El passat diumenge, el Teatre Kursaal va inaugurar una nova temporada operística amb una exitosa producció mozartiana dels Amics de l'Òpera de Sabadell. 

La veterana companyia vallesana va reposar la seva producció de la darrera òpera bufa del W. A. Mozart, l'exquisida Così fan tutte, un títol que ja havíem tingut ocasió d'escoltar a Manresa la temporada 2009- 2010. Com en aquella ocasió, Pau Monterde signava la direcció escènica del muntatge, amb una lectura fluida i dinàmica plenament al servei de la narració de l'acció dramàtica. Una escenografia sintètica i concisa, amarada de lluminositat napolitana i d'evocadores ressonàncies classicitzants (perspectiva fugada, columnates, marmòria blancor...), va sevir de marc per a uns intèrprets que van saber esprémer amb desimboltura i intel·ligència la simpàtica trama de coquetejos i transvestiments concebuda per l'intrèpid llibretista Lorenzo Da Ponte. 

En l'aspecte vocal, l'escollit repartiment sabadellenc va reeixir davant d'una partitura que, a banda de números solistes de diversa envergadura, comprèn un gran nombre de concertants que exigeixen molta compenetració entre els intèrprets. I en quest sentit, el treball conjunt va resultar francament exemplar. La barcelonina Núria Vilà va tornar a seduir al públic manresà - cada cop més entusiasta - amb una brillant interpretació del rol de Fiordiligi, resolent amb bon ofici l'endimoniada ària “Come scoglio” del primer acte, exhibint un cant exquisit i refinat en els números conjunts i rubricant una memorable ària del segon acte. Especialment lluïdes van ser les seves intervencions amb l'esplèndida Dorabella d'Anna Tobella, qui va oferir-nos una completíssima recreació de la més entregada de les dues germanes. Va completar els rols femenins, la simpàtica Despina de la sempre xamosa Elisa Vélez. 

Carles Pachón va tornar al Kursaal convertit en una de les veus emergents més portentoses del panorama líric català. Dotat d'un instrument privilegiat i d'un prodigiós instint musical, la seva recreació del personatge de Guglielmo va ser d'una maduresa excepcional per a un baríton de 22 anys. De no torçar-se, la seva carrera apunta ben amunt en el firmament operístic. Al seu costat va brillar també el debutant Joan Francesc Folqué en el paper de Ferrando. El jove tenor, deixeble de la mezzo manresana Mireia Pintó, va cantar amb gust i elegància, guanyant seguretat, solidesa i desimboltura a mesura que avançava la representació. El veterà Enric Martínez – Castignani (Don Alfonso) va completar el repartiment amb autoritat i gran solvència. 

Al bon fer dels cantants solistes s'hi van sumar el cor i l'orquestra vallesans, sota l'atenta i dinàmica batuta del mestre Gil de Tejada, qui va superar amb nota el repte de concertar una de les òperes més exigents del catàleg mozartià. 

Malgrat les tres llargues hores d'espectacle, el públic va sortir satisfet i reconfortat per una vetllada teatral d'alta volada musical.