Aquest article o petit manual va dirigit a qualsevol pare o mare que estigui a punt de passar pel procés de preinscripció d'un infant a I3 o d'un jove a 1r d'ESO, però també als seu amics i familiars amb qui necessitarà compartir les cabòries i, de fet, a qualsevol persona que li interessi i vulgui opinar sobre educació, que és gairebé tothom. Aviso que no és curt, però crec que el tema s'ho val. Començo amb algunes reflexions generals i, més endavant, desgranaré alguns dels dilemes més típics, per si algú vol buscar directament aquells que més li inquieten. 

És un article que, sent sincer, no tinc clar si escric com a regidor d'Educació o com a pare de tres fills que ha passat per aquest procés amb molta intensitat. Segurament, una barreja de tot, i com a persona interessada en el tema i que, per feina i coneixences, he participat en desenes de converses amb pares i mares que estaven passant o acabaven de passar per aquest procés, escoltant i aprenent de les seves reflexions i, sovint, dels seus neguits. De fet, un dels comentaris habituals és que "en aquests moments m'agradaria viure en un poble on només hi ha hagués una escola i així no hauria de triar".

Veient que una part important de les famílies viuen el procés amb incomoditat, com a mínim, i en alguns casos amb patiment i tot, he cregut convenient compartir tot el que he anat aprenent sobre la qüestió per si pot ser d'interès a algú i així s'estalvia alguna preocupació i pot prendre una decisió millor o la mateixa però amb encara més convicció. Són reflexions que comparteixo, fruits d'unes vivències particulars, no extrapolables a tothom. Cal ser crític amb un sistema injust i inequitatiu, però no amb les decisions personals de cadascú. Evidentment, no pretenc que tota la ciutadania ho vegi i ho visqui com jo. Hi haurà persones que pensaran tot el contrari i ho respecto. Però si a algú li pot ser útil, ja em donaré per satisfet.
 
Per començar és bo tenir present que a l'hora de triar escola cada família té uns condicionants propis que ningú més pot valorar des de fora. Per exemple, haver anat a tal escola com a infant pot ser un motiu d'atracció si se'n té un bon record, o just el contrari. Tenir-hi uns avis a la vora o la feina a prop, també pot ser un factor important, per facilitar la logística familiar. I la ideologia, o l'estil de criança, entre altres. Tota decisió respon a uns motius més o menys explícits, i tractant-se dels nostres infants, ningú pren decisions per fer mal a ningú, sinó pensant en allò que és millor per la criatura. Per tant, no deixeu que ningú jutgi alegrament la vostra priorització d'escoles, perquè ningú s'estima més els vostres fills que vosaltres mateixos.

I en aquesta línia, no hi ha escoles bones i dolentes. Massa sovint he sentit i llegit el mantra xenòfob que "s'estan carregant les poques escoles que funcionen", com a sinònim de "ara hi ha immigrants a totes les escoles". Una escola no funciona o deixa de "funcionar" depenent de la seva composició social. I si un projecte educatiu no se sap adaptar a la realitat dels alumnes del seu barri, és que cal revisar-lo. La realitat és que les escoles funcionen perquè a tot arreu hi ha una gran majoria de mestres vocacionals, que no només hi dediquen moltes hores a canvi d'un dels pitjors sous de l'Estat, sinó que són hores d'una gran intensitat, on els docents implicats hi aboquen el 100% o més de les seves neurones i energies, davant d'uns infants i joves que no ho posen gens fàcil. És una feina esgotadora, com ho pot ser qualsevol feina totalment física, i a la vegada, pot ser molt gratificant si creus en allò que fas. I sí, també hi ha alguns ineptes o professionals insuficientment formats (més responsabilitat del sistema formatiu que del propi aprenent) fent de mestre, com a totes les feines del món. I en qualsevol de les escoles més prestigioses te'n pots trobar algun, ja que hi ha una gran mobilitat laboral. Però l'absoluta majoria són bones persones, treballadores i compromeses, en qui pots confiar i que, amb els pocs recursos que tenen, fan una gran tasca.

