Sí. Per fi sembla que la meteorologia va sintonitzant amb el moment de l'any amb què estem i això és sinònim de menys llum solar, més fred i -creuem els dits- neu. Com a mínim a cotes altes. És per aquest motiu que volem dedicar el Carretera i Manta de desembre a un destí imprescindible per als amants de l'esquí i els esports d'hivern, però també pels aficionats de la fotografia i els paisatges bucòlics, i per als viatgers que, sigui l’època de l’any que sigui, tenen ganes de recolliment i intimitat en un entorn verge i tranquil carregat d'encant.
Perquè sí, quan s'apropen temporades de vacances fa por agafar el cotxe i enfilar cap a segons on: les cues que es creen a les carreteres són un motiu prou dissuasiu com per decidir visitar altres paratges menys transitats. El cas és, però, que més enllà dels destins més emblemàtics de Catalunya, hi ha altres indrets que tot i no gaudir d’una gran fama, fan les delícies de tothom que s'hi deixa caure. Parlem, per exemple, de les valls Ferrera i de Cardós, ubicades en un entorn inigualable, al nord-est del Pallars Sobirà, una comarca que, precisament per la seva baixíssima densitat de població, ofereix paisatges extraordinaris i una pau difícil de trobar en altres llocs.
Les activitats que s’hi poden dur a terme són múltiples i diverses: la riquesa d'espècies i ecosistemes que hi conviuen; els espectaculars llacs glacials que les conformen; els vestigis patrimonials que s'hi conserven; la singular i atractiva configuració dels petits pobles que els donen vida... Sigui hivern, estiu, primavera o tardor, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera són, sempre, una excel·lent opció. Voleu conèixer-les més a fons?
La tardor: enamorar-se dels colors dels boscos
Començarem per l'estació que encara ens acompanya: la tardor, el moment de l'any per excel·lència on, si es té la sort de viure a prop de la natura, es gaudeix de l'explosió més espectacular de colors.
En el cas de les dues valls protagonistes d'aquest Carretera i Manta, els mesos d'octubre i novembre esdevenen un espectacle que és un autèntic regal pels sentits. I és que amb la mà de boscos que les componen, és gairebé impossible no topar, encara que sigui per casualitat, amb una estampa digna de guanyar qualsevol concurs de bellesa. El de Gallinera, el de Tudela, el de Costuix, el de Llosedo, el d'Estabello, el de Virós, el de Crusos, el de Norís, el de Vallespessa, el de Pletapicada, el de Virós... No acabaríem, de debò!
Tots ells són escenari de nombroses passejades i caminades que fan les delícies no només dels enamorats del senderisme més exigent, sinó també per a famílies amb infants menuts o persones que, simplement, no tenen ganes de caminar gaire però sí de connectar amb l'energia dels arbres. Perquè si alguna cosa tenen aquestes dues valls, és una varietat florística espectacular: pins rojos, bedolls, besurts, pollancres, trèmols, cirerers, freixes, roures de fulla gran, avets, faigs... Ells són els responsables que els boscos es tenyeixin de colors amb matisos gairebé impossibles que, si bé val la pena veure de ben a prop, també és altíssimament recomanable admirar des d'una certa distància.
És per això que us recomanem fer cap cap a algun dels nombrosos miradors existents a la zona. N'hi ha un, el del Cap de la Roca, que és perfecte per anar-hi amb canalla. S'hi pot arribar a través d'una ruta a peu de 4 quilòmetres encara no que comença des de l'església d'Esterri de Cardós i transcorre per un caminoi agradable i molt ben indicat. Un cop al cim, les vistes són de traca i mocador. A més, ja fa un temps que s'hi van instal·lar plafons informatius amb dades molt interessants al voltant de la flora i la fauna autòctones. I ja que parlem d'Esterri de Cardós, no podem estar-nos de mencionar una de les bordes més ben conservades de la zona: la de Llosaus, que juntament amb les de Nibrós, Perafita, Clavillats i Cardedo, brinden l'oportunitat de reviure quin era el dia a dia dels pastors i ramaders de muntanya, que construïen aquestes petites cases de pedra per poder-hi guardar la palla i el bestiar. Sabíeu que la de Llosaus és l'única borda del Parc Natural de l'Alt Pirineu que conserva la coberta vegetal de palla i sègol originària?
