El Pedraforca té mala fama entre els que no són de muntanya. Parlar-ne és pensar en cims, en tarteres i en despertadors que sonen quan encara és fosc, i, per això, molta gent l'ha descartat sense saber que hi ha una altra manera de conèixer-lo. És la que es fa asseguts, amb les mans al volant, veient com la seva silueta partida en dos entra i surt del parabrisa a cada revolt. No cal calçar-se botes per tenir-lo a tocar.

Amb aquesta idea al cap, el pla d'aquest mes és un dia sencer al Berguedà, sortint de Manresa a primera hora, amb el Pedraforca com a fil conductor però sense cap intenció de trepitjar-ne el cim. L'octubre és un bon moment per fer-ho. Els boscos comencen a agafar tons de coure, les carreteres de muntanya recuperen la calma després de l'estiu, i la comarca viu pendent del cel. Si enganxeu uns dies de pluja abans d'anar-hi, és probable que veieu cotxes aparcats a les cunetes i gent sortint del bosc amb el cistell. Si no, haureu de conformar-vos amb el paisatge, que tampoc és poca cosa.

Arribar-hi no té cap misteri: des de Manresa, l'autopista C-16 puja directa cap al nord i us deixa a Berga en uns tres quarts d'hora. Els que surtin de Barcelona tenen la mateixa carretera a mà des de Terrassa, i passat Manresa ja no hi ha diferència. A mesura que s'avança, les planes del Bages queden enrere i les serres es van fent cada vegada més altes.

La jornada té tres etapes. Primer, Berga. Després, el Pedraforca i els dos pobles que en custodien les faldes, Saldes i Gósol. I per acabar, un Gaudí amagat al fons d'una vall que poca gent associa amb l'arquitecte de la Sagrada Família.

Berga, amb el cistell a punt

Berga és molt més que la Patum, encara que la seva festa gran ho tapi tot. Fora de juny, el nucli antic es passeja amb calma, entre carrers estrets que pugen i baixen fins a la plaça de Sant Pere. I si es té temps, val la pena enfilar-se amb cotxe fins al santuari de Queralt, penjat sobre la ciutat, un balcó natural des d'on es veu bona part de la comarca i, amb el dia clar, ja s'intueix el Pedraforca al nord.

A l'octubre, però, a Berga es parla sobretot de bolets, n'hi hagi molts o pocs. El diumenge 4 d'octubre se celebra la 68a Festa dels Bolets, una de les cites més arrelades de la tardor berguedana. Al matí, la festa es trasllada al Pla de Puigventós, a Castellar del Riu, amb el Concurs de Boletaires, el concurs infantil i una mostra de productes del món del bolet. Quant se'n recullen cada any depèn, com sempre, de com hagin anat les pluges. Al vespre, la festa torna a Berga: sardanes a la plaça de la Creu, un pilar dels Castellers de Berga i, per acabar, la cremada d'una falla plena de bolets precedida d'un espectacle pirotècnic. Qui no pugui coincidir amb la data té un premi de consolació: durant tot el mes, el local de Cal Moré acull una exposició fotogràfica dedicada al món del bolet.

Saldes, sota la roca

Després de passar pel costat del majestuós pantà de la Baells, a Guardiola de Berguedà cal deixar la C-16 i girar cap a Saldes. A partir d'aquí la carretera canvia de caràcter. Guanya altura entre boscos de pi i faig, cada revolt obre una perspectiva nova, i en un d'ells, sense avís, el Pedraforca apareix sencer, amb els seus dos pollegons separats per l'enforcadura. És tan a prop que costa creure que no sigui un decorat.

Saldes, a més de 1.200 metres sobre el nivell del mar, és el poble que viu literalment als seus peus. Abans que el turisme, va ser la mineria la que el va fer créixer: durant dècades, el carbó es va extreure de sota mateix del Pedraforca. Aquesta història s'explica al Centre d'Interpretació del Massís del Pedraforca i de la Mineria, a la planta baixa de l'Ajuntament, amb maquetes que reprodueixen com es treballava a les mines i una exposició sobre la geologia, la flora i la fauna del massís. S'hi pot veure també, a demanda, un documental sobre la primera ascensió a la cara nord, que Lluís Estasen va fer el 1928. A l'octubre obre els dissabtes de 10 a 14 h i de 15 a 18 h, i els diumenges i festius al matí.

Des de Saldes surt la carretera que puja fins al mirador de Gresolet, estreta i revirada però perfectament transitable. Porta a pràcticament a sota el cim del Pedraforca, un paisatge imponent per un costat mentre que per l'altre es pot veure tota la vall de Gresolet i, sumant-hi els colors de la tardor, és probablement la millor postal de tot el dia sense haver fet ni un quilòmetre a peu. I si algú s'hi vol quedar fins tard, que sàpiga que el mirador té el reconeixement oficial d'espai amb un cel nocturn de qualitat: un dels millors llocs de Catalunya per mirar estrelles.

Gósol, el poble on Picasso va canviar

Des de Saldes, la carretera continua cap a Gósol, voltant el Pedraforca per l'altra banda. El poble té una història que sembla inventada: la primavera de 1906, un Picasso de vint-i-quatre anys hi va arribar a coll d'un burro amb la seva companya, Fernande Olivier, per recomanació d'un metge amic. Hi va passar poc més de dos mesos, però n'hi va haver prou per produir més de tres-centes obres i per iniciar un canvi en la seva pintura que alguns situen a les portes del cubisme.

El Centre Picasso, a la mateixa plaça, recull la mostra més representativa d'aquell període, amb el facsímil del quadern que el pintor va omplir durant l'estada, fotografies antigues del poble i objectes de la vida quotidiana de l'època. Els originals estan escampats per museus d'Europa i els Estats Units, però aquí passa una cosa que no passa enlloc més: surts per la porta i tens davant el mateix paisatge que Picasso va pintar. El Pedraforca apareix, de fet, en algunes de les obres d'aquella estada. A la plaça hi ha una escultura de «La dona dels pans», esculpida per Josep Ricard Garriga evocant el quadre original, una de les peces més enigmàtiques del període. El centre obre els divendres i dissabtes, matí i tarda, i els diumenges i festius al matí.

L'hora de dinar us enxamparà probablement per aquesta banda del massís, i tant Gósol com Saldes tenen fondes i restaurants de muntanya. A l'octubre, si la temporada ha estat generosa, no és estrany trobar-hi algun plat de bolets fora de carta.

La Pobla de Lillet, el Gaudí inesperat

Tornant cap a Guardiola de Berguedà, en lloc d'enfilar directament la C-16, val la pena fer un petit desviament cap a la Pobla de Lillet. El poble guarda una sorpresa: després de Barcelona, és el municipi amb més obres de Gaudí. L'arquitecte hi va arribar a principis del segle XX per projectar el Xalet del Catllaràs, encarregat per Eusebi Güell per allotjar els treballadors de les mines de carbó que alimentaven la fàbrica de ciment Asland. Durant l'estada es va allotjar a casa dels Artigas, una família d'industrials tèxtils, i com a agraïment els va dissenyar un jardí a tocar del Llobregat.

Els Jardins Artigas, construïts entre 1905 i 1906, són com un petit Park Güell salvatge, amb ponts, fonts, arcs catenaris i trencadís, i l'aigua del riu com a protagonista. Enguany tenen un al·licient afegit: el 2026 és l'Any Gaudí, que commemora el centenari de la mort de l'arquitecte, i la Pobla de Lillet hi ha dedicat tota una programació.

Des del mateix poble surt el Tren del Ciment, un tren turístic de via estreta que en una vintena de minuts porta fins al Clot del Moro, amb parada als jardins. A l'octubre circula tots els caps de setmana, i també el dilluns 12, festiu. La temporada s'acaba l'1 de novembre, de manera que aquest és l'últim mes per pujar-hi fins a la primavera. Al final de la via hi ha el Museu del Ciment, a l'antiga fàbrica Asland de Castellar de n'Hug, la primera de ciment pòrtland de Catalunya. L'octubre hi ha dues jornades de portes obertes, el 12 i el 25, i els dissabtes a la tarda, fins al dia 31, s'hi fan visites immersives.

Quan finalment s'agafa la C-16 de baixada, el Pedraforca es va fent petit pel retrovisor fins que una serra el tapa del tot. Llavors es fa curiós pensar que, en tot el dia, qui més temps s'hi va quedar mirant-lo va ser un pintor de Màlaga que hi havia arribat a lloms d'un burro. Picasso no el va pujar mai, que se sàpiga, i en canvi se'l va endur a París dins d'un quadern. Potser aquesta és la millor manera de visitar-lo: sense conquerir-lo, només mirant-lo prou estona perquè torni a casa amb nosaltres.