Abans d’acabar la sessió matinal de la Jornada d’Economia de Caixa Manresa, Salvador Alemany, president d’Abertis, ha centrat el seu discurs en les infraestructures de l’endemà de la crisi i ha remarcat que “les infraestructures per a la mobilitat són, en bona mesura, el cor del desenvolupament econòmic i social dels països i dels territoris perquè creen les bases i les condicions de possibilitat per a pràcticament tota l’activitat econòmica que coneixem”.

Alemany ha afirmat que, tot i les resistències dels territoris a admetre certes infraestructures que els travessen, “hem de fer escenaris de futur per visualitzar les necessitats; cal treballar amb una planificació a llarg termini”. Per exemple, segons ha explicat, “el govern britànic ha demanat a l’aeroport de Lutton, un dels més petits de Londres, quines previsions de creixement té per al 2030. Ens fem aquí preguntes així? Quina previsió tenim de l’aeroport del Prat per al 2030? Hem de pensar amb perspectiva i prendre decisions de futur, ara, no pas amagar el cap sota l’ala. Naturalment que el model s’haurà d’anar modificant amb el temps, però almenys tindrem un model clar”. Tot i així, ha remarcat que “no pot ser que en temes de país hi hagi desacords, com els que hi pot haver arran del Pla Nacional d’Infraestructures, que el Govern de la Generalitat presenta aquesta setmana”.

El president d’Abertis creu que “no podem contemplar les infraestructures de transport terrestre, aeri o marítim, les telecomunicacions, l’energia, les plataformes logístiques com a sistemes que operen aïlladament els uns dels altres”. En canvi, considera que “cal disposar de polítiques del territori que internalitzin aquesta visió de conjunt, interdependent i de coordinació territorial, no només local o regional. Una visió que hauria de ser la pròpia d’uns processos de planificació que demanden una perspectiva a llarg termini que ultrapassa el cicle polític característic d’una o dues legislatures i, òbviament, el pressupostari”.

Salvador Alemany ha conclòs que “hem de fer previsions a 10 i 12 anys vista, prendre decisions, debatre-les, explicar-les bé, consensuar-les i assumir-les. La societat civil ha de comprendre-les i assumir-les –o plantejar-ne d’altres igualment a mig i llarg termini. Amb un treball previ ben planificat i ben fet podem fer les coses millor, perquè no hi ha ningú que tingui mala voluntat ni que vulgui fer malament les coses”.

Taula rodona “Empreses i universitat, una parella complicada?”
En la taula rodona de la tarda, Joaquim Coello, president d’Applus+ i del Consell Social de la UB, ha remarcat la importància que té la recerca científica i tecnològica per a l’empresa. Coello ha fet referència al model nord-americà, en què “les universitats tenen competència entre si, obtenen recursos, contracten professors i creen productes dels quals es beneficia el mercat”. Segons ell, “a l’estat espanyol hi ha una manca de mecanismes de gestió responsables i seriosos, i cal que la societat emprengui millores en temes de finançament i de governança”. Igualment, per a Coello, “convé la lliure contractació de personal docent de funcionariat”. Coello considera que la reforma de la Universitat “és indispensable per tal de millorar la competitivitat”.

Núria Basi, presidenta d’Armand Basi i del Consell Social la UPF, ha explicat la seva experiència en aquesta universitat “jove i amb molta empenta i motivació”. Basi considera que, en general, “les empreses no s’han preocupat de la procedència del seu personal. Fins ara no hi paraven atenció, ni les universitats demanaven el parer de les empreses a l’hora de crear els seus plans estudis”. Tot i així, “això està canviant, ara la universitat té en compte les necessitats de les empreses, cada vegada universitat i empresa van més juntes”, i tenen clar que cal potenciar tres aspectes: “competitivitat, creativitat i internacionalització”. D’altra banda, ha considerat que “hi ha el problema que no està plenament reconegut el fet que el professorat tingui contacte amb l’empresa”. També troba a faltar “el treball conjunt entre les diverses universitats, de vegades es fan la competència en comptes de treballar conjuntament”.

Ramon Roca, president de Ros Roca i del Consell Social de la UPF, ha aportat dades segons les quals “el 85% dels empresaris reconeixem que seria interessant col·laborar amb la universitat, però només el 20% acaba fent-ho. És doncs una voluntat que no s’acaba de fer realitat”. Per a Roca, “amb el pla Bolonya es pot millorar el tema de les pràctiques d’estudiants a l’empresa, per tal d’aproximar els dos móns. D’altra banda, també cal millorar la mobilitat d’alumnes i de professors. Només el 2% dels alumnes surten fora: com volem aleshores que quan siguin a l’empresa apostin per la internacionalització. En canvi, en el cas de la Universitat de Lleida, el percentatge d’estrangers és del 6 o 7%”. Ramon Roca també creu que cal millorar la formació continuada: “les empreses formem cada cop més el personal, però potser lluny de la universitat. Per als professors, una pràctica en una empresa que pot significar un projecte important, és menys reconegut que no pas la publicació d’un article en una revista especialitzada. Per tant, promovem l’escriure, però no l’executar... Estudiem molt bé, però aquesta recerca no acaba arribant a la societat, a través de l’empresa”.

Joaquim Boixareu, conseller delegat d’Irestal Group i president del Consell Social de la UPC, ha considerat que “universitat i empresa són properes, però viuen d’esquena, perquè tenen objectius diferents. L’objectiu dels professors universitaris és publicar, i el de l’empresa és fer. Això fa difícil conjugar objectius i interessos. També és diferent el tempo, els ritmes a l’hora de treballar. Des de la universitat es pot engegar un tema i no passa res si triga a acabar-lo. L’empresa té un objectiu comercial, i si no ho fa ràpid, els competidors ho fan abans. A la universitat costa passar a l’acció, executar, perquè no hi ha res que incentivi a fer-ho”. Tot i així, també cal trencar una llança al seu favor: “contràriament al que es pensa, malgrat que els professors tenen llibertat de càtedra, en conjunt els professors universitaris són disciplinats, i això es pot constatar observant la quantitat de publicacions que fan a revistes”. També considera que “la governança és la gran mancança de la universitat, així com el fet que la majoria d’empreses siguin mitjanes i petites”. Finalment, Boixareu ha fet referència al cas de Finlàndia, en què “el 55% de les empreses innovadores tenen programes de treball conjunt amb la universitat, davant del 20% en el cas de Catalunya”.

La Jornada ha finalitzat amb un resum de totes les intervencions a càrrec de quatre periodistes que han fet el paper de relators: Mònica Terribas (TV3); Ariadna Trillas (El Pais); Martí Saballs (Expansión) i Manel Pérez (La Vanguardia).