A l'escola cada dia s'acumulen moltes emocions per ser viscudes. Aquesta sensació no és estranya per aquelles persones que compartim el dia a dia a una aula, sigui d'infantil, primària o secundària. Però una emoció en concret s'ha anat instal·lant, cada vegada més, als centres escolars fins a deixar de ser estranya, lamentablement, perquè l'hem normalitzat: la preocupació a que els infants que acollim cada dia als nostres centres no tinguin un lloc on viure o que aquest estigui en risc. Avui en dia no tots tenen un habitatge segur i estable. Com pot haver-hi educació, aprenentatge, benestar, si no garantim un dels drets bàsics dels infants que és el dret a tenir un lloc on viure?
Justament això és el que està passant a la nostra escola, amb el cas d'una família que va arribar com a refugiada fa vora un any. Fins ara ha tingut un lloc on viure, però aquestes setmanes han de marxar de la llar on han viscut i xoquen amb la gran problemàtica que és trobar i accedir a un habitatge. Sabem que no és una situació nova, que podem comptar diversos casos d'infants al Bages per qui la paraula desnonament ja forma part de les seves vides. És just que per a ells viure suposi un repte que implica més dolor que alegria?
Davant aquesta problemàtica l'escola no es queda quieta, es mou. I aquí és on comencen les trucades i a picar diferents portes, juntament amb la família, per trobar una alternativa, per trobar un lloc on viure. La sorpresa, però és el xoc de topar amb un mur com és el racisme immobiliari.
Tots podem veure l'oferta de pisos en les pàgines web de les immobiliàries i en els seus portals. Des de la codirecció de l'escola es fa una primera trucada per rebre més informació sobre aquests pisos i sembla que hi ha disponibilitat. Ara bé, en explicar que seria per a una família migrant del nostre centre, amb permís de treball i de residència, que la coneixem, llavors la resposta és no. Ja no hi ha opció de llogar el pis pel sol fet de no ser d'aquí. Però és que totes les persones del món no hem de tenir els mateixos drets?
A la preocupació inicial s'afegeix el malestar i la injustícia de veure que el problema va més enllà d'una família en concret, que aquest cas no deixa de ser un més entre els molts que s'acumulen als despatxos de Serveis Socials. Però que ens continua interpel·lant i ens seguim preguntant quina societat volem construir.
Des de l'escola, continuarem acompanyant els infants i la família en aquest moment, però és evident que cal que altres agents i entorns intervinguin agafant el compromís per no permetre que aquestes situacions es continuïn donant.