Ja fa dies que l'espectacle dantesc de l'especulació amb les vacunes per erradicar la Covid-19 forma part de la quotidianitat ciutadana. Pel que sembla, però, la Unió Europea (UE) no forma part de l'elenc principal, i és que lluny de tenir un paper protagonista en aquesta mena de xou sense sentit –un paper que hauria de vetllar per garantir que les vacunes en qüestió, ara mateix d'extrema necessitat, no es converteixin en objecte de lucre- el que fa és agafar el rol d'actor secundari i doblegar-se als designis d'un guió escrit per les companyies farmacèutiques.
El passat 8 de gener, just després que la Unió Europea anunciés un acord en què duplicava la compra de vacunes a Pfizer (arribant als 600 milions de dosis), vam testimoniar com l'Agència Europea del Medicament (EMA) autoritzava un canvi de prospecte de la vacuna per tal d'indicar que es podien extreure fins a sis dosis per vial si s'utilitzava la xeringa adequada.
Aquest fet, lligat a què al contracte entre Pfizer i la UE parlava de dosis i no de vials, va provocar que des de la multinacional farmacèutica es deixés de subministrar gairebé un 20% de les vacunes. Això sí, les seguia cobrant al mateix preu, amb el consegüent benefici de més 3.000 milions d'euros. Però això no ens hauria de sorprendre, sobretot si tenim en compte que l'encarregat d'avaluar i supervisar l'autorització de comercialització de medicaments a la UE -l'Agència Europea del Medicament (EMA)-, és finançada en més d'un 80% per part de la indústria farmacèutica. És a dir, el responsable de posar fre a aquesta lògica de capitalisme desenfrenat està pagat per qui prem permanentment l'accelerador.
Per altra banda, ens trobem amb la vacuna d'AstraZeneca. En un primer moment, va semblar que la farmacèutica anglosueca renunciés a lucrar-se amb la comercialització de la vacuna; ara, però, ja hem vist que tot plegat era un mer miratge que responia més aviat a una lògica de neteja d'imatge que no pas a una acció creïble i veraç.
Durant aquests últims dies hem vist com AstraZeneca revenia les dosis de vacunes que ja estaven emparaulades amb la UE a països que les pagaven a un preu molt més elevat –com Israel, el Regne Unit i els Estats Units–, fent cas omís als més de 336 milions d'euros que els van pagar per avançat els europeus... Per no parlar de la vacuna de Moderna, que arriba en comptagotes i que s'espera segueixi sent així fins a mitjans del segon semestre de l'any.
El que està clar és que una frenada en el ritme de vacunació tindrà conseqüències molt greus en la recuperació econòmica. I no només això, sinó que perduraran les restriccions; se seguirà tensant el sistema sanitari amb cada vegada més morts i contagis, i la sortida d'aquesta enorme crisi que es preveia mitjanament propera, s'allargarà molt més. I tot plegat degut a la falta total de sobirania econòmica, traduïda en manca sobirania sanitària. Imperdonable en aquests temps de pandèmia.
Davant d'aquesta nova ofensiva de les lògiques especulatives per davant de la salut de la nostra gent, la pregunta que em faig és, ¿quins instruments tenim a l'abast per fer front a aquesta situació? Perquè sí, els instruments hi són. El que falta és valentia política que ens permeti deixar de jugar un paper secundari subordinat a les lògiques del capitalisme corporatiu per passar a desenvolupar un rol principal; un paper protagonista que tingui en compte, única i exclusivament, criteris de salut pública a l'hora de produir i distribuir les vacunes.
Com deia, els instruments per fer front a aquesta situació de voràgine especulativa hi són: es tracta de la llicència obligatòria i l'expropiació de patent. I què és, la llicència obligatòria? L'Organització Mundial de Comerç la defineix així: "Són llicències que les autoritats concedeixen a empreses o persones diferents de la titular de la patent per utilitzar els drets de la patent -fabricar, usar, vendre o importar un producte protegit per una patent- sense el permís del titular". Com veiem, aquesta emissió de llicència obligatòria es pot portar a terme sense prèvia negociació amb l'empresa farmacèutica en qüestió (al·legant la situació d'emergència sanitària) o després d'una negociació infructuosa.Es tracta d'un mecanisme que força una empresa a cedir el seu monopoli a un tercer, sigui públic o privat, perquè pugui fabricar el producte en forma de genèric (fàrmac o vacuna) a un preu molt més reduït a canvi d'un percentatge sobre el preu final de venda o "royalty".
