«Star Wars: El despertar de la força», una meravellosa absència total de sorpresa

En un moment de Star Wars. El despertar de la força, Han Solo diu a un dels personatges que es tregui la màscara: "No la necessites", li etziba. Fidel a la línia de text, aquesta és la recepta que sembla seguir JJ Abrams per reviure el miracle fundacional: treure's la màscara, no portar a equívocs, no vanagloriar-se en la proesa de la innovació, mirar de fit a fit a l'espectador i dir-li: "És això el que volies, oi?" I la resposta a la pregunta és una sorollosa claca, just quan acaba la pel·lícula.

Tothom ho sap, un cop surten els títols de crèdit: Star Wars ha tornat, ara sí. I això és el que volien el milers de milions de fans de la saga que hi ha escampats arreu del món. Volien una cosa que els fes oblidar la trilogia que Lucas havia presentat a principis de segle, desviant-se de la ruta que ell mateix va marcar, no sabem si per excés de gosadia o per excés d'autoria. Lluny del barroquisme digital i de les trames detectivesques i pseudopolítiques d'aquelles preqüeles, JJ Abrams ofereix una peça de diversió tan descomunal com ho és l'univers conegut.

Un "remake" de l'original a l'alçada de l'original

Com a brillant alumne avantatjat del mestre, Abrams presenta una clonació respectuosa, frenètica i meravellosa de Star Wars: A new hope (1977), amb la consegüent absència total de sorpreses. Però, això importa? Qui es queixarà que tot sigui un refregit vigoritzant d'allò conegut? Fixem-nos: El cadàver ressuscitat és tan pulcre, tan addictiu i tan frenètic, que compleix els somnis de qualsevol espectador: acció sense pausa, salt rere salt, un Falcó Mil·lenari resistent al pas del temps, espases làsers de nou brunzit, rèpliques espurnejants, combats aeris, lluites cos a cos, cantines de mala vida i, és clar, el sotrac de la pèrdua.
 
Entesa com a calc, Star Wars: El despertar de la força es situa al mateix lloc que la saga original: a mig camí de l'artesania i de la invenció tècnica. També en continua el maniqueisme entre bons i dolents, dansant entre el culebrot i la transcendència, tot demostrant que no hi ha més genialitat que la de saber posar les coses al lloc que els correspon. Sembla senzill, però ni el propi Lucas va saber fer-ho en la temptativa anterior. No sempre s'és eficaç a l'hora d'incloure el gir quan toca, de dotar del ritme adequat, de fer que la tècnica impressioni sense desgastar-la, o d'incidir en l'enginy més que en la potència.

Som, de nou, a la casella de sortida: tornant a fer incursions en el Western, flirtejant amb els recursos de la tragicomèdia popular, havent paït Kurosawa, Malick i John Ford. Fent que Shakespeare sigui la matèria primera per construir un blockbuster de manual. En resum, treure's la màscara i tenir la gosadia de perpetrar un remake de l'original a l'alçada de l'original. O, en altres paraules: fer el que calia. Ara comença el repte, el de debò, amb uns episodis VIII i IX que necessitaran no ser conservadors i que hauran de proposar alguna cosa més que aquesta brillant reconciliació entre fans, saga i indústria.
 

L'1 x 1 del nou «Star Wars» (alerta, pot contenir spoilers!)

Han Solo (Harrison Ford): Han passat trenta anys, està rovellat, ja no corre amb aquella agilitat tan pròpia d'un Indiana Jones, però té el carisma a prova de bombes. Sense ser el protagonista –com no ho era a la primera saga–, viu tres dels moments més emotius del film: un, la reaparició al costat del seu inseparable Chewbacca; els altres dos, dos retrobaments. De llagrimeta.   Leia (Carrie Fisher): Ha deixat les ensaïmades i també ha deixat de fer el ridícul amb vestits de tall descarat i comoditat discutible. Desgraciadament, ni el centenar d'operacions –ni el botox injectat a granel– han pogut dissimular l'indissimulable: segueix sense tenir cap mena de carisma.   Rey (Daisy Ridley): Una troballa, i que duri. Convincent, nerviosa, agosarada, honesta, un personatge que connecta amb allò que té de pur l'adolescència. A més, Ridley és un dels grans misteris de la nova trilogia, la presumible clau de tot plegat. De qui serà filla? Per què domina la força? Per què és tan poderosa, malgrat no haver-se entrenat mai?   Finn (John Boyega): El vam descobrir –i a fi de bé– a la sorprenent Attack the block. Tot i la controvèrsia que genera, és un dels personatges més necessaris.Primer, perquè desengreixa els moments més transcendents. Segon, perquè humanitza l'heroïcitat, ple de temors i hiperventilacions. Tercer, perquè es preveu una història d'amor amb Rey. Quart, perquè ningú sap perquè Kylo Ren no pot amb ell.   Poe Dameron (Oscar Isaac): El millor pilot de la resistència, tal i com ho va ser el Luke de la primera saga, però sense dominar el sabre làser. Apareix poc, però és prou convincent, sobretot en el paper que juga com a "parella" de Finn. Una amistat que donarà grans moments? Segur que als episodis VIII i IX en sabrem tot l'entrellat.   Kylo Ren (Adam Driver): Un dolent a l'alçada de Darth Vader... fins que es treu la màscara. Però que la força no us emboiri el pensament: JJ Abrams és gat vell, i l'efecte desemmascarador no és gratuït. El fet segur que tindrà conseqüències en el futur, així com l'ha tingut en els espectadors quan hem vist el rostre d'un home fràgil que lluita per ser alguna cosa.   Luke Skywalker (Mark Hamill): Ens quedem glaçats quan el veiem. D'una banda, perquè és el que estàvem esperant des del principi. De l'altra, perquè és tan gèlid que encomana. Per fi aconsegueix deixar de semblar un nadó amb cara de badoc, per obra i gràcia de la barba "hipster" i d'algun cabell blanc. Això sí, hi ha coses que no canvien: segueix sense transmetre res de res.