Tornant als miradors, un altre de molt accessible i que convida a fer-hi una aturada llarga és el de Cassós, a la Vall Ferrera. En aquest cas, fins s'hi pot arribar tot fent una caminadeta des del poble d'Alins (d'aproximadament 6 quilòmetres), o apropar-s'hi en cotxe a través d'una pista transitable i ben indicada. Un cop a dalt, les vistes a l'impressionant Bosc de Virós deixen pràcticament sense alè. I és que per molt que pràcticament totes les hectàrees forestals que comprenen les dues valls siguin d'una bellesa inqüestionable, el cas del Bosc de Virós és un món a part que té la capacitat d'estimular els sentits d'una manera gairebé sobrenatural: amb les olors, amb el silenci, amb els clarobscurs encisadors... A més, és l'únic bosc de tot el Pallars Sobirà que conté una fageda, i és per això que se'l considera un dels més emblemàtics i valuosos de la zona.
Tanquem el capítol tardorenc donant a conèixer un projecte essencial per a la conservació d'aquests espais naturals que hem citat. Es tracta de Boscos de Muntanya, una organització sense ànim de lucre nascuda l'any 2007 amb la voluntat de donar resposta als reptes que es presenten en els boscos de muntanya catalans. Des de llavors, i a través del voluntariat, s'ha treballat de forma ininterrompuda per apropar les persones al bosc i difondre els valors i beneficis que els la biodiversitat dels paisatges pirinencs proporciona no només a la gent que hi viu, sinó també (i sobretot) a la resta d'habitants del país i del planeta.
Trobaràs més informació en aquest enllaç.
L'hivern: gaudir de la neu sense massificacions
Ja que hi hem posat tant d'èmfasi a l'inici de l'article, començarem parlant de l'estació de l'any que estem a punt d'inaugurar i que, probablement, és l'època en què els habitants d'aquestes petites valls pertanyents al Parc Natural de l'Alt Pirineu noten més l'afluència de turistes i visitants. I és que quan la neu treu el cap i arrenca la temporada d'esquí, les estacions de Tavascan i Virós-Vall Ferrera (també anomenada Bosc Virós) són un destí d'allò més suculent sobretot per a aquelles persones que tenen ganes de practicar l'esport que més estimen sense massificacions, o per a aquelles famílies que busquen un espai acollidor i de dimensions raonables.
La primera de la qual us parlarem és la de Bosc Virós, i és que es tracta d'una de les més noves de Catalunya. Concretament, va néixer l'any 2001 amb l'objectiu d'oferir quelcom diferent a la resta d'instal·lacions nivals del país. I és que a banda dels vint-i-tres quilòmetres de circuits per practicar l'esquí de fons, l'espai compta amb set quilòmetres d'itineraris per fer amb raquetes de neu.
La base de l'estació, a 1.700 metres d'altitud, és el refugi Gall Fer, una acollidora edificació de pedra amb capacitat per a 29 persones i amb bar-restaurant que, a més, ofereix servei de lloguer de material; compta amb una escola d'esquí, i permet contractar guies per dur a terme qualsevol de les activitats que proposen. Un dels altres punts a destacar de Gall Fer és que funciona gràcies a plaques solars i una caldera de biomassa que s'alimenta amb la fusta del bosc que el rodeja: el Bosc de Virós, que com ja us hem avançat més amunt, és un dels racons salvatges més preuats del Parc Natural de l'Alt Pirineu i l'únic del Pallars Sobirà que resguarda una espectacular fageda. De fet, i tot i que ara toca parlar de l'hivern, pujar fins al refugi, fer una caminada pels senders d'aquest bosc que sembla tret d'un truc de màgia i acabar amb un bon dinar al restaurant, és un pla ideal per fer en qualsevol moment de l'any.
No patiu, amants de l'esquí alpí, que no ens hem oblidat de vosaltres! Tot el que necessiteu, ho trobareu a Tavascan-Pleta del Prat, una estació també molt familiar ubicada en un marc incomparable d'alta muntanya que compta amb set pistes i catorze quilòmetres esquiables (sis d'alpí i vuit de nòrdic) però també amb un circuit d'esquí de fons de disset quilòmetres. Igual que en la de Bosc Virós, aquí també tindreu opció de llogar tot el material que desitgeu. Ho haureu de fer al refugi de la Pleta del Prat, que també té servei de bar i disposa de guies per a realitzar activitats com alpinisme, freeride, curses d'orientació i, fins i tot, construcció d'iglús.
Però això no és tot! ¿Sabeu que la de Tavascan va ser la primera estació de l'Estat a incorporar circuits inclusius adaptats per a persones amb discapacitats sensorials i físiques? I encara una altra: ¿Us sona, l'snow retrac? És la màquina aixafaneu que tenen a l'estació i com que compta amb una cabina per a vuit passatgers, s'ha habilitat per esdevenir, també, un mitjà de transport lúdic per a aquells a qui tinguin ganes de voltar per les pistes d'una forma diferent i sota el guiatge d'un expert.
Trobaràs més informació en aquest enllaç.
La primavera: deixar-se seduir pel patrimoni arquitectònic
Les regions d'alta muntanya són molt més que indrets idonis on practicar-hi senderisme. A vegades, la fal·lera de la gent de ciutat de marxar “a la natura” per desconnectar de tant soroll i ciment, fa que s'oblidin que el bosc pel on caminen o les muntanyes per on escalen pertanyen a un municipi; un municipi habitat des de fa segles que, igual que qualsevol altre poble o ciutat, conserva part de la seva història més remota gràcies a l'arquitectura. En el cas de la Vall de Cardós, el patrimoni arquitectònic i cultural és ric i valuós.
Entre els vestigis religiosos, els que més en destaquen són les esglésies de Santa Maria de Ribera de Cardós, del segle XII i presidida per un imponent campanar de planta quadrada; la de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós, que contenia unes pintures romàniques tan ben mantingudes que actualment estan exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i la de Santa Eulàlia d'Estaon, que també té part de la seva decoració pictòrica exhibida al MNAC. No obstant, gaudir de l'estampa d'algunes de les petites parròquies que trobem enmig del no-res, també és un gran regal per als sentits.
Un altre dels tresors patrimonials que es conserven en aquest indret són els ponts medievals, que antigament utilitzaven els cardosencs per moure's per la zona. El que us recomanem és recórrer-los tots a través d'una caminada que, tot i ser força assequible, té 8,6 quilòmetres d'anada, i 8,6 de tornada. L'avantatge de no ser una ruta circular, però, és que es pot acabar en el moment que es vulgui, i tornar pel mateix camí per on s'ha vingut. Us l'expliquem breument: la sortida es fa des del poble de Ribera de Cardós, i l'itinerari transcorre per un caminoi que va vorejant el riu Noguera.
El primer pont que trobarem és el de Cassibrós, amb un sol arc de mig punt i 12 metres de llargada. Després de pujar fins als nuclis d'Ainet de Cardós i Arròs de Cardós (aquí notareu una mica les cames), arribarem al pont de Lladrós, una construcció romànica just al davant de la bonica capelleta de la Mare de Déu del Pont. La caminada acaba al pont de Borito, de gairebé 8 metres de longitud, però pels més valents podria seguir fins al pont vell de Tavascan, la particularitat del qual és que està assentat directament sobre una roca.
I ara potser tocaria parlar una mica del patrimoni arquitectònic de la Vall Ferrera, no? Sabeu com ho farem? Doncs a través una iniciativa que els mateixos veïns del poble d'Alins (la capital) van engegar fa encara no un any i que porta per nom Vall Ferrera Llegeix. En què consisteix? Doncs en donar vida a les petites esglésies escampades per aquest terme municipal habilitant-les com a una espècie de biblioteques on la gent pugui asseure-s'hi i llegir algun dels més de cinquanta títols que l'Associació Cultural Llibre Viu de Mataró ha cedit desinteressadament.
De moment, el projecte Vall Ferrera Llegeix compta amb cinc ermites com a punts de lectura, totes elles amb una idiosincràsia que convida a la tranquil·litat i introspecció. Es tracta de la de Sant Quirc d'Alins; la de Sant Francesc d'Araós, la de Sant Feliu de la Força d'Àreu, la de Sant Lleir de Virós i la de Santes Creus de Buiro.