Per altra banda tenim l'expropiació de patent. En aquest cas és l'Estat el que es fa propietari de la patent, pagant un preu "just" per l'expropiació forçosa, però no un "royalty" per unitat venuda. Aquí, qualsevol companyia farmacèutica, pública o privada, podria procedir a la fabricació en massa de grans quantitats de vacunes perquè arribessin a la població com més aviat millor. Alternativament, aquest mecanisme d'expropiació forçada podria concedir l'exclusiva a l'Estat per a la seva explotació. I, per tant, monopolitzaria la fabricació i distribució de la vacuna, garantint així que no es faci negoci a costa de les vacunes.
El debat sobre la possibilitat de fer ús de l'expropiació de la patent o de la llicència obligatòria va agafar molta força a l'Estat espanyol fa sis anys enrere, amb el cas de Sovaldi® (Sofosbuvir), un fàrmac contra l'hepatitis C que en plena crisi econòmica va irrompre en el mercat de la mà de la farmacèutica Gilead, suposant un abans i després pels pacients infectats per aquest virus. El preu d'aquest fàrmac a Europa rondava els 50.000 euros per tractament, mentre que un estudi de la Universitat de Liverpool informava que el cost real de cada tractament era d'aproximadament 90 euros. Una estafa en tota regla, vaja.
Davant d'això, nombroses entitats van demanar fer ús d'aquest mecanisme per assegurar que tothom rebia el tractament i de la forma més ràpida possible. Tal com ja és conegut. Mai es va fer ús d'aquests mecanismes i l'accés al tractament es va donar en comptagotes.
Imaginem-nos, per un moment, que el Govern -en el seu dia- hagués decidit aplicar qualsevol dels dos mecanismes esmentats davant d'una necessitat de salut pública tan important com aquella. L'endemà s'hauria trobat en la mateixa situació de no poder atendre la demanda assistencial. Cap farmacèutica privada estaria disposada a fabricar l'antiviral en qüestió per por de les conseqüències legals o de boicot de productes per part d'organismes reguladors o per part d'altres estats.
Només la presència d'una indústria pública farmacèutica converteix aquests mecanismes en una alternativa tangible. Sense anar més lluny, durant aquesta pandèmia ens hem trobat amb un cas similar amb la mateixa companyia farmacèutica com a protagonista. El juny de 2020 Gilead va anunciar que el remdesivir, fàrmac amb utilitat demostrada vers la Covid-19, tindria un preu de més de 2.000 euros per tractament. La farmacèutica va rebre més de 70 milions de dòlars de fons públics per desenvolupar-lo, tot i que una investigació sobre el preu mostra que es pot fabricar per menys de 8 euros el tractament. Mentre això passava, l'escassetat de remdesivir es va generalitzar a escala mundial.
Molts països en algun moment d'aquest segle XXI han optat per utilitzar el mecanisme de llicència obligatòria: Índia, Tailàndia, Brasil, Malàisia, Zàmbia, Alemanya, Israel, Equador, Itàlia i Hondures, entre d'altres. En el cas de l'Índia va emetre la primera llicència obligatòria l'any 2012 a un fabricant de medicaments genèrics, posant fi al monopoli que la companyia alemanya Bayer tenia a l'Índia sobre el tosilat de Sorafenib, un medicament utilitzat per tractar el càncer de ronyó i fetge. La decisió es va fonamentar en el fet que Bayer no només no havia aconseguit fixar un preu per a aquest fàrmac que el fes accessible i assequible, sinó que tampoc havia pogut assegurar quantitats suficients i sostenibles del mateix dins de país. Amb aquesta decisió es va poder dur a terme una versió genèrica que va reduir significativament el preu del medicament al país, passant d'un cost mensual de 4.200 euros a menys de 135 euros.