Per tant, primera consideració important: les escoles "funcionen" i la pràctica totalitat de famílies de les escoles i instituts de Manresa estan contents amb l'escola on són. Així mateix ho van mostrar la totalitat de la famílies que van venir l'any passat a les xerrades informatives sobre totes les escoles de Manresa. I això trasllada a la família oient el missatge que cal reduir el neguit: estem triant entre bones opcions amb matisos, no entre una opció perfecta i una de desastrosa. I sí, hi ha demandes de canvi d'escola, però no ho són gairebé mai pel projecte educatiu del centre, sinó per canvis de domicili o per problemes greus que aquell infant ha patit i que podria haver patit a qualsevol escola.

A partir d'aquí, entrem a desmuntar alguns dels dilemes i pors que les famílies podem tenir al llarg del procés d'escolarització:

1. En aquests moments, en qui he de confiar? Escolta a tanta gent com consideris, però confia, sobretot, en tu mateix. Coneix, deixa't sorprendre, i fes cas a les emocions que et desperten: on et sents còmode, on et sents com a casa, on hi ha unes mestres amb qui connectes, que sents que cuidaran i educaran el teu infant d'una manera semblant al teu estil de criança (tot i que un infant tingui models adults diferents, també pot ser bo). I per tenir un bon criteri, és clau que hi dediquis temps, i que t'informis bé, directament, sense filtres.

2. Les escoles són molt diferents entre elles? És normal que en el moment de prendre una decisió, necessitem fixar-nos en les diferències entre les opcions. I hi són: hi ha projectes educatius singulars, hi ha instal·lacions diverses i serveis diferents. Però això no ens ha de fer oblidar que totes les escoles tenen moltes més semblances que diferències. Perquè a Manresa totes les escoles tenen finançament públic (les públiques i les concertades); a totes cal pagar una quota o altra (a les públiques també es paga el material i les sortides, i les quotes de les concertades manresanes estan molt per sota de les exclusives d'altres bandes); a totes segueixen el mateix currículum i a totes s'hi acaben fent gairebé les mateixes assignatures (amb uns noms o altres i agrupades o ordenades d'una manera o altra); a totes hi ha infants amb necessitats específiques de suport educatiu per discapacitat física o intel·lectual (NESE-A), ja que es procura distribuir-los el màxim d'equitativament possible per garantir-los una millor atenció; i a totes les escoles de Manresa hi ha infants d'orígens estrangers (amb proporcions diverses, però cada cop menys). Dit d'una altra manera, a Manresa no hi ha cap escola privada no-concertada, cap escola que segregi per sexe, cap escola elitista, cap escola sense infants amb dificultats ni cap escola sense immigrants.

3. I en aquesta escola, el meu fill hi aprendrà de veritat? Aprendrà a llegir i a escriure? I matemàtiques? I adquirirà un bon nivell de coneixements? És un dels neguits més habituals i profunds i que convé abordar. Per això és clau entendre que a l'escola hi aprendrà molt, però sobretot adquirirà un bon nivell de coneixements i habilitats si a casa hi té un bon suport. Hi ha infants que aprenen sols i espontàniament, però molts tenen alguna dificultat en alguna qüestió o altra i necessitaran el teu suport. Per exemple, a l'hora d'aprendre a escriure i llegir, si a casa tenen algú que hi estigui a sobre, que s'interessi per com avancen i que, si cal, s'assegui al seu costat una estoneta cada dia per practicar la lectura i la cal·ligrafia, aquest infant n'acabarà aprenent. Cal deixar clar que, en l'educació dels infants, el màxim responsable és la família, ja que l'infant aprèn molts coneixements i sobretot aptituds i valors fora de l'escola. Per exemple, la cultura de l'esforç no només es treballa a l'escola, sinó també amb la família, fent feines de casa amb els pares o els avis, estudiant música o entrenant un esport. 

