Si fem una mirada retrospectiva a l'atenció primària catalana és innegable que en termes de qualitat assistencial i accessibilitat s'ha vist enfortida d'abans en ara. Tot i això, el sistema sanitari català es va debilitant progressiva però incessablement degut a un model on la major part dels recursos es destinen als grans hospitals i a costoses i sofisticades tecnologies mèdiques.
El problema d'aquest model "hospitalocèntric" no només rau en la gestió de recursos, sinó que en l'ideari col·lectiu aquests grans hospitals "de referència" són els que més visibilitat social tenen i, per tant se'ls acaba atribuint exclusivament, i moltes vegades de manera injusta, el prestigi que té actualment el conjunt de la sanitat catalana.
Aquest model altament "medicalitzador" té una forta càrrega ideològica neoliberal i tendeix a assenyalar als malalts com a còmplices i culpables de la malaltia, de la despesa irracional i del mal ús tant de la medicació com de les infraestructures sanitàries. A més, aquest model intenta caracteritzar la sanitat pública com a poc competitiva i/o eficient per tal de poder justificar una gestió exclusivament mercantil dels recursos sanitaris que acaba donant lloc a l'aplicació de re-pagaments (que no co-pagaments), deduccions d'impostos per tenir assegurances mèdiques privades, privatització de la gestió o proveint alguns serveis des d'empreses privades i, per tant s'entra en el binomi de sempre en el que les classes altes hi surten guanyant i les classes populars malmeses.
Un exemple que il·lustra molt bé aquest tipus de model és el que reflecteix el pressupost en sanitat que es va aprovar per a l'any 2017, que presentava un increment de 364M d'euros respecte al de l'any anterior. D'aquests 364 milions d'euros 228M es van invertir en l'increment de receptes. Pel pla de xoc per reduir les llistes d'espera, el qual per part dels professionals era considerat com a molt necessari per a revertir la situació actual, s'havien projectat inicialment més de 100 milions d'euros, però finalment només s'hi van destinar 35 milions d'euros. Uns escassos 22 milions d'euros van anar a parar a inversions, reposicions i obres. Tampoc es va preveure cap mena d'increment de sous, no es van pagar les pagues pendents, i tampoc es van incorporar nous professionals a la plantilla. L'única dada mitjanament positiva va ser la relacionada amb la inversió en salut mental que va augmentar fins als 99 milions d'euros.
Tal com es pot comprovar la major part d'aquest augment del pressupost no es destina ni a la promoció ni tampoc a la prevenció de la salut, sinó que es destina a apuntalar el model actual en lloc de descentralitzar-lo, sense cap partida per augmentar la necessària inversió en atenció primària i comunitària.
Com deia Barbara Starfield, pediatra i impulsora de l'atenció primària a nivell internacional: "La base d'una sanitat pública competent no recau en el nombre d'especialistes o hospitals capdavanters per ciutadà, sinó en la ràtio i la qualitat dels metges d'atenció primària".
Cal revertir el model posant l'atenció primària i comunitària al centre de la lupa, buscar prevenir i mantenir la salut en lloc de curar i recuperar-se de la malaltia, deixar de banda tractar malalties per a poder tractar pacients, desparasitar la sanitat d'aquells que busquen un lucre, deixar de sobremedicar les persones i incidir en promoure estils de vida saludables i en comunitat. Només així podrem caminar cap a un nou model sanitari on les persones, i no el mercat, estiguin al centre.
El problema d'aquest model "hospitalocèntric" no només rau en la gestió de recursos, sinó que en l'ideari col·lectiu aquests grans hospitals "de referència" són els que més visibilitat social tenen i, per tant se'ls acaba atribuint exclusivament, i moltes vegades de manera injusta, el prestigi que té actualment el conjunt de la sanitat catalana.
Aquest model altament "medicalitzador" té una forta càrrega ideològica neoliberal i tendeix a assenyalar als malalts com a còmplices i culpables de la malaltia, de la despesa irracional i del mal ús tant de la medicació com de les infraestructures sanitàries. A més, aquest model intenta caracteritzar la sanitat pública com a poc competitiva i/o eficient per tal de poder justificar una gestió exclusivament mercantil dels recursos sanitaris que acaba donant lloc a l'aplicació de re-pagaments (que no co-pagaments), deduccions d'impostos per tenir assegurances mèdiques privades, privatització de la gestió o proveint alguns serveis des d'empreses privades i, per tant s'entra en el binomi de sempre en el que les classes altes hi surten guanyant i les classes populars malmeses.
Un exemple que il·lustra molt bé aquest tipus de model és el que reflecteix el pressupost en sanitat que es va aprovar per a l'any 2017, que presentava un increment de 364M d'euros respecte al de l'any anterior. D'aquests 364 milions d'euros 228M es van invertir en l'increment de receptes. Pel pla de xoc per reduir les llistes d'espera, el qual per part dels professionals era considerat com a molt necessari per a revertir la situació actual, s'havien projectat inicialment més de 100 milions d'euros, però finalment només s'hi van destinar 35 milions d'euros. Uns escassos 22 milions d'euros van anar a parar a inversions, reposicions i obres. Tampoc es va preveure cap mena d'increment de sous, no es van pagar les pagues pendents, i tampoc es van incorporar nous professionals a la plantilla. L'única dada mitjanament positiva va ser la relacionada amb la inversió en salut mental que va augmentar fins als 99 milions d'euros.
Tal com es pot comprovar la major part d'aquest augment del pressupost no es destina ni a la promoció ni tampoc a la prevenció de la salut, sinó que es destina a apuntalar el model actual en lloc de descentralitzar-lo, sense cap partida per augmentar la necessària inversió en atenció primària i comunitària.
Com deia Barbara Starfield, pediatra i impulsora de l'atenció primària a nivell internacional: "La base d'una sanitat pública competent no recau en el nombre d'especialistes o hospitals capdavanters per ciutadà, sinó en la ràtio i la qualitat dels metges d'atenció primària".
Cal revertir el model posant l'atenció primària i comunitària al centre de la lupa, buscar prevenir i mantenir la salut en lloc de curar i recuperar-se de la malaltia, deixar de banda tractar malalties per a poder tractar pacients, desparasitar la sanitat d'aquells que busquen un lucre, deixar de sobremedicar les persones i incidir en promoure estils de vida saludables i en comunitat. Només així podrem caminar cap a un nou model sanitari on les persones, i no el mercat, estiguin al centre.