Tenim altres casos com el de Brasil, on l'any 2007 es va emetre una llicència obligatòria sobre l'efavirenz, un antiretroviral utilitzat contra la SIDA. Aquesta decisió va ser presa després del fracàs de les negociacions del Ministeri de Salut amb l'empresa nord-americana Merck Sharp & Dohme, titular de la patent i fabricant del producte. Davant les reiterades negatives per part de la farmacèutica d'abaixar el preu del medicament es va emetre la llicència obligatòria permetent passar 1,59 dòlars per comprimit de 600 mg a 0,65 dòlars, fet que va suposar una rebaixa de més del 62% i un estalvi de més 20 milions de dòlars per a les arques públiques.
Fins i tot els Estats Units, en ple pànic després de l'atemptat contra les torres bessones l'11 de setembre de 2001, van utilitzar la llicència obligatòria com una amenaça durant les negociacions amb la farmacèutica alemanya Bayer, aconseguint rebaixar a la meitat el preu de l'antibiòtic Ciprofloxacina com a tractament contra l'àntrax.
Tenint en compte els exemples anteriors, podem observar com precisament només aquells països que compten amb una indústria farmacèutica pública (Brasil) o tenen una important indústria de producció de medicaments genèrics fora dels mercats de la UE i els EUA (Índia), tenen la possibilitat material de portar a terme els mecanismes "d'autodefensa sanitària" anteriorment esmentats.
Actualment ens trobem amb que bona part dels països europeus han finançat la investigació, la formació dels equips, els centres de recerca, la distribució i la campanya de vacunació amb diners públics, però cap de les farmacèutiques ha renunciat als amplis marges de benefici que suposa la producció massiva de vacunes contra la covid-19 i, per altra banda, veiem com per part de la Unió Europea s'ha optat per la inacció i la no confrontació més enllà de la dialèctica.
És per això, que davant d'aquest context és imprescindible posar en relleu la imperativa necessitat de poder disposar d'una indústria farmacèutica pública com a garantia imprescindible per assegurar la priorització de la salut per davant dels beneficis, podent garantir així una major disponibilitat d'estoc i a un preu menor, demostrant que hi ha una altra manera de fer les coses i que més enllà del lliure mercat existeix la vida.
Els temps de pandèmia són temps de dur a terme polítiques valentes, polítiques que ens facin més forts davant qui més té. Són temps de demostrar que d'aquesta crisi no en poden sortir com a guanyadores les grans corporacions ni qui es lucra a costa de la nostra salut. En definitiva, són temps en què cal protegir la vida costi el que costi, i la posada en marxa d'una empresa farmacèutica pública és una política totalment conseqüent amb la valentia política necessària en aquests temps excepcionals.
El passat 8 de gener, just després que la Unió Europea anunciés un acord en què duplicava la compra de vacunes a Pfizer (arribant als 600 milions de dosis), vam testimoniar com l'Agència Europea del Medicament (EMA) autoritzava un canvi de prospecte de la vacuna per tal d'indicar que es podien extreure fins a sis dosis per vial si s'utilitzava la xeringa adequada.
Aquest fet, lligat a què al contracte entre Pfizer i la UE parlava de dosis i no de vials, va provocar que des de la multinacional farmacèutica es deixés de subministrar gairebé un 20% de les vacunes. Això sí, les seguia cobrant al mateix preu, amb el consegüent benefici de més 3.000 milions d'euros. Però això no ens hauria de sorprendre, sobretot si tenim en compte que l'encarregat d'avaluar i supervisar l'autorització de comercialització de medicaments a la UE -l'Agència Europea del Medicament (EMA)-, és finançada en més d'un 80% per part de la indústria farmacèutica. És a dir, el responsable de posar fre a aquesta lògica de capitalisme desenfrenat està pagat per qui prem permanentment l'accelerador.
Per altra banda, ens trobem amb la vacuna d'AstraZeneca. En un primer moment, va semblar que la farmacèutica anglosueca renunciés a lucrar-se amb la comercialització de la vacuna; ara, però, ja hem vist que tot plegat era un mer miratge que responia més aviat a una lògica de neteja d'imatge que no pas a una acció creïble i veraç.
Durant aquests últims dies hem vist com AstraZeneca revenia les dosis de vacunes que ja estaven emparaulades amb la UE a països que les pagaven a un preu molt més elevat –com Israel, el Regne Unit i els Estats Units–, fent cas omís als més de 336 milions d'euros que els van pagar per avançat els europeus... Per no parlar de la vacuna de Moderna, que arriba en comptagotes i que s'espera segueixi sent així fins a mitjans del segon semestre de l'any.