Si tu, com a pare o mare, t'hi pots i vols dedicar, el teu fill se'n sortirà i aprendrà les habilitats més complexes i més elementals per a tots els seus futurs aprenentatges, vagi a l'escola que vagi. I quant a coneixements, si a la família gaudiu de la cultura, el vostre fill també en tindrà. Ser uns bons referents lectors, o llegir-los molts contes a ells, és molt més important que l'escola que triïs. Això és així en totes aquelles famílies que tenen cert nivell cultural o que, tot i tenir un baix capital cultural, tenen unes altes expectatives educatives per als seus fills i s'hi esforçaran. Els estudis demostren que els infants d'aquestes famílies acaben l'educació obligatòria amb resultats acadèmics molt semblants indiferentment de si van a un centre o a un altre, tant si hi ha molt alumnat benestant o molt alumnat empobrit culturalment (més que econòmicament). Per contra, per l'infant que té una família del tot analfabeta o que, tot i tenir estudis, no es preocupa per la cultura ni l'educació dels seus fills, per aquest infant, l'escola sí que serà del tot determinant per al seu nivell acadèmic.

4. Hi aprendrà a parlar bé el català? Si el teu infant és molt petit, et pot preocupar si a tal escola hi aprendrà més o menys bé a parlar català. Cal acceptar que a totes les escoles els infants hi senten castellà, i moltes altres llengües, i sí, també hi aprenen barbarismes i al principi els fa molta gràcia barrejar llengües. Però ben aviat, entre els quatre i cinc anys, aprenen a diferenciar-les perfectament. Altre cop, allò més important, és allò que visqui a l'entorn familiar. I si és un tema que per tu és important, és bo treballar l'activista lingüístic que molts catalanoparlants portem a dins. Perquè a dins i fora l'escola es trobarà en contextos on el castellà és majoritari, i haurà d'aprendre a mantenir la seva llengua. I si vols que tingui una bona riquesa lingüística, de nou, llegeix-li contes cada dia, ja que els textos escrits tenen un ventall molt més ampli de vocabulari que les nostres converses. I si et preocupa la supervivència del català, tingues claríssim que la teva família farà molt més pel català compartint-lo amb famílies que encara no l'han après.

5. En alguns centres hi ha massa immigració o massa NEE-B? A Manresa, tota la comunitat educativa estem treballant perquè la composició social de les escoles deixi de ser un dels motius en la tria de centre. A 1r d'ESO això ja s'ha aconseguit, i és pràcticament igual a quin centre es vagi, que hi ha el mateix nivell d'ordinaris i amb necessitats específiques de suport educatiu per motius socio-econòmics, els anomenats NEE-B. I a infantil i primària, estem en procés, i en algunes escoles s'ha aconseguit revertir una dinàmica negativa de 20 anys i en altres encara no, però dependrà de les decisions de tots plegats que avancem més o menys ràpidament. Per cert, davant l'alarma que pot crear la proporció de NEE-B de la ciutat o d'un determinat centre, és important explicar que aquí dins, entre els infants NEE-B, hi ha un ventall molt ampli de famílies, tant d'origen estranger com autòctones (més del que la gent es pensa), des de famílies amb moltes dificultats econòmiques a altres ben normalitzades i que l'única ajuda que reben és una beca parcial de menjador (aquí hi ha mares solteres, un dels dos progenitors amb excedència per cura de fills petits, etc), o també famílies que estan del tot bé econòmicament però que fa menys de dos anys que han arribat a Catalunya i que, per tant, s'entén que el seu infant té una dificultat afegida en l'aprenentatge de la llengua (per exemple, els fills dels metges sud-americans o de l'Europa de l'Est que tots ens trobem al CAP). 
 
