Hi ha destins que apareixen pel camí, sense buscar-los, i n'hi ha que exigeixen la decisió prèvia d'anar-hi. Miravet pertany a la segona categoria, i no és cap casualitat: no queda de pas cap enlloc, no té autopista que hi porti trànsit per error, i l'única manera d'arribar-hi de veritat és decidir, un matí qualsevol, que avui toca fer-hi un dia sencer.

Aquest ha estat exactament el punt de partida: sortir de Manresa amb el dipòsit ple, sense agenda tancada ni hora de tornada fixada, només amb la intenció clara de deixar que la carretera anés marcant el ritme. Encara és d'hora quan s'agafa l'Eix Transversal, amb la ciutat quedant enrere pel retrovisor i el sol just aixecant-se prou perquè valgui la pena portar ulleres de sol des del primer quilòmetre. És d'aquests trajectes que es fan millor sols, o amb algú que no tingui pressa per arribar.

Si el punt de partida no és Manresa sinó Barcelona o l'àrea metropolitana, el camí varia des del principi: en lloc de l'Eix Transversal, toca agafar l'AP-7 en direcció sud i connectar amb la C-14 cap a Montblanc, el mateix punt on es retroben totes dues rutes. A partir d'aquí, el camí és idèntic per a tothom: no hi ha manera d'arribar a Miravet sense passar, tard o d'hora, per la Conca de Barberà.

El dia acabarà tenint tres protagonistes, encara que només un fos el previst: Miravet, evidentment, amb el seu castell i el seu riu. Però pel camí, com sol passar quan no es té pressa, apareixeran dues aturades més que ni estaven al mapa mental de sortida i que acaben sent, cadascuna a la seva manera, tan memorables com la destinació final.

Primera parada, sense ni haver-ho planejat: Montblanc

La ruta baixa cap al sud per l'Eix Transversal, travessant l'Anoia amb aquella lentitud tranquil·la dels dies sense horari, i just quan la Conca de Barberà comença a obrir-se, la silueta de Montblanc apareix sencera darrere els camps: una muralla que envolta tot el poble com si encara esperés un atac. És difícil no aturar-s'hi. Les muralles, aixecades al segle XIV en el marc del procés de fortificació ordenat per Pere III el Cerimoniós durant la guerra contra Pere el Cruel de Castella, tenen avui uns 1.500 metres de perímetre i una trentena de torres, i caminar pel seu recinte, amb la Conca estesa als peus, val per si sol la desviació de vint minuts.

La llegenda diu que va ser aquí, just davant d'aquestes mateixes pedres, on Sant Jordi es va enfrontar al drac. La tradició, recollida pel folklorista Joan Amades, situa el combat davant les muralles de Montblanc. Sigui veritat o no, i als de Montblanc els és ben igual, la història ha calat prou fons perquè cada abril el poble sencer torni a viure-la. Fora d'aquestes dates, però, Montblanc es visita en silenci, amb el soroll dels propis passos com a única companyia, que potser és la millor manera de fer-ho.

Val la pena, abans de tornar al cotxe, enfilar-se a una de les torres de la muralla que ja no fan guàrdia sinó vi: la Torre de Tastos, seu de Vins de Pedra, un dels cellers de la Conca de Barberà. Set nivells d'escala estreta que van pujant des del rebost fins a una terrassa amb vistes sobre tota la vila, i una copa de vi de la zona com a excusa per fer-los tots. Poques vegades un mur defensiu del segle XIV acaba servint per fer tastos de vi, i menys encara amb tan bones vistes.

L'arribada: Miravet

Des de Montblanc, la carretera continua cap a la Ribera d'Ebre i, a mesura que us hi acosteu, el paisatge canvia de cop: la muntanya es converteix en secà, els pobles es fan més petits i més blancs, i l'aire comença a fer olor diferent, més sec i més dens alhora. Però l'últim tram és el que converteix el trajecte en record de debò. Per als més animats, hi ha l'opció d'arribar a Miravet d'una manera especialment singular, travessant l'Ebre amb el Pas de Barca, una embarcació sense motor guiada per cables que travessen el riu, on també podeu pujar amb el cotxe i que us deixa just davant la plaça de l'Arenal. És, probablement, una de les maneres més singulars de Catalunya d'arribar en cotxe a un poble, travessant el riu en una embarcació que no fa soroll.

Des de la plaça de l'Arenal es puja pel Cap de la Vila, el nucli antic, entre cases i porxos amb un aire que recorda el seu passat musulmà, amb l'Arcada de l'Al-Jaama com un dels elements més singulars del recorregut, fins a arribar a l'Església Vella, un temple renaixentista construït entre els segles XVI i XVII per l'Orde de l'Hospital sobre l'antiga mesquita, que té al davant un mirador, el de la Sanaqueta, des d'on es domina el sinuós curs del riu.

I per sobre de tot, literalment, hi ha el castell: una fortalesa envoltada per una muralla de 25 metres que sembla créixer directament de la roca, construïda sobre les restes d'una fortificació andalusina que Ramon Berenguer IV va conquerir el 1153. Poc després va passar a mans de l'Orde del Temple, que en va fer el centre administratiu de la seva província de Catalunya i Aragó, en el que seria el moment de més esplendor de tota la història de Miravet. Els templers no el van perdre sense lluitar: un llarg setge va precedir la fi de la seva etapa a Miravet, abans que el castell passés als Hospitalers, que hi van romandre fins al primer terç del segle XIX.

El riu, de fet, es pot viure encara més de prop: des de la mateixa plaça de l'Arenal surten embarcacions que permeten navegar l'Ebre i veure Miravet des de l'aigua, amb el castell dominant tota l'escena des de dalt. És, potser, la millor manera d'entendre per què els templers van triar precisament aquest turó: qui controla aquest tram del riu, controla mig territori.

Si en lloc de quedar-vos al castell baixeu cap al riu, trobareu un altre Miravet: el Raval dels Canterers, on encara avui es fabriquen càntirs i altres peces de terrissa seguint una tradició que es remunta a l'època musulmana. Van arribar a haver-hi més de vint tallers actius, que venien la seva producció per tot l'Estat i que, antigament, també enviaven la terrissa riu avall en llaguts carregats de peces. Actualment, segons dades facilitades per l'Oficina de Turisme de Miravet, hi ha set tallers que mantenen activa aquesta tradició, alguns dels quals es poden visitar per veure treballar el torn i conèixer de prop un ofici que ha sobreviscut durant segles. 

I hi ha, encara, una tercera capa de Miravet que no surt tan sovint a les fotos: la de la Guerra Civil. El poble va ser un dels punts de pas de les forces republicanes durant la Batalla de l'Ebre, i alguns carrers del nucli antic conserven encara solars buits i restes de cases que mai es van reconstruir. Miravet és, juntament amb Corbera d'Ebre, un dels pobles de Catalunya on el pas de la guerra encara es pot llegir directament en el paisatge urbà, sense necessitat de cap placa que ho expliqui.

Per dinar, no cal allunyar-se: al mateix poble, el restaurant Molí de Xim serveix cuina de la zona amb el riu com a fons, i és una parada clàssica per a qui ha fet tot el recorregut a peu i vol seure d'una vegada.

Què veure a Miravet durant el mes de setembre

Setembre és, a més, un bon moment per allargar la visita més enllà del castell i el nucli antic. La programació cultural del municipi preveu durant aquest mes diverses exposicions i activitats a l'Església Vella, segons la informació facilitada per l'Oficina de Turisme de Miravet, de manera que val la pena consultar la programació abans d'anar-hi. També es pot viure l'experiència immersiva «Els Ulls de la Història», una nova proposta del Castell de Miravet que permet conèixer la vida medieval des del punt de vista de les persones que vivien al voltant de la fortalesa, amb una experiència de realitat virtual i diferents recreacions dins del castell. 

El 26 de setembre també està prevista una actuació del Festival SingulArts, amb dansa davant de l'església, d'acord amb la programació prevista per a aquest mes. Si la data es manté, pot ser una bona manera d'acabar la visita amb una activitat cultural en un dels espais més singulars del poble. 

El retorn: Falset, per no fer el mateix camí dues vegades

Tornar exactament pel mateix lloc sempre fa una mica de mandra, així que en lloc de repetir l'Eix Transversal, val la pena pujar cap al Priorat, encara que això vulgui dir corbes, molts revolts i algun coll per salvar. Falset, capital de la comarca i porta d'entrada a la Denominació d'Origen Qualificada Priorat, apareix al final d'una carretera que puja i baixa entre vinyes com si el paisatge mateix hagués decidit fer-se sinuós adrede. La plaça de la Quartera, construïda en pendent, i el celler cooperatiu modernista són motiu suficient per baixar del cotxe un darrer cop abans de tornar cap a Manresa.

Si encara queden ganes de caminar, a les afores del poble hi ha l'ermita de Sant Gregori, encastada entre roques vermelles i petites coves naturals, un racó que sembla tret d'un altre paisatge i que tanca la jornada amb la mateixa sorpresa amb què va començar, a Montblanc.

Un dia com aquest no es mesura en quilòmetres, sinó en el nombre de vegades que heu tornat a pujar al cotxe amb ganes de continuar. Miravet no és un poble que es visiti de pas: cal decidir-hi anar, deixar que una barca sense motor decideixi quan hi entreu de veritat, i tornar per un camí diferent només perquè encara queden ganes de carretera.