Hi ha unes setmanes a l’any en què l’Aran sembla que s’aturi a agafar aire, just abans de l’arribada de les primeres nevades, el pirineu català es vesteix de tardor i ens convida a gaudir del seu entorn i la calma que l’envolta. Baqueira Beret té previst obrir les primeres pistes el 28 de novembre, i fins aleshores la vall viu en una mena de parèntesi: hotels a mig gas, carreteres buides, els boscos amb els últims grocs i, si el fred s’avança, els cims ja blancs. És el moment de veure-la com la veuen els que hi viuen.

Arribar-hi demana paciència, però el viatge forma part de l'aventura. Des de Manresa, l’Eix Transversal et porta fins a Calaf, i d’allà la carretera s’enfila cap a Ponts i la Conca de Tremp per remuntar després la Noguera Ribagorçana fins al Pont de Suert i el túnel de Vielha. Són unes tres hores llargues. Els que surtin de Barcelona poden enllaçar amb el mateix itinerari per l’A-2 i Igualada.

Abans de sortir, un avís que val per a tot l’hivern: no compteu amb la Bonaigua per tornar sense consultar abans l’estat de la carretera. El port, l’entrada històrica a la vall, està en obres per estabilitzar la C-28 després dels despreniments d’aquest any, i fins a la primavera es talla al trànsit de dilluns a dissabte, de 8.30 a 14 h, de 15.30 a 17 h i de 17.30 a 19 h. Fora d’aquestes franges i durant tot el diumenge, s’hi pot circular amb pas alternatiu. Així que la ruta més pràctica és d’anada i tornada pel túnel, que tampoc té res de dolent: cinc quilòmetres sota la muntanya i, a la sortida, una vall on l’aigua ja no corre cap al Mediterrani.

Taüll, el romànic abans del túnel

Passat el Pont de Suert surt la carretera de la Vall de Boí, i el desviament s’ho val. En poc més d’un quart d’hora s’és dins d’un dels conjunts romànics més importants d’Europa, patrimoni de la humanitat des de l’any 2000. Convé matinar, perquè el dia és llarg i aquesta parada no es fa en deu minuts.

La peça clau és Sant Climent de Taüll, consagrada el 10 de desembre de 1123, amb el campanar esvelt de vint-i-cinc metres que surt a totes les postals. El Pantocràtor original fa dècades que és al MNAC, a Barcelona, però a dins de l’església un vídeo mapping recrea les pintures sobre l’absis i explica com les va treballar el Mestre de Taüll. És d’aquelles coses que poden semblar un truc de fira i que, un cop dins, convencen. Al novembre obre de dilluns a dissabte de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, i els diumenges només al matí, i l’entrada costa 5 euros. A pocs metres, Santa Maria de Taüll completa la visita sense haver de moure el cotxe.

Vielha, la capital petita

Un cop travessat el túnel, els rètols canvien d’idioma. Aquí és Vielha, no Viella, i el nom oficial de la comarca és Val d’Aran, en aranès, la varietat de l’occità que es parla a la vall. És la capital, però es recorre a peu en una estona, amb el riu Nere partint el nucli antic.

La parada imprescindible és el Musèu dera Val d’Aran, a la Tor deth Generau Martinhon, una casa fortificada del segle XVII. Hi ha la història de la vall des de la prehistòria fins al turisme, però la peça que fa aturar tothom és l’Armari des Sies Claus, on es guardaven els privilegis de l’Aran i que només es podia obrir amb les sis claus dels sis terçons de la vall, juntes. Tanca els dilluns; de dimarts a dissabte obre matí i tarda, i el diumenge només al matí. A l’església de Sant Miquèu espera el Crist de Mijaran, una talla de fusta del segle XIII que és, probablement, l’objecte més estimat de la vall.

Vielha és un bon lloc per dinar, i qui hi vagi al novembre ha de demanar l’olla aranesa, el plat de cullera de tota la vida, pensat per a dies exactament com aquests. Si l’excursió cau en dijous, al matí hi ha mercat setmanal.

Contingut patrocinat

Cinc propostes per descobrir la tardor més autèntica de Catalunya

Arties i Salardú: cases de pedra i pissarra

A la tarda toca pujar cap al Naut Aran, la part alta de la vall, per la carretera de Baqueira. Arties és el primer poble que convida a aturar-se, amb cases de pedra i pissarra arraulides al voltant de Santa Maria. Els dissabtes al matí hi ha mercat.

Una mica més amunt, Salardú domina la vall des d’un turó. Durant segles va ser el primer refugi dels qui baixaven del port de la Bonaigua, i la seva església de Sant Andrèu és de les més boniques de l’Aran, amb pintures murals i una talla romànica del Crist. Per Sant Andreu, a finals de mes, el poble fa festa, i les esglésies principals de la vall obren cada dia de 10 a 19 h.

Qui vulgui entendre per què tothom mira el cel aquests dies pot acabar a Unha, a tocar de Salardú, on el Musèu dera Nhèu explica la neu des de la ciència, l’etnografia i l’esport, des dels primers esquís fins a una maqueta de Baqueira. Dijous, divendres i dissabte obre a la tarda, i és una manera curiosa de veure l’estació que està a punt d’arrencar, a set quilòmetres, abans que s’ompli.

Bossòst i Les, a tocar de França

Si encara queda llum, val la pena baixar en sentit contrari, seguint el Garona cap a la frontera. Bossòst és un poble de riu, amb un pont sobre el Garona i l’església romànica de la Purificació. Té dues curiositats que s’expliquen bé en una sobretaula: aquí es va recuperar la mongeta de Bossòst, una varietat local reconeguda oficialment el 2014, i l’equip de futbol del poble juga la lliga francesa, no la catalana.

Uns quilòmetres més avall, Les és l’últim poble abans de França. El Musèu der Harò, d’entrada gratuïta, explica la festa del foc de Sant Joan, quan el poble crema un tronc d’avet plantat a la plaça. Obre de dimecres a diumenge. I qui hi passi en divendres pot reservar la visita a la piscifactoria de caviar del poble, una d’aquelles coses que ningú espera trobar al Pirineu.

Per la tornada, unes quantes parades més

La tornada es fa per on s’ha vingut, i això també dona opcions. Qui no hagi tingut temps d’anar a Taüll al matí ho pot fer a la tarda, tenint en compte que Sant Climent tanca a les 19 h, i els diumenges a les 14 h. Més avall, el Pont de Suert mereix un cop d’ull per la seva església nova, aixecada el 1955 i sorprenent per a un poble de muntanya, i per la col·lecció d’art sacre que es guarda a l’església vella, que es pot visitar amb cita prèvia a l’oficina de turisme.

I si l’excursió cau en diumenge i el temps acompanya, hi ha la variant gran: sortir per la Bonaigua, a més de 2.000 metres, i baixar per Esterri d’Àneu i Sort. Es guanya paisatge i es perd temps, i amb neu no val la pena arriscar-s’hi.

Quan el túnel us torna cap al sud, penseu en una cosa. L’aigua que heu vist córrer tot el dia sota els ponts de Vielha i Bossòst no arribarà mai a Barcelona ni a Tarragona. Baixarà per França, passarà per Tolosa i Bordeus i acabarà a l’oceà. Potser per això l’Aran sempre fa la sensació de ser més lluny del que és, encara que sigui a tres hores de casa: és l’únic racó del país que mira cap a un altre mar.