6. Però i si el meu fill és l'únic infant "d'origen català"? Aquesta, no ens enganyem, és una de les pors que més he sentit parlant amb famílies i que jo també vaig viure i, per tant, comprenc. Hi pot haver famílies que no tinguin aquesta por, cosa que cal celebrar, senyal que han fet un treball que, com a conjunt de societat, estem fent massa lentament, que és entendre que tots els infants que viuen a Catalunya són catalans, i que tots tenen les seves diferències i semblances, indiferentment dels orígens. Però majoritàriament no som aquí. Una part important dels actuals pares i mares no va conviure mai amb companys vinguts d'altres continents, o era molt anecdòtic: un o dos immigrants per aula, acabats d'arribar i amb qui rarament vam establir amistats, amb algunes positives excepcions. I per tant, és comprensible que puguem tenir por que el nostre fill sigui el diferent, l'estrany, que li costi fer amistats, que no hi aprengui tant. L'experiència personal és que aquesta por no desapareix d'un dia per l'altre, però es va difuminant poc a poc, a mesura que el teu fill es va fent gran i veus que està bé, que aprèn, que ell sí que no distingeix entre un "nosaltres i ells", que s'ho passa bé amb companys de tots els orígens, que viu amb respecte les tradicions i creences dels altres, i a la vegada es manté ferm en la defensa de les pròpies creences i té més arguments per ser crític amb totes elles. Però, per sort, les famílies actuals tenen a disposició una eina que nosaltres no vam tenir: els grups singulars. 

7. Què són els grups singulars? És una eina justa? El concepte tècnic és "oferta de places singular", però solem parlar dels "grups singulars". És una eina temporal que posa sobre la taula un decret de la Generalitat del 2021, amb l'objectiu de revertir la situació de segregació escolar d'un centre estigmatitzat (on els veïns ordinaris de la zona fa anys que no hi estan portant els seus fills). És una eina que a Manresa s'ha aplicat ja en tres cursos, i des de fa dos amb un fort impuls per part de l'Ajuntament, i que està regulada per un acord entre Generalitat i cada ajuntament. A Manresa, entenem que és un grup de famílies ordinàries (sense cap ajuda econòmica, ni beca menjador) que decideix entrar conjuntament en una escola o institut de màxima o alta complexitat i amb baixa demanda d'ordinaris els darrers anys. També s'ha de garantir que famílies ordinàries puguin entrar al centre en qüestió sense necessitat de grup singular, i per tant, més o menys, hi ha meitat de places ordinàries per uns i altres. Així doncs, hi ha uns mínims i uns màxims d'infants per grup,. Cada any poden variar un pelet, en funció de la ràtio, de quantes places ordinàries i NEE-B s'ofereixin a l'inici de curs, o de quantes places estan ocupades per germans (a I3). Però com a referència, l'any passat el mínim va ser de 3 infants en escoles d'una línia i de 4 en escoles de dues línies. I el màxim va ser de 5 en el primer cas i de 10 en el segon. Un màxim que aquest any apujarem una mica més. I a secundària els grups podrien ser molt més nombrosos, ja que solen tenir més línies i ràtios més altes. I com deia al principi del punt, quan aquest centre hagi consolidat una demanda estable de famílies ordinàries i s'hagi situat a la mitjana de la ciutat, aquest centre ja no podrà ser receptor de grups singulars. Per tant, no s'ha de viure com una injustícia o competència cap a altres centres amb menys alumnes amb dificultats, sinó com una eina per reequilibrar l'atractivitat de tots els centres de la ciutat i que, per tant, el punt de partida d'uns i altres centres sigui més just. Com que ja hi ha desenes de famílies que han utilitzat aquesta eina, si us ho plantegeu, no dubteu en preguntar-los-ho directament o venir a les xerrades informatives.

8. I què aporten els grups singulars a les escoles i a les famílies? A Manresa som la ciutat de Catalunya que més grups singulars ha tingut, més que Barcelona, perquè és una eina que ens hem cregut, amb una mitja dotzena de grups cascun dels darrers dos cursos, i entre 30 i 50 famílies. Per tant, comencem a tenir prou experiències per explicar com són viscuts. Per començar, si algú creu que anirà a salvar pobrets, NO és per això. En la tria d'escola, ningú fa favors a ningú. És just al revés: a una família li agrada el projecte educatiu de tal centre, o és el que li queda més a prop i li és més pràctic, però no s'atreviria a portar-hi el seu fill si fos "l'únic", però en canvi, si són unes quantes famílies, sí. Per tant, és l'administració que dóna certes facilitats a aquestes famílies per un bé col·lectiu. I parlem de les dues coses. Quant a les facilitats, n'hi ha unes quantes: poder entrar en grup a un centre, mentre la resta de famílies van (o hem anat) a la loteria dels punts i els sorteigs; poder tancar el procés de preinscripció (i els neguits associats) molt ràpidament, així que el Departament valida que les famílies i el centre compleixen els requisits i se'ls reserva la plaça, aproximadament el mes de febrer, abans de l'inici del procés obert de preinscripció que, per a la resta de famílies, pot durar de març fins a juny o setembre, quan tinguin plaça definitiva. A partir d'aquí, quan l'infant entri a l'escola, és un infant més, i ja no hi ha cap mena de distinció entre ell i qualsevol altre alumne que hagi entrat a l'escola per la via ordinària. Tot i així, algú pot considerar que són uns privilegis molt grans. Jo no ho crec. És una empenta per superar les pors. I si algú d'una escola benestant es queixa gaire, li dius que vingui a una de les escoles de màxima complexitat, que hi serà molt ben rebut. Però com dèiem, només és una eina temporal i per corregir una situació enquistada, per un bé col·lectiu.

I és que a les escoles on, després d'anys de tenir aules plenes de només alumnes d'origen estranger, comencen a tenir grupets d'alumnes ordinaris sol implicar tenir famílies amb més estudis, que s'impliquen més a les AFAs o que tenen més recursos per liderar projectes complexos. I a dins les aules, aquests infants majoritàriament catalanoparlants contribueixen que tot el conjunt de la classe comenci a parlar molt més català, i amb millor pronúncia, i si es parla i s'entén millor el català, milloren els resultats acadèmics de tothom. I allò que passa amb el català, passa també en l'adquisició de coneixements científics i culturals, en un fenomen conegut com "l'efecte company". Els infants no aprenen només dels seus mestres, aprenen també (i molt) dels seus companys. I si en una classe hi comença a haver infants de famílies amb més capital cultural (més estudis i cultura), la resta d'infants també n'aprèn, ja sigui fent activitats acadèmiques plegats com xerrant sobre què han fet el cap de setmana i si han anat a tal concert, festivitat tradicional o visita cultural. I encara es produeix un altre efecte: augmenten les expectatives educatives del conjunt d'infants. Si ets d'una família vulnerable i només estàs rodejat de famílies amb pocs estudis o feines precàries és més difícil que et passi pel cap estudiar i aspirar a feines qualificades; en canvi, si al teu voltant tens famílies amb estudis i bones feines, és més probable que et plantegis "Ah, jo també podria ser metge, enginyer, mestre, educador social...". I tal com s'ha estudiat als Estats Units al llarg de dècades, la barreja d'orígens socials i culturals acaba comportant, per aquell col·lectiu, un nivell d'estudis mitjà més alt, més inserció laboral, feines que generen més riquesa, més impostos, menys atur, menys necessitat d'ajudes econòmiques. I això és beneficiós per a tothom, fins i tot per a les famílies benestants. Per tant, sí, és per un bé comú i per això ho promovem. 

9. El bé comú està molt bé. Però què hi guanya el meu infant, anant a una escola amb molts infants d'origen estranger? Per començar, sóc del parer que allò bo pel meu fill és allò que és bo per la ciutat, perquè el meu fill creixerà en aquesta ciutat, i si la ciutat té més cohesió social, més pau, més riquesa, ell també se'n beneficiarà. Per contra, si el meu fill va en una escola teòricament perfecte però després no s'arrela al seu barri o fins i tot li fa por caminar-hi de jove perquè no està acostumat a conviure amb persones d'altres orígens o classes socials, li estem generant un problema, un patiment. És ben veritat que a la pròpia escola, família o altres espais educatius es pot compensar aquesta mancança si s'hi posen ganes. Però en el món d'avui en dia no és fàcil, en cap cas, evitar que et surti un fill racista. I per això crec que és prioritari treballar tant com sigui possible la nostra mirada antiracista i la dels nostres fills, a casa i a l'escola. I tots sabemq que el racisme, molt sovint, és por a al desconegut. Per tant, com més ens coneguem entre tots, menys racisme hi haurà. Però també passa un altre procés, curiós, que he observat amb els meus fills. Quan a una aula hi ha un únic infant de pell negra, és molt fàcil distingir-lo inconscientment com a tal, com a "el negre". Quan a una classe, n'hi ha certa quantitat, ja no és útil distingir-los pel seu color de pell, i els infants deixen de definir els seus companys per si és negre, blanc o marró, i els distingiran per la llargada dels cabells, per la roba, pel nom. I de sobte, ja no hi ha "els uns i els altres", hi ha un "nosaltres" divers. I a la vegada, també hi ha beneficis específics per al teu infant, que aprendrà més d'alumnes més diversos que si tots són del mateix patró. És bo aprendre a treballar en equip amb gent diferent, com la que et trobaràs a la vida, a la feina, amb estatuts socials i orígens diversos, un fet especialment rellevant en segons quines feines altament qualificades on t'hauràs de relacionar amb professionals de tot el món. Però tot són flors i violes? No.

10. Hi ha algun aspecte negatiu a tenir en compte si opto per una escola amb molta immigració? No ens hem d'enganyar. Sí, hi ha alguns aspectes negatius, que es poden compensar o corregir, però està bé esmentar-los per quantificar-los i posar-los, en la mesura justa, a la balança. Si no parlem de l'elefant a l'habitació, és fàcil que el neguit el fem molt més gros del que realment hauria de ser. Començar a I3 en una classe on tots els infants vénen de famílies amb certs estudis i parlen català és diferent que començar I3 en una classe on hi ha molts infants que no poden seguir un conte perquè no l'entenen, on els infants no poden comunicar-se oralment entre ells perquè no parlen la mateixa llengua. Però això té solució. Les mestres saben que al principi han d'explicar contes ben il·lustrats, refiar-se molt de les imatges i gesticular molt. I els infants d'I3 fa molt poc temps que tampoc sabien parlar i estan súper acostumats a entendre's a través del llenguatge no verbal, i al cap de pocs mesos, tots els infants, que són esponges, entenen les mestres i comencen a parlar català, sobretot quan l'escola aposta per promoure la comunicació oral, parlar en català i fer-ho bé, cosa tant necessari per a tots els alumnes, també els catalanoparlants. 

L'altre aspecte és la dificultat afegida per quedar fora de l'escola amb segons quines famílies i enfortir els vincles i amistats més enllà de l'espai educatiu. Anem a pams: una de les coses que s'aprèn ràpidament quan es va a una escola amb moltes famílies immigrades és que no es pot generalitzar gens, que dins el col·lectiu "marroquí", per exemple, hi ha molta diversitat: gent de cultura i llengua àrab o amaziga (que són ben diferents en molts aspectes), gent amb carreres universitàries i gent sense estudis, gent que ve de grans ciutats i gent que ve de poblets, mares que han nascut a Catalunya o hi han arribat de nenes i per tant parlen un català perfecte i altres que acaben d'arribar reagrupades amb els seus marits i no t'hi entens, famílies molt religioses i altres que no, famílies amb una visió molt obtusa del món i altres amb una mirada més oberta. Com a tot arreu. Per tant, cada cas és un món. I una cosa és que puguis compartir unes festes de l'escola i un "bon dia, avui fa fred, eh?" amb tothom, i ja és un primer pas. I una altra cosa és que segurament trobaràs més afinitats i motius per quedar amb aquella família que té un nivell cultural o uns interessos i valors propers als teus i, en canvi, et serà molt més difícil aprofundir en una relació amb algú que gairebé no parla ni entén el català o que no compartiu cap interès, tot i que probablement és una bona persona i amb temps t'hi acabaries entenent i trobant més punts en comú del que t'imagines. Personalment, he trobat algunes famílies d'origen marroquí amb qui m'ha sorprès compartir molts més valors i inquietuds, i converses molt més interessants que amb molts "autòctons" amb qui em costa trobar què m'hi uneix. No et fas pas amic de qualsevol persona pel fet de ser molt catalana, perquè també hi ha catalans amb qui no t'hi entendràs per res del món. 

Per contra, com a família que optes per un centre amb una proporció elevada d'alumnat estranger, és fàcil que coincideixis amb altres pares i mares amb una ideologia i visió del món força semblant, amb qui és molt probable que us entengueu ràpidament. I si allò que ens preocupa són les amistats dels nostres fills, també és bo tenir present que bona part dels "amics de tota la vida" els fem o consolidem a l'adolescència o fins i tot més endavant, i que els nostres fills també coneixeran infants i faran amistats entre els fills dels nostres amics, al cau, al club esportiu, en extraescolars o on sigui que passis moltes hores lúdiques, de convivència. Per tant, els amics que faci a l'escola seran importants, i en farà, però no seran els únics.

11. A segons quines escoles, falten recursos humans per atendre tanta diversitat? Malauradament, en falten arreu. Els infants qualificats de NESE-A, és a dir, amb alguna discapacitat, estan repartits per tots els centres, i a tots tenen certes hores d'algun professional de suport, però a tots els centres consideren que els en caldrien més. I quant als alumnes nouvinguts, les hores i professionals d'aules d'acollida van en funció de quant alumnat nouvingut hi ha. Així, per exemple, un centre amb poc alumnat nouvingut (a tots n'hi ha més o menys) pot no tenir aula d'acollida o tenir molt poques hores; i en centres amb més alumnes nouvinguts, hi haurà moltes més hores d'aula d'acollida i per tant, hi haurà més docents per alumne, més reforços, més possibilitats de fer petits grups a l'hora d'aprendre a llegir. Així que les dificultats per atendre la diversitat són semblants a tots els centres.

12. I si, davant d'aquest panorama, em plantejo portar el meu fill a l'altra punta de la ciutat o fora de Manresa? Si és perquè a tal lloc hi ha un gran projecte que t'enamora, i estàs disposat als esforços econòmics i de temps que implicarà, endavant, és molt respectable. Però tingues present allò que també hi guanyes quan optes per una de les escoles del barri. N'enumero uns quants exemples. Poder portar l'infant a l'escola a peu representa menys estrès per l'infant i per tu mateix, ja que caminar és una activitat tranquil·la i sana, que també va activant el cos si encara estàvem massa adormits. Per contra, si per llunyania o pel teu horari laboral has d'anar en cotxe, cal tenir present que a part de possibles problemes de trànsit, et costarà trobar llocs per aparcar i a les hores punta, en segons quines escoles, es solen crear uns caos circulatoris gens agradables, sobretot el matí. A la tarda, si no necessites cotxe, pots tornar a peu amb unes quantes famílies, anar al parc o la plaça, o allargar al pati mateix, fent-la petar mentre els infants berenen i juguen, fer comunitat, omplir els barris de vida, fent una ciutat millor per a tothom, per a nosaltres mateixos i els nostres infants. I si això ja passa quan els infants són petits i van acompanyants d'adults, també és important als cursos alts de primària i sobretot a l'institut. A vegades, un dels millors moments per a un jove és l'estona d'anar i tornar de l'institut: si ho fa sol, guanyant autonomia; i si és amb els amics que viuen en la mateixa direcció, tenint una estona de xerrar i fer vincles, amb molta més llibertat que durant les hores lectives.

13. Com ho he de fer per informar-me sobre les escoles i el procés de preinscripció? Justament, perquè pares i mares pugueu prendre millors decisions, des de fa dos anys hem intensificat la informació a les famílies, i hi ha nombroses opcions per informar-se. Totes les famílies amb infants nascuts el 2023 hauríeu d'haver rebut a casa una primera carta, i el mateix per les famílies amb infants que estan cursant 6è. I en rebreu una segona. En aquestes cartes no només s'expliquen les dates i passos claus, sinó que s'adjunta un llibretó amb una petita autodescripció de cada centre educatiu, perquè conegueu què els defineix i singularitza. En el cas d'I3, aquesta tercera setmana de gener, del 12 al 16, hi haurà cada tarda, a diferents horaris, una xerrada en cadascuna de les zones educatives de la ciutat, acollida de forma itinerant per alguna de les escoles bressol de la zona. Podeu anar a qualsevol de les cinc xerrades, perquè totes tenen una part comuna sobre com funciona el procés de preinscripció, passos a fer, aspectes a tenir en compte, i al final un torn obert per dubtes. Però en cada xerrada es conviden a famílies de les escoles d'aquella zona per explicar la seva experiència en les respectives escoles, famílies amb qui podreu parlar informalment i fer-los les preguntes que considereu sense por. Per les famílies amb infants a punt d'entrar a 1r d'ESO, les directores de les escoles de primària també us convocaran a una xerrada per explicar-vos elles mateixes com funciona el pas a l'institut, a partir d'una presentació elaborada per Inspecció i comuna a tots els centres. Tot just a continuació, del 17 al 31 de gener, hi haurà les portes obertes a tots els centres educatius, que s'han coordinat per evitar, tant com sigui possible, que es solapin les portes obertes dels centres de la mateixa zona i facilitar que pugueu anar a conèixer totes les escoles del vostre barri i algunes més i tot. És, de ben segur, un dels moments més importants de tot el procés, on hi ha famílies que, després de conèixer les mestres i l'equip directiu de tal escola, s'emporten grans sorpreses i surten d'aquella visita amb tots els esquemes previs trencats, sovint encantats d'un centre del qual només n'havien sentit dir coses dolentes.
 
També hi haurà una xerrada específica per les famílies interessades en fer grups singulars, ja que el procediment és diferent. I encara una altra xerrada final, pocs dies abans de començar la preinscripció, per resoldre, amb la inspectora del Departament d'Educació, aquells últims dubtes més tècnics. Finalment, la primera meitat de març caldrà decidir-se i fer la preinscripció, tot prioritzant uns quants centres. No recomanem mai posar-ne un de sol, perquè no sempre tothom pot entrar al centre que vol. Més d'un 80% de famílies sí, però per si no és el cas, és bo que tinguis clares les segones i terceres opcions, que també t'han d'agradar. I si te n'agraden més, millor encara. Trobareu els detalls de tota aquesta informació a les cartes o al web de l'ajuntament.

Per concloure, espero que aquest article hagi ajudat a identificar i mesurar alguns dels neguits i pors que moltes famílies tenim en relació a l'escolarització dels nostres fills. Els neguits existeixen, i possiblement una part anirà desapareixent a mesura que l'infant es faci gran i comprovis que eren infundats i que allò que pronosticaves, no ha passat. I una part potser els mantindràs i sempre tindràs una veueta que et dirà: "i si hagués anat a l'altra escola tindríem aquest problema?" Doncs segurament sí, o d'altres, perquè no hi ha cap escola perfecta, perquè ni el món ni nosaltres ho som. Però molt probablement, la majoria de dies estaràs molt content de la decisió presa i fins i tot et sentiràs orgullós de tu mateix per haver-te informat bé i haver pres una bona decisió pel futur del teu infant. Tant de bo, entre tots, siguem capaços de superar els neguits i les pors, triar aquells centres que ens generen il·lusió i transmetre aquesta il·lusió als nostres fills, cosa que, segur, els ajudarà a viure millor aquest canvi d'etapa. Tingues clar que no hi ha una decisió bona i una decisió dolenta. Quan diguis quines escoles prefereixes,  no deixis que el típic "ah sí? De debò?" o l'habitual cara de pòquer de qui es mossega la llengua per no dir res ofensiu, que res d'això et faci trontollar. La decisió que prengueu serà la millor decisió perquè és la vostra, perquè ningú es preocupa tant pel vostre fill com vosaltres, i perquè vosaltres sou i sereu el seu màxim referent educatiu.