popular amb la seva música descarada. A partir de la meitat dels anys 90, Porta va saber construir al seu voltant una figura difícil d’encasellar, a mig camí entre el cantautor, el músic de carrer i l’artista amb talent però amb altes dosis d'una irreverència que bevia de les marginalitats socials.
Durant els anys noranta i, especialment, durant la primera dècada del 2000, les seves cançons van començar a circular per bars, festes majors, locals i circuits alternatius de les terres de Ponent fins a convertir-se en petites peces de memòria popular. De Balaguer a tot Catalunya, el Gitano va saber conquerir un públic que gaudia amb les seves melodies i unes lletres curulles de vici i poca-soltades que ningú més s'atrevia a escriure. Les seves passades de frenada eren celebrades i repetides en els ambients festius de les terres de Lleida. Molts se'l van prendre poc seriosament al principi, però mai fallaven a la cita.
El seu secret no era cap fórmula comercial. Era precisament el contrari. El Gitano cantava allò que coneixia, allò que tenia a tocar i el que molts altres preferien no explicar. Les seves lletres parlaven de la nit, les addiccions, alguns amors, els (pocs) diners, la mandra, la feina o la vida als marges, sempre amb una barreja d’humor, ironia i provocació que li era pròpia. No intentava embellir aquell univers on vivia ni convertir-lo en una història exemplar. El mostrava tal com el veia i s'hi recreava.
Ho va fer amb una música igualment difícil de classificar que va saber evolucionar amb el pas dels anys. De la solitària guitarra inicial va a passar a la rumba, el rock, el punk i els ritmes llatins que es barrejaven en unes cançons que tenien alguna cosa de festa i alguna cosa de ressaca. Era música de carrer, però també música de personatge.
Porta havia començat a tocar la guitarra de ben jove i havia passat pel punk amb Mocos Rojos abans d’emprendre una trajectòria pròpia que el va acabar portant a ser un dels referents del Drug'n'Roll, la música que cantava (i lloava sovint) les drogues. A finals dels noranta van arribar els primers discos que el situarien en el mapa de l’escena alternativa. Els títols ja eren bones declaracions d'intencions: "Problemes de nas" (1998) i "Cuando queráis!" (1999) van precedir "La màquina d’ensofatar" (2001), enregistrat ni més ni menys que a l’Havana amb el Combo del Marquès de Sàrries, i "Bufador" (2003). Més endavant arribaria "Diumenge de grams" (2011), el seu darrer gran treball.
Cap de les seves cançons sonaven a les grans ràdios, però el boca-orella va aconseguir trobar viaranys fins al públic. I va ser possible perquè el context social ho va permetre: als anys noranta i als primers 2000 hi havia un circuit cultural català que permetia que artistes singulars circulessin sense necessitat de formar part del gran engranatge de la indústria. Bars, festes majors, sales petites i circuits alternatius feien de xarxa.
I el Gitano hi encaixava perfectament acompanyat sovint d'un estol de personatges de complicada definició: Pepe Dalton, El del maletín, el Cagarranes... formaven un univers de freaks on ell era el rei. La seva música tenia prou personalitat per destacar, prou proximitat per ser compartida i suficient desvergonyiment per ser recordada. A Balaguer, la ciutat del Sant Crist, encara ressona la polèmica per aquella peça seva feta amb una sola paraula: "Mecagondéu".
La popularitat guanyada va acabar traspassant també els límits de la música. El 2011 es va presentar a les eleccions municipals com a candidat a l’alcaldia de Balaguer amb les sigles d’El Gitano de Balaguer portant el seu propi personatge fins al terreny polític i convertint-lo, una vegada més, en una expressió de cultura popular: "Portaré la guitarra als plens i només donaré suport a les polítiques que entrin per l'orella", deia. Aquell show promès no el va aconseguir representar.
Amb els anys, aquella figura que podia semblar estrafolària des de fora va anar adquirint una dimensió diferent. El Gitano de Balaguer havia aconseguit una cosa difícil: convertir la pròpia vida en una obra artística sense necessitat de separar gaire l’una de l’altra. El músic, el personatge i l’home formaven gairebé una sola peça, i amb això va afrontar els darrers anys de la seva vida, quan els excessos li van començar a passar factura. Els problemes de salut mental el van llastar, però encara va tenir esma per fer-los visibles al 2025 en el documental "El carro pel pedregar", dirigit pel balaguerí David Fernández.
Joan Porta va sortir de Balaguer amb una guitarra i un univers propi. I va acabar fent que Balaguer també fos, per a molta gent, una manera de dir música, festa, irreverència i llibertat. No va necessitar convertir-se en una estrella convencional. Li va bastar amb convertir-se en un mite petit, de poble, de Ponent, dels que creixen de boca en boca i acaben formant part de la memòria col·lectiva. Així serà recordat per tots aquells que el van gaudir, que són incomptables.