Trobaràs més informació en aquest enllaç.
L'estiu: descobrir llacs i estanys colossals
No podem acabar el Carretera i Manta sense fer referència a un dels atractius més potents i singulars d'aquestes dues valls tan especials: els seus llacs. De totes les hectàrees de territori que comprèn el Parc Natural de l'Alt Pirineu, on hi ha més estanys és precisament aquí. I també és en aquest indret -concretament a la Vall de Cardós- on s'hi troba un dels llacs glaciars més grans de tota la serralada pirinenca: el de Certascan, situat a 2.236 metres d'alçada, als peus de la muntanya homònima. D'una bellesa irrefutable, aquest preuat racó de món es farà suar, abans de ser gaudit. I és que per arribar-hi, és imprescindible caminar, com a mínim, 7 quilòmetres, que són els que el separen de la Presa de Montalto, el lloc més proper on es pot deixar el cotxe.
Pels més senderistes, el ventall de possibilitats que teniu per arribar fins a l'estany de Certascan, és infinit. Nosaltres us proposem la ruta que arrenca des de l'estany de Closell i passa, també, pel de Naorte, per a molts el més bonic de tots els Pirineus. I és que les vistes panoràmiques que ofereix són úniques. El motiu? Com que no està enclotat sota cap vall -sinó que penja d'una vessant- es poden albirar perfectament pics com el de Becero, el de Sotllo o el de Broate. Alhora, al tractar-se d'un emplaçament situat a una alçada assequible (2.151 metres), l'entorn que el rodeja és essencialment verd i arbrat. És per això que una parada per fer un mos en un indret tan especial com aquest, és gairebé obligat abans de continuar amb la travessa fins a Certascan.
Un cop amb l'estómac ple i les forces recuperades, comença l'ascensió final. Abans d'arribar al destí, passarem pel refugi de Certascan, una caseta que destaca pels seus colors llampants (és blanca amb finestres verdes i sostres vermells) i que té capacitat per a 10 persones. Durant els mesos de juny, juliol, agost, setembre i mig octubre, compta amb un guarda així com també amb servei de bar-restaurant. A pocs metres s'hi troba l'estany objectiu de l'excursió, que té una superfície de 47 hectàrees i una profunditat que pràcticament arriba als 100 metres.
I de la Vall Ferrera, amb quins estanys ens quedem? Doncs amb els de Baiau, que formen part d'un imponent circ glaciar amb el mateix nom que és dels més salvatges i inhòspits que tenim a casa nostra. I el millor és que arribar-hi no és gens complicat: aparcant el cotxe al Pla de Boet, tindrem dues hores i escaig de caminada (traduïts en 11 quilòmetres) i ja els haurem conquerit!
El secret per no perdre's és anar seguint el GR-11, indicat amb les marques blanques i vermelles, tot i que també és cert que hi ha moments -sobretot en la pujada final- on el coll pel qual s'ha d'ascendir està molt desdibuixat i pot generar confusió. Sabrem que no ens hem equivocat de camí quan vegem els llacs d'Escorbes, un preludi del que ens trobarem un xic més endavant: els imponents estanys de Baiau. N'hi ha dos, un de més gran i un de més petit, i en època estival, és un regal valuosíssim poder-s'hi aturar i gaudir del verd feréstec tan idiosincràtic de l'alta muntanya combinat amb el blau intens de les seves aigües. I ara que fem referència a l'aigua, sabíeu que els de Baiau són els estanys pirinencs més àcids? El seu pH no arriba a 5, i això es deu al substrat rocós de la seva conca.
Igual que en el cas del de Certascan, al costat dels llacs de Baiau hi ha un refugi que -sorpresa!- porta el nom d'un alpinista i escalador manresà: Josep Maria Montfort Fàbregas, que va morir el 1979 (amb 39 anys) a causa d'una allau mentre escalava la canal de l'Odriguer, a la serra del Cadí.
Quina manera més poètica d'acabar aquest Carretera i Manta, oi? I és que anem on anem, sempre durem amb nosaltres un trosset del lloc d'on venim.
Trobaràs més informació dels llacs de la Vall de Cardós en aquest enllaç i dels de la Vall Ferrera, en aquest altre.