... els fets terribles que acabaren amb l’assassinat del masover del Trullars i obligaren a estar-se en les seves llars, mossegant-se els punys fins a fer-los sagnar als homes de la Vila i del Rubí, s’executaren en la persona de Francesc Lleonard i Cases, natural de Rocafort. I es dugueren a terme en terrenys agrícoles propers a la casa que el pas dels anys i la desídia dels governs han convertit en una zona boscosa, on predomina per damunt de tot la brusca i la vegetació arbustiva.
Antonio Mora Vergés
Havíem demanat al Joan Escoda i Prats, resident en aquestes meravelloses Valls del Montcau, que una vegada més, abusant dels seus coneixements tècnics, localitzés la ubicació d’aquesta Creu de LLeonard i volgués també dur-nos en qualitat de sherpa per aquestes terres que coneix tant i tant bé.
El dissabte 15 de març de 2.008 ens trobàvem l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés pocs minuts desprès de les 9 amb el Joan Escoda i Prats a Mura; ens tenia com sempre preparat un plànol de la contrada amb la ubicació probable de la Creu de LLeonard. El mati se’ns presentava assolellat i fins calorós. Deixàvem el camí que mena fins al Trullars menys d’un quilòmetre abans d’arribar a la casa, en un punt en el que sota d’una cabana de pedra seca s’obre una pista molt menys fressada que la del Trullars i just on fa un gir quasi en rodó començàvem a pentinar el terreny.
No ha calgut fer una recerca gaire llarga i, ben aviat, l’Antoni Uriz ens feia saber que havia trobat una creu de ferro; el text perfectament llegible, que s’ha reproduït ja en el paràgraf primer, ens confirma en la certesa de trobar-nos seixanta nou anys desprès en l’escena d’un crim espaordidor, que com tants i tants altres en aquell període fosc ens temem que hagi quedat impune pels malfactors covards i miserables que els dugueren a terme!
Arribava l’últim davant la Creu de Lleonard i això en permetia establir una certa “intimitat espiritual “, diria fins que una “comunió” amb la personal història del Francesc LLeonard i Cases, dissortat coetani d’algun membres de la meva nissaga, que caiguts en aquella follia criminal no hem arribat encara, a dia d’avui, a saber en quin lloc podríem aixecar-los la seva Creu.
Més enllà de les promeses, dels discursos i de la fanfàrria electoral, resta pendent, potser per sempre més, recuperar no tant “la memòria històrica “ com les concretes històries de dolor personal i familiar que continuen clavades en la nostra memòria. Només així podrem assolir alguna vegada la veritable pau.
Antonio Mora Vergés
Havíem demanat al Joan Escoda i Prats, resident en aquestes meravelloses Valls del Montcau, que una vegada més, abusant dels seus coneixements tècnics, localitzés la ubicació d’aquesta Creu de LLeonard i volgués també dur-nos en qualitat de sherpa per aquestes terres que coneix tant i tant bé.
El dissabte 15 de març de 2.008 ens trobàvem l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés pocs minuts desprès de les 9 amb el Joan Escoda i Prats a Mura; ens tenia com sempre preparat un plànol de la contrada amb la ubicació probable de la Creu de LLeonard. El mati se’ns presentava assolellat i fins calorós. Deixàvem el camí que mena fins al Trullars menys d’un quilòmetre abans d’arribar a la casa, en un punt en el que sota d’una cabana de pedra seca s’obre una pista molt menys fressada que la del Trullars i just on fa un gir quasi en rodó començàvem a pentinar el terreny.
No ha calgut fer una recerca gaire llarga i, ben aviat, l’Antoni Uriz ens feia saber que havia trobat una creu de ferro; el text perfectament llegible, que s’ha reproduït ja en el paràgraf primer, ens confirma en la certesa de trobar-nos seixanta nou anys desprès en l’escena d’un crim espaordidor, que com tants i tants altres en aquell període fosc ens temem que hagi quedat impune pels malfactors covards i miserables que els dugueren a terme!Arribava l’últim davant la Creu de Lleonard i això en permetia establir una certa “intimitat espiritual “, diria fins que una “comunió” amb la personal història del Francesc LLeonard i Cases, dissortat coetani d’algun membres de la meva nissaga, que caiguts en aquella follia criminal no hem arribat encara, a dia d’avui, a saber en quin lloc podríem aixecar-los la seva Creu.
Més enllà de les promeses, dels discursos i de la fanfàrria electoral, resta pendent, potser per sempre més, recuperar no tant “la memòria històrica “ com les concretes històries de dolor personal i familiar que continuen clavades en la nostra memòria. Només així podrem assolir alguna vegada la veritable pau.
