Quan llegim que molts joves afirmen que tant els faria viure en un règim autoritari o que valoren positivament el règim del general Franco, als qui vam créixer sota el franquisme ens recorre un calfred a l'espinada. Intuíem que la reducció de les matèries humanístiques a l'ensenyament i el fet de no tractar la República, la guerra i el franquisme fins a 4t d'ESO podia tenir conseqüències greus. Però no en sospitàvem la magnitud.
I les preguntes s'acumulen: pot ser que molts d'aquests joves no sàpiguen que la Guerra Civil -que va provocar centenars de milers de morts- va començar amb un cop d'estat militar, ràpidament liderat pel general Franco, contra una República democràtica? Que, iniciada per aquests criminals colpistes, va deixar un país devastat, silenciat i empobrit? I que aquell mateix cop d'estat va destruir drets i llibertats, va liquidar avenços socials, culturals i educatius, va frenar en sec l'emancipació de les dones i va arrasar un país que aspirava a ser modern, just i lliure?
Pot ser que no sàpiguen que l'exèrcit franquista va bombardejar població civil indefensa, incloses les mateixes famílies d'aquests joves que avui valoren bé el franquisme? Que van ser conillets d'índies de l'aviació d'Hitler i Mussolini, aliats decisius de Franco?
Un nen esclafat contra la paret. El franquisme va ser un règim cruel i sanguinari, responsable de milers de desaparicions forçades. Espanya és avui el segon país del món amb més morts a les cunetes. Va executar més persones que les terribles dictadures de Xile i l'Argentina juntes. Va empresonar, torturar, afusellar, exiliar o fer callar polítics, sindicalistes, mestres, intel·lectuals, artistes... Ens els van robar. I amb ells, el futur.
Dones van ser rapades, obligades a beure oli de ricí i fetes desfilar davant del veïnat per humiliar-les públicament. Milers de nadons van ser robats a mares republicanes per "reeducar-los". Una mare empresonada no va tenir aquesta "sort": cridava el seu fill pel seu nom, Lenin, i en sentir aquell nom, els policies li van arrabassar la criatura i la van estavellar contra la paret. La mare va embogir.
El franquisme va ser això. I molt més. Una brutalitat sense límits. Al portal Memoria.cat i al documental Viure en una dictadura, editat per l'Ajuntament de Manresa l'any 2007, es poden escoltar testimonis punyents d'aquesta repressió salvatge i sistemàtica.
Ho saben què perdrien? Pot ser que molts joves no sàpiguen, senzillament, què vol dir perdre la llibertat? No saben que en una dictadura no tindrien Instagram ni TikTok; trobarien Internet filtrat, controlat o bloquejat quan convingués; es prohibirien llibres i pel·lícules; i que la censura seria quotidiana? Que no podrien pensar per ells mateixos? Que no podrien criticar el govern, ni manifestar-se per l'habitatge, la precarietat laboral o la millora de l'educació i la sanitat, o pel que volguessin; que podrien acabar a la presó per un escrit, un mem, una cançó o una broma i, sobretot, que viurien amb por?
Ho saben aquests joves que, durant el franquisme, les noies no podien ni tan sols obrir un compte corrent o viatjar sense el permís del pare o del marit? Que el divorci era il·legal i que l'homosexualitat era perseguida? Només són alguns exemples.
La dictadura seria un suïcidi col·lectiu. Entenc perfectament el profund desencís de molts joves: l'habitatge impossible, la inestabilitat laboral, la sensació de no tenir futur, la falta de confiança en l'acció política, el fàstic davant la política-espectacle i dels nombrosos casos de corrupció, la impressió que ningú escolta els seus problemes reals. En aquest context, els discursos de l'extrema dreta i del trumpisme global -amplificats per les xarxes, la ignorància i les fake news- semblen oferir solucions fàcils. Però darrere d'aquests discursos realment no hi ha solucions: hi ha control i una restricció radical de drets fonamentals.
La democràcia que tenim és molt imperfecta. Però és un sistema que permet canviar el que no t'agrada. Pots votar, protestar, organitzar-te, manifestar-te, fer fora governs, defensar drets i construir alternatives. En una dictadura no pots fer res d'això. Ningú que hagi viscut una dictadura en demana una altra. Només la desitja qui no sap què és viure sense veu, sense drets i amb por.
Cal lluitar cada dia per millorar aquesta democràcia, però sobretot perquè no ens la robin i no haver-la d'enyorar quan ja sigui massa tard. Les llibertats que avui gaudim i que alguns no valoren prou van costar presons, tortures, exili i morts. Desitjar una dictadura no és ser rebel ni antisistema, és renunciar a tot allò que permet canviar el món. I això és un suïcidi col·lectiu.