La cosa és seriosa. Després de l'operació de fallida històrica –amb patacada creativa descomunal– que va suposar la segona trilogia (vistos amb perspectiva, les vel·leïtats de venedor d'estores dels episodis I, II i III provoquen la vergonya de qualsevol ésser sensible), Star Wars ha tornat de debò. La meravellosa absència total de sorpresa d'El despertar de la força posava la saga a l'alçada de l'esperit original, amb un homenatge actualitzat gràcies a la màgia de J.J. Abrams.
Poc temps després, Rogue One va ser tota una alenada d'aire que ens va deixar petrificats a la cadira després d'arribar sense gaire pretensions. I ara, Star Wars: Els últims Jedi ens confirma que ens trobem davant d'una cosa gran, de dimensions gegantines. Que ens trobem amb una tercera trilogia que no només és un calc de la primera, sinó que s'atreveix a reinventar-la sense apartar-se de l'esperit original. Aquí, les set raons per no perdre's un dels millors films mai fets de Star Wars. Ull, que conté spoilers!
1. Per una república feminista: les dones al poder. Qui diu que no es pot fer un blockbuster d'acció amb personatges femenins? És més: qui diu que no es pot fer amb personatges femenins que no renuncien a ser femenins? A Star Wars: Els últims Jedi les dones són les protagonistes, les qui manen, les més intel·ligents i són, també, qui fan els sacrificis més grans. L'almirall Hold (Laura Dern) és el contrapunt a la imprudència masculina desaforada de Poe Dameron (Oscar Isaac). Leia Organa (per sempre, Carrie Fisher) és una líder sàvia i plena d'autoritat. Rey (Daisy Ridley) és el gran heroi del moment, el model a qui els nens voldran imitar. I Rose Tico (Kelly Marie Tran) és única sabotejant el que calgui.
2. Pel ritme trepidant. Això és un no parar. La primera escena ja marca la pauta, amb un Poe desbocat i fent ús de la seva proverbial testosterona. Incorregible. El Primer Ordre ataca en tromba i pinten bastos per les forces rebels, que es dedicaran a fugir durant tot l'episodi, en un joc del gat i la rata a escala galàctica. O de David contra Goliat, tot i que sense gaire perspectives d'èxit. Malgrat l'alentiment que provoquen les escenes entre Rey i Luke, poques vegades hi ha hagut tanta acció i tan ben aprofitada pel desenvolupament de la trama.
3. Pel pes de la política. Qui diu que Star Wars és un joc de nens? Evidentment, ens encanta que ho sigui, però Rian Johnson ha aconseguit fer el triple salt mortal i, sense desvirtuar l'essència lúdica, convertir la trama de disputa entre el bé i el mal en una translació de l'actualitat política. República contra Imperi, la lluita per les llibertats en un món hostil dominat per la violència. I sí, de la relació entre Catalunya i Espanya (qui no ho ha pensat veient la pel·lícula?), però essencialment de la relació d'Estats Units amb el món. Venda d'armament, casinos, politiqueig de fireta, esclaus. Per pensar-hi una estona i rebel·lar-se. Perquè "més que destruir el que odies, has de salvar el que estimes". Paraula de Rose.
4. Per la força de l'emoció (i de l'humor). Tres pel·lícules després, ni el mestre Yoda es veuria amb cor de negar que Disney ha sabut tocar la tecla, en contra d'allò que diuen els centenars de milers de haters ociosos després de veure el film. Lluny de l'onanisme vanitós dels episodis I, II i III, el nou rumb sota el paraigües de la companyia de l'il·lustrador criogenitzat aconsegueix que ens saltin les llàgrimes en més d'una escena, sense que aquestes siguin una trampa plena de trucs tendenciosos i propers al col·lapse de sucre intravenós. I també ha aconseguit que no parem de riure, amb deliciosos Porgs inclosos.
Rey i Luke Skywalker, cara a cara
5. Perquè Rey no té orígens "aristocràtics". Resulta que Rey no és "ningú". I això és fascinant. No forma part de cap llinatge, fet que posa en valor el que és: una dona valenta i decidida, amb dubtes, lleial i molt agosarada en la recerca del bé i de la llibertat. Perquè Rey és el que és per ella mateixa, pel seu valor i per la forma que té de viure el risc que implica dominar la "força". I perquè fa bona parella amb Mark Hamill, un autèntic incapacitat a l'hora de mostrar expressivitat i recursos tècnics. Però, al capdavall, el "nostre" incapacitat. El duel és proverbial, per acabar-nos explicant com Luke acaba sent un Yoda per ella.
6. Per la consagració total de Kylo Ren. Un dels personatges més interessants i ambivalents de tot l'univers Star Wars. Es treu la màscara, a totes, per alguna raó, tal i com ja vam endevinar a l'episodi VII. J.J. Abrams no fa mai res en va. Sense ella, veiem un dolent que no és el prototip de malvat amb tot el pes dels clàssics (inclòs Darth Vader, el seu avi), sinó que és un autèntic tirà rosegat per l'odi i la ràbia. En aquest sentit, és excel·lent la resolució amb el líder suprem Snoke, fet que evita un calc amb la saga original i el que hauria estat una estranya relació emmirallada en la de l'Emperador i el servilisme de Vader. L'episodi IX promet un enorme nou líder suprem, foll d'una ira que se li escampa per tots els porus.
7. Per la direcció de Rian Johnson. El director de Looper, film de culte, ho broda. L'episodi VII venia temorós de no respondre a unes expectatives que entre els "warsies" són sempre molt, molt altes. Tan com ho és, de llunyana, la galàxia. Però Johnson li ha donat aire, vida, alè, èpica i emoció a una història que corria el risc d'esgotar-se si seguia el patró de l'episodi V, Star Wars: L'imperi contraataca. Però no. Algun gir prodigiós i la bona mà d'un autor excel·lent han fet possible el miracle de ser el mateix de sempre, però des d'una perspectiva i unes solucions argumentals agraïdament diferents.