El que està clar és que una frenada en el ritme de vacunació tindrà conseqüències molt greus en la recuperació econòmica. I no només això, sinó que perduraran les restriccions; se seguirà tensant el sistema sanitari amb cada vegada més morts i contagis, i la sortida d'aquesta enorme crisi que es preveia mitjanament propera, s'allargarà molt més. I tot plegat degut a la falta total de sobirania econòmica, traduïda en manca sobirania sanitària. Imperdonable en aquests temps de pandèmia.
Davant d'aquesta nova ofensiva de les lògiques especulatives per davant de la salut de la nostra gent, la pregunta que em faig és, ¿quins instruments tenim a l'abast per fer front a aquesta situació? Perquè sí, els instruments hi són. El que falta és valentia política que ens permeti deixar de jugar un paper secundari subordinat a les lògiques del capitalisme corporatiu per passar a desenvolupar un rol principal; un paper protagonista que tingui en compte, única i exclusivament, criteris de salut pública a l'hora de produir i distribuir les vacunes.
Com deia, els instruments per fer front a aquesta situació de voràgine especulativa hi són: es tracta de la llicència obligatòria i l'expropiació de patent. I què és, la llicència obligatòria? L'Organització Mundial de Comerç la defineix així: "Són llicències que les autoritats concedeixen a empreses o persones diferents de la titular de la patent per utilitzar els drets de la patent -fabricar, usar, vendre o importar un producte protegit per una patent- sense el permís del titular". Com veiem, aquesta emissió de llicència obligatòria es pot portar a terme sense prèvia negociació amb l'empresa farmacèutica en qüestió (al·legant la situació d'emergència sanitària) o després d'una negociació infructuosa.Es tracta d'un mecanisme que força una empresa a cedir el seu monopoli a un tercer, sigui públic o privat, perquè pugui fabricar el producte en forma de genèric (fàrmac o vacuna) a un preu molt més reduït a canvi d'un percentatge sobre el preu final de venda o "royalty".
Per altra banda tenim l'expropiació de patent. En aquest cas és l'Estat el que es fa propietari de la patent, pagant un preu "just" per l'expropiació forçosa, però no un "royalty" per unitat venuda. Aquí, qualsevol companyia farmacèutica, pública o privada, podria procedir a la fabricació en massa de grans quantitats de vacunes perquè arribessin a la població com més aviat millor. Alternativament, aquest mecanisme d'expropiació forçada podria concedir l'exclusiva a l'Estat per a la seva explotació. I, per tant, monopolitzaria la fabricació i distribució de la vacuna, garantint així que no es faci negoci a costa de les vacunes.
El debat sobre la possibilitat de fer ús de l'expropiació de la patent o de la llicència obligatòria va agafar molta força a l'Estat espanyol fa sis anys enrere, amb el cas de Sovaldi® (Sofosbuvir), un fàrmac contra l'hepatitis C que en plena crisi econòmica va irrompre en el mercat de la mà de la farmacèutica Gilead, suposant un abans i després pels pacients infectats per aquest virus. El preu d'aquest fàrmac a Europa rondava els 50.000 euros per tractament, mentre que un estudi de la Universitat de Liverpool informava que el cost real de cada tractament era d'aproximadament 90 euros. Una estafa en tota regla, vaja.
Davant d'això, nombroses entitats van demanar fer ús d'aquest mecanisme per assegurar que tothom rebia el tractament i de la forma més ràpida possible. Tal com ja és conegut. Mai es va fer ús d'aquests mecanismes i l'accés al tractament es va donar en comptagotes.
Imaginem-nos, per un moment, que el Govern -en el seu dia- hagués decidit aplicar qualsevol dels dos mecanismes esmentats davant d'una necessitat de salut pública tan important com aquella. L'endemà s'hauria trobat en la mateixa situació de no poder atendre la demanda assistencial. Cap farmacèutica privada estaria disposada a fabricar l'antiviral en qüestió per por de les conseqüències legals o de boicot de productes per part d'organismes reguladors o per part d'altres estats.
