Són les set de la tarda i travesso la plaça Sant Domènec. A un costat, petits que juguen i criden alegrement; a l'altre, com si un mur invisible els separés, un grup de persones consumint alcohol. Les mateixes cares de sempre, encadenant bric rere bric, cervesa rere cervesa. De tant en tant, se senten crits o sorgeixen baralles, i mentre els veïns es miren la situació amb preocupació, aquells que consumeixen continuen abocant-se a un pou que cada dia sembla més profund. A la plaça queden les ampolles buides, els crits i els rostres de qui, sense ser-ne gaire conscient, necessita ajuda urgent per aturar l'espiral de consum.
És un problema que no desapareixerà mirant cap a una altra banda. L'alcohol, tot i ser una substància legal i molt acceptada socialment, és causant d'una part gens menyspreable de les urgències hospitalàries, dels accidents de trànsit i de dinàmiques familiars que s'enfonsen entre crits, silencis i promeses incomplertes. A més, sovint es converteix en la porta d'entrada a altres drogues com l'heroïna, la cocaïna o les substàncies sintètiques, de manera que la situació de la persona addicta es cronifica, les seves relacions personals es deterioren meteòricament i el seu entorn es degrada. Veïns que se senten insegurs, un espai públic amb més deixalles i un cost sanitari i de seguretat elevadíssim també acaben sent símptomes evidents d'aquesta ferida oberta anomenada addicció.
Davant d'aquest panorama, la resposta política que se sol plantejar queda curta o fins i tot empitjora les coses. Les propostes de la dreta i l'extrema dreta passen per "fer fora" la gent que consumeix de Sant Domènec, com si el simple fet de traslladar-la a un altre barri o apartar-la de la vista fos una solució. La realitat, però, és que això no ajuda les persones a superar l'addicció ni a garantir una vida digna; senzillament, desplaça el problema a un altre indret. El que molesta no és la pobresa o l'addicció, sinó la incomoditat de veure-la al costat de casa.
Per la seva banda, el govern municipal ha plantejat l'ingrés forçós dels addictes com a "mesura estrella". A ulls de molta gent pot sonar bé, però l'evidència científica demostra que aquest tipus d'ingrés involuntari té poc recorregut. Sense la consciència que s'és un addicte i la voluntat de la persona d'afrontar l'addicció, la imposició externa no sol donar resultats, i fins i tot pot empitjorar la situació. A més, aquesta mesura suposa un cost sanitari força elevat, per no parlar de la vulneració de drets que suposa.
És en aquest punt on apareix la necessitat d'un centre de reducció de danys, no només per a drogues dures com l'heroïna i la cocaïna, sinó també per a l'alcohol. I cal deixar-ho ben clar: un centre de reducció de danys no és un lloc on es promogui el consum; és un espai on s'atenen persones que ja consumeixen, per reduir els riscos i els impactes negatius en la seva salut i en la de tot el seu entorn. Això implica oferir supervisió mèdica, consell sanitari, material segur en cas de drogues injectades i una orientació constant cap a tractaments de desintoxicació i rehabilitació. En el cas de l'alcohol, s'hi incorporen serveis per reconèixer els símptomes d'abstinència, guiar en un procés per reduir el consum i, quan la persona hi estigui disposada, fer el pas cap a una deshabituació completa. Els centres de reducció de danys també proporcionen suport psicològic i social. I és que les addiccions no tenen només una dimensió física: sovint amaguen depressions, angoixes, traumes o senzillament una manca de recursos vitals.
Les famílies tampoc han de quedar fora de l'equació, perquè conviure amb un alcohòlic o una persona addicta és un desgast constant que les aïlla i les fa sentir culpables. Un centre de reducció de danys també pot tenir la capacitat d'oferir espais d'escolta, de teràpia i de formació, de manera que la persona addicta i la seva família trobin acompanyament en un camí que és de tot menys fàcil. Lluny de convertir el barri en un suposat "focus" de consum, el que fa és atreure l'atenció sanitària on ja existeix un problema real, palpable i visible i ajuda a poder institucionalitzar aquella gent que n'ofereix resistències. L'experiència d'altres ciutats on funcionen centres de reducció de danys ens mostra que, si el consum es fa de manera supervisada i en un lloc específic, els carrers deixen de ser escenari de desesperació, violència i deixalles, i, alhora, s'obre una porta perquè qui ho necessita pugui iniciar un tractament de desintoxicació i rehabilitació de veritat. A més, també s'allibera el sistema sanitari d'urgències innecessàries, als cossos policials d'actuar en situacions que requereixen una formació que no tenen i, en última instància, es millora la convivència veïnal, perquè no cal amagar-se a consumir a l'ombra d'un portal o fer-ho en una plaça on juguen criatures, perquè tens un lloc preparat per fer un consum més segur.
Només amb mesures com un centre de reducció de danys podrem atacar l'arrel del problema i no limitar-nos a traslladar-lo d'una banda a l'altra de la ciutat. En aquesta cruïlla, el gest polític que s'espera ha de ser valent: cal comptar amb un centre amb serveis complets i professionals qualificats, assumir el cost polític inicial que això pot comportar i, sobretot, defensar-ne la necessitat davant d'una opinió pública que, com que no té tota la informació, sovint s'hi mostra recelosa. El repte no és senzill: requereix la complicitat dels veïns, la implicació d'entitats socials i el compromís dels serveis de salut i el conjunt de les administracions. Però precisament és aquí on es demostra si realment volem una ciutat que es preocupi per la gent que hi viu o si només volem fer-la fora perquè no ens agrada veure'n les misèries. Les societats no es mesuren per com tracten els més forts, sinó per la capacitat de tractar a qui es troba en situació de vulnerabilitat. I Sant Domènec, massa sovint, ens recorda que no podem mirar cap a una altra banda.