Només la presència d'una indústria pública farmacèutica converteix aquests mecanismes en una alternativa tangible. Sense anar més lluny, durant aquesta pandèmia ens hem trobat amb un cas similar amb la mateixa companyia farmacèutica com a protagonista. El juny de 2020 Gilead va anunciar que el remdesivir, fàrmac amb utilitat demostrada vers la Covid-19, tindria un preu de més de 2.000 euros per tractament. La farmacèutica va rebre més de 70 milions de dòlars de fons públics per desenvolupar-lo, tot i que una investigació sobre el preu mostra que es pot fabricar per menys de 8 euros el tractament. Mentre això passava, l'escassetat de remdesivir es va generalitzar a escala mundial.
Molts països en algun moment d'aquest segle XXI han optat per utilitzar el mecanisme de llicència obligatòria: Índia, Tailàndia, Brasil, Malàisia, Zàmbia, Alemanya, Israel, Equador, Itàlia i Hondures, entre d'altres. En el cas de l'Índia va emetre la primera llicència obligatòria l'any 2012 a un fabricant de medicaments genèrics, posant fi al monopoli que la companyia alemanya Bayer tenia a l'Índia sobre el tosilat de Sorafenib, un medicament utilitzat per tractar el càncer de ronyó i fetge. La decisió es va fonamentar en el fet que Bayer no només no havia aconseguit fixar un preu per a aquest fàrmac que el fes accessible i assequible, sinó que tampoc havia pogut assegurar quantitats suficients i sostenibles del mateix dins de país. Amb aquesta decisió es va poder dur a terme una versió genèrica que va reduir significativament el preu del medicament al país, passant d'un cost mensual de 4.200 euros a menys de 135 euros.
Tenim altres casos com el de Brasil, on l'any 2007 es va emetre una llicència obligatòria sobre l'efavirenz, un antiretroviral utilitzat contra la SIDA. Aquesta decisió va ser presa després del fracàs de les negociacions del Ministeri de Salut amb l'empresa nord-americana Merck Sharp & Dohme, titular de la patent i fabricant del producte. Davant les reiterades negatives per part de la farmacèutica d'abaixar el preu del medicament es va emetre la llicència obligatòria permetent passar 1,59 dòlars per comprimit de 600 mg a 0,65 dòlars, fet que va suposar una rebaixa de més del 62% i un estalvi de més 20 milions de dòlars per a les arques públiques.
Fins i tot els Estats Units, en ple pànic després de l'atemptat contra les torres bessones l'11 de setembre de 2001, van utilitzar la llicència obligatòria com una amenaça durant les negociacions amb la farmacèutica alemanya Bayer, aconseguint rebaixar a la meitat el preu de l'antibiòtic Ciprofloxacina com a tractament contra l'àntrax.
Tenint en compte els exemples anteriors, podem observar com precisament només aquells països que compten amb una indústria farmacèutica pública (Brasil) o tenen una important indústria de producció de medicaments genèrics fora dels mercats de la UE i els EUA (Índia), tenen la possibilitat material de portar a terme els mecanismes "d'autodefensa sanitària" anteriorment esmentats.
Actualment ens trobem amb que bona part dels països europeus han finançat la investigació, la formació dels equips, els centres de recerca, la distribució i la campanya de vacunació amb diners públics, però cap de les farmacèutiques ha renunciat als amplis marges de benefici que suposa la producció massiva de vacunes contra la covid-19 i, per altra banda, veiem com per part de la Unió Europea s'ha optat per la inacció i la no confrontació més enllà de la dialèctica.
És per això, que davant d'aquest context és imprescindible posar en relleu la imperativa necessitat de poder disposar d'una indústria farmacèutica pública com a garantia imprescindible per assegurar la priorització de la salut per davant dels beneficis, podent garantir així una major disponibilitat d'estoc i a un preu menor, demostrant que hi ha una altra manera de fer les coses i que més enllà del lliure mercat existeix la vida.
Els temps de pandèmia són temps de dur a terme polítiques valentes, polítiques que ens facin més forts davant qui més té. Són temps de demostrar que d'aquesta crisi no en poden sortir com a guanyadores les grans corporacions ni qui es lucra a costa de la nostra salut. En definitiva, són temps en què cal protegir la vida costi el que costi, i la posada en marxa d'una empresa farmacèutica pública és una política totalment conseqüent amb la valentia política necessària en aquests temps excepcionals